entrada 809-3 (any 3)

Ahir entre copa i copa parlava amb un tipus que em comentava que estava un xic preocupat de fet, i sempre segons ell, em deia que hi havia un tema que el sobrepassava la seva filla tenia de fer la primera (i esperava que darrera) comunió aquest any i la seva dona se n’havia volgut ocupar personalment del tema (fet que a ell li havia vingut genial per acabar algunes fases del world of warcraft), al principi era un xic divertit però quan li va dir que el proper dimarts la nena té la prova del maquillatge i dimecres tenen la degustació del menú i dijous la darrera prova del vestit el tipus es va començar a preocupar… “Vols dir que cal que faci res o digui res…” vaig somriure “Mira, si consideres que dir-li que porti condons al bolset de la comunió és un xic salvatge només cal que li diguis que la mami primer, ja saps com som els homes… ningú es resisteix a una mamada fins al final i després molta boca però pocs compleixen…” el tipus em va mirar i suposo que no va saber valorar el meu consell, allà qui vulgui ser avi abans d’hora… ara que això de rebre el cos de Crist en forma de discs em sembla un xic poc estudiat, sempre he cregut que tindria una millor acollida si algun entès en temes de màrqueting proposés canviar-ho per una hòstia en forma de palote… li estava donant voltes quan això va deixar de sonar i va començar a sonar això, una de les noies que havien entrat gràcies a la intervenció del meu conegut se’m va acostar “Ens coneixem?” la vaig mirar intentat forçar uns somriure i ella va insistir “Segur que ens van presentar cap al 1892, igual no te’n recordes en aquella època portava vestidets del tot ridículs…” “Més que el que portes ara, si és que tècnicament es pot considerar un vestit a això…” la tipa va somriure “Cal adaptar-se als temps… crec que ens va presentar la vella senyora Duncam… que em cercava marit i tu erets?” vaig somriure “En John Kirskow, un empresari amb mines de plata i diamants…” “Ara et recordo!” va somriure ella, “Vam ballar oi?, fins i tot vam fer parlar…”, “Segur que si…” vaig cridar a la cambrera “Dos semàfors…” la cambrera va esperar uns segons a que jo corregís al no dir res senzillament es va arronsar d’espatlles i va servir els sis xarrups (el semàfor és un conjunt de tres xarrups, mezcal, bourbon i absentha i s’han de beure un darrera l’altre sense parar), la tipa després del primer va notar com els seus peus s’alçaven uns centímetres… “Aquí posen millor música, oi?”, això em va fer sortir un somriure, la vaig agafar de la mà i ella em va mirar preocupada “Tranquil·la…” la vaig portar darrera la barra, la cambrera em va mirar amb certa desaprovació abans de pitjar un botó i que la porta se’ns obrís, un cop la vam creuar va sonar… “Benvinguda al cau del conill” li vaig dir amb un somriure, la tipa em va seguir a la foscor que si li obria davant d’ella, després de baixar unes escales i obrir una altra porta vam entrar en un local que poc hi tenia a veure amb l’anterior on sonava… “Ostres, no sabia res d’això…” “Pocs ho saben…” ens vam acostar a la barra i vam demanar més copes, la tipa tenia una conversa deliciosa, vam navegar per segles on ens havíem anat creuant, m’hi vaig acostar i després de besar els seus llavis vaig notar un escalfred en el seu cos “Passa res?” ella va forçar un somriure “No sé el que em passa, però tinc clar que el que més vull és estar aquí ara bé, no sé perquè tot això em…” “Et sobrepassa?” “M’espanta…”, una coneguda em va saludar “Tot bé?” després de veure-la em va mirar desaprovadorament “No hauries de portar nenes aquí…i menys a aquells que..” la vaig interrompre “No pateixis ja la torno al món real”, va dir mentre li agafava la mà “Va que et duré amb les teves amigues que et deuen estar buscant…” vaig demanar una altra copa pensant que no podem matar a tothom a qui vulguem o igual si i senzillament no ho volia fer… com em van dir fa segles “No ens està permès estimar només matar… i no sé si en sortim guanyant o no d’aquest tracte”, de fons va començar a sonar…