entrada 807 (any 3)

Ahir per la tarda estàvem convidats a cafè, de fet ens havien citat a casa d’un conegut per donar-nos una “notícia”, un cop al menjador hagués tingut de fer cas a la dita “No veuràs cafè en una casa on hi hagi un llibre de reiki damunt la taula...” la tipa tota educada i amb els chakras oberts i l’aura acabada de sortir de la rentadora (com a mínim) ens va dir amb un somriure “Cafè?, no era te?” ens vam mirar tot sorpresos i el conegut va dir amb veu apagada “No vida, ells veuen cafè...” la dona ens va mirar com si encara duguéssim pantalons curts “Ells, encara en veuen?” va arronsar les seves espatlletes i va tornar a la cuina (suposo que a fer el cafè i un encanteri per eliminar totes les males influències d’una beguda demoníaca com aquella...), el que si que quedava clar era que el nostre conegut ja no en bevia de cafè... un cop tots al sofà i veient-lo al costat d’ella un podria dir que si enlloc d’un home fos un gos, seria un gos amb el pèl brillant i llustrós... després dels temes de conversa recurrents en aquestes ocasions va venir l’esperada notícia i que no és més que la tipa cagarà una criatura, ens vam mirar i vam forçar un somriure mentre ens partíem per dins veient la caiguda d’un dels nostres, la tipa va dir “Va, ja els hi pots dir...” “No sé, si...” “Mira, o els i dius tu o els hi dic jo...”, el tipus va agafar aire “Veureu, ara amb el nen i tot això no tindré massa temps i de fet tampoc la feia servir massa, us volia preguntar si podríeu donar veus o si sabeu d’algú que estigués interessat en la moto?” “Collons, l’Erie?” ens vam mirar tots sorpresos observant la mirada de triomf de la seva parella, allò era el final de la seva venjança tan llargament preparada, suposo que mai havia paït massa bé que el seu home compartís l’entrecuix amb ella i la seva moto, i que a vegades aquesta li fes sentir més que no pas ella, vaig somriure, el dia que la tipa havia aconseguit que el tipus pixés assegut a la tassa enlloc dempeus ja l’havia castrat i d’allí a passar de parella a pare dels seus fills un senzill pas, i d’allí a passar a “segundon” davant de qualsevol altre opció només li queden uns mesos i uns paquets de bolquers... algú li va dir “Crec que és el millor que pots fer, segurament si hi tornes a pujar et mata...” mai hi he estat tan d’acord, la tipa no ho va entendre, no va entendre que hi ha màquines que tenen ànima i valors per sobre els d’alguns humans, i que poden acceptar moltes coses com l’oblit, però mai la traïdoria, el tipus ens va acompanyar a la porta i algú li va dir si la podia veure, quasi que no va gosar entrar al pàrquing, l’Erie ens esperava sota dos dits de pols, m’hi vaig acostar acariciant el dipòsit “Com t’has vist i com et fan veure...”, un dels que anava amb mi es va girar “Espero que hagis triat bé...”, com em van dir fa temps per acabar en segons quines mans, el millor per algunes motos es quedar-se sense mans... després vam anar a fer un cafè, cafè, cafè i no la merda amb la que haikuastral aquella ens havia intentat intoxicar, i un dels presents ens ha explicat que està a punt de començar un estudi sociològic, de fet el tipus té la pensada que al Japó i a partir d’ara hi haurà encara una població més servil i submisa de la que hi havia abans, segons ell bona part de les víctimes del Tsunami van ser persones que no van fer cas a l’avís de les autoritats o que van creure que se’n podrien sortir pels seus mitjans, és a dir, punts fora de la normalitat social esperada, com ell diu, una pèrdua tan brutal d’aquests punts deixa la població pràcticament normalitzada, és a dir els que hi ha són allò que s’espera que siguin, així que el tipus agafarà un vol i realitzarà l’estudi, i ja ens ha anticipat que com a mesura correctora ens vol proposar per tal que hi anem a passar uns anys, com ell diu “Davant la correcció, i la sociabilització que millor que vosaltres...”