Meeeeeekkkkk, campana i sacabó…. doncs res, com era el previst no hi ha hagut guanyadors en el concurs de Sant Jordi, amb tot l’única participant s’hi ha acostat força… i ja és, quasi com l’any passat d’aquí agraïm la seva participació… i el resultat era:
Comprats per consum particular:
La traición de Bourne, de Robert Ludlum per Eric Van Lustbander, Ed. Umbriel
Excusas para no pensar, de Eduardo Punset, Ed. Destino
La tumba de Alejandro, de Valerio Massimo Manfredi, Ed. Grijalbo
Guerra, de Sebastian Junger, Ed. Crítica
Regalats (a moi)
Indigneu-vos, de Stéphane Hessel, Ed. Destino
Regalats (per moi, que no mou…)
El arte del asesino, de Mari Jungstedt, Ed. Maeva
Juliet, de Anne Fortier, Ed. Planeta Internacional
I com sempre i com no podia ser d’altra manera, els que arriben tard, així que m’han regalat a més del que ja us he dit:
El honor del samurái, de Takeshi Matsuoka, Histórica Zeta
I com a bon vampir que som uns compradors compulsius m’he autorregalat a part dels ja indicats (perquè he estat un molt bon minyó)
Codicia (Ángeles caidos I), de J.R.Ward, Suma
Pacific (El infierno estaba a solo un océano), de Hugh Ambrose, Suma
Llegint un blog ahir em va venir al cap una frase que em van dir fa temps “Les històries d’amor no sóm més que històries de sexe escrites per dislèxics emocionals…”, em va fer gràcia la frase, i quan en vaig llegir una de força semblant no vaig poder evitar pensar-hi, mentre escric estic escoltant això, que igual us sonen més per aquesta altra; em va fer gràcia trobar el llibre del Pacífic, encara recordo quan em preguntaven al començament del conflicte “Tornarem com a herois, oi?” i com passats uns mesos la pregunta era senzillament “Tornarem, oi?”, i ja cap al final el tema anava amb un “Qui lo ça?” mentre et miraven amb la mirada perduda, la famosa mirada de les mil iardes, que els imbècils que acaben d’arribar et deien “Eis, a que la tinc?” cm si fos quelcom per estar-ne orgullós, passats un mesos is sobrevivien els veies sense cap mena d’orgull amb la mirada perduda i no podies més que somriure un altre mirant l’infernt… suposo que acabaré amb un somriure i deixant-lo damunt la còmoda perquè hi ha veritats que no cal que siguin dites o escrites, a vegades a la humanitat li agrada llegir allò que creuen que hauria d’haver estat més que no pas allò que va ser, encara recordo com l’esport del moment era veure quants metres podia córrer un japo en flames després de passar pel zippo de torn i abans de caure mort, i com et deien “No malbaratis una bala per matar-lo, ell no ho faria…”, o com em van preguntar que significaven les barres gravades en la fulla d’una espasa d’oficial japonès, vaig somriure aixecant les espatlles, de fet cada barra era un cos tallat de costat a costat, i normalment feien aquells “testos” amb els presoners que agafaven, així que hi havia animalons en ambdós bàndols, i com em deia un general “Per fer la guerra res millor que els animals… no vull persones civilitzades vull senzillament animals que despertin més por que no pas la que desperten els altres…”, per cert avui en dia els talls es fan amb feixos de palla mullats que tenen la duresa d’un cos humà, amb tot això és la teoria, suposo que en la pràctica ningú es podrà estar de fer la prova més real (tameshigiri pels interessats)…
Us en deixo una altra...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada