entrada 819 (any 3)

Fa temps vaig conèixer un tipus, era un tipus força vulgar, de fet d’aquells que et passen pel costat i tan aviat li dones l’esquena ja no recordes la cara que tenia, un tipus totalment adaptat a la societat on vivia (un tipus que si fos un assassí en sèrie mai l’haguessin agafat de lo “normal” que era), doncs bé, aquest mateix tipus va descobrir que tenia un do o una maledicció, que com tot va a gustos, doncs res que el tipus un dia es va veure mirant a un paio a qui envejava i que desitjava ser com ell, i aleshores tot va canviar de perspectiva i mirant el seu reflex va quedar sorprès al veure que la imatge que li retornava el vidre no era la seva sinó la d’aquell que estava mirant, després de l’espant inicial es va tornar a veure en el seu cos, passat un temps el tipus va anar perfeccionant la tècnica i cada cop li costava menys agafar els cossos dels altres i va començar a fer tot allò que sempre havia volgut, va agafar cossos de lladres i va sentir el que és un robatori, tot i que mai ha dit que en alguns casos algun mort va deixar en aquests actes, va agafar cossos d’homes desitjats i poderosos i va aconseguir aquelles dones que sempre li havien estat negades, després va agafar cossos de dones i va sentir el poder de la sexualitat, va agafar els cossos de mandataris i va ordenar tot allò que li va venir en gana, fins i tot el cos d’algun religiós per escoltar allò que la gent amaga, fins i tot la mort en forma de suïcidi, i el naixement totalment conscient del fet, va ser nen que va fer separar parelles i parella que va fer pagar el que a ell li havien fet i molt més, molt més del que us pugueu imaginar.... i el divertit del tema és que en tots els actes del tipus o en bona part dels mateixos no hi va haver mai un acte cap a tercers o benèvol, tots contenien una elevada dosi d’acaparadonisme malaltís, un egoisme procedent del fons de la naturalesa humana, i el bo del tema és que també en va fer d’actes bons i d’aquells que fan despertar l’estimació del personal, ara bé, tots aquests els va fer amb la seva veritable cara, tot i que procedien d’actes que havia fet ocupant els cossos dels altres, sempre em va semblar encantadora aquesta imatge de fer pagar en la cara dels altres les malifetes i en canvi penjar-se totes les medalles de les bondats realitzades, aquesta necessitat tan humana d’amagar-se quan un fa el mal (tot i que sigui el que més desitja) i la necessitat de sobresortir quan hi ha actes bondadosos (tot i que un poc hi tingui a veure...), li estava donant voltes quan m’he trobat amb un conegut qui m’ha preguntat com funcionava el club que havíem creat ja fa uns anys “Ja ho saps com va això, la gent hi entra i hi surt...”, i l’altre m’ha dit amb un somriure “Només tu ets inamovible oi?, la gent entra i surt com les estacions, fulles escombrades pel vent i rastres netejats per la pluja, i tu veient-ho tot, al final formaràs part del decorat i la gent serà incapaç de veure’t senzillament perquè sempre hi has estat, però suposo que aquesta sensació no et deu ser nova, de fet és el que hauria de sentir qualsevol que porti el temps que tu per aquest món no vampir?”, vaig somriure, fa temps que els actes dels homes ja no em fan cap mal (el que no vol dir que no em molestin), i només un xic després les paraules van deixar d’ofendre (perquè en el fons no ofèn qui vol sinó qui pot, o qui deixem que ens ofengui...)