entrada 800 (any 3)

Tinc un client qui avui tot divertit m’explicava (com ell diu “Si no m’ho prenc pel costat graciós els engegaria a la merda”), doncs res, el tipus m’explicava que abans pagava el dinar als treballadors donant uns diners diaris per tal que dinessin, el tipus no és tonto i tenia clar que hi havia treballadors que dinaven, d’altres que no i que es quedaven els diners i finalment altres que menjaven el mínim i amb el sobrant es pagaven el carajill, doncs res, el tipus va decidir fa poc el parlar amb una empresa de menjar ràpid força coneguda i va dir als treballadors que ja no els hi pagaria més a ells, que podien anar a aquell centre de menjar ràpid i demanar el menú o qualsevol altra plat fins al màxim establert, doncs res, que els hi va faltar temps als treballadors per queixar-se i rebotar-se i vet aquí que al tipus li van venir els enllaços entre treballadors i empresa tot dient que allò era un atemptat, i no contra ells (que també) sinó contra la seva salut, ja que era conegut que en una cadena com aquella de menjar ràpid el menjar era insalubre i podria portar moltes complicacions en la salut dels treballadors posant tota una sèrie d’exemples, el meu conegut va dir que s’ho pensaria i després d’un cap de setmana va fer cridar als enllaços per dir-lis... que un cop estudiat el tema (i veient com de “sans” estaven els treballadors) havia decidit que la primera hora del dia faria córrer a tots els treballadors i treballadores per tal de promoure el seu benestar, que havia pensat en que anessin donant voltes al pàrquing de l’empresa, també els hi va dir que pararia els ascensors per tal de que pugessin per les escales i fessin salut, i finalment que faria analítiques trimestrals al personal per tal de informar de la salut i eventuals excessos del personal (i aquí estava encara pensant si calia fer-les públiques per tal de planificar els futurs enterraments dels malaltons, oh pobrets, amb certa antelació)... i va acabar amb un “I per dinar qui vulgui pot anar on ja he dit i qui no vulgui que no dini...”, els hi va donar el bon dia i els va acomiadar (del despatx no de la feina)... el tipus em deia divertit que mai se’n cansa de veure com quan un intenta cedir i comportar-se correctament els altres ho veuen com una forma de debilitat i se’n volen aprofitar, i em recordava com un dia va escoltar a una treballadora que li deia a l’altre “Mi hijo es muy listo, pero muy mucho, casi que tiene un poder infrahumano...”, va pensar un moment de pujar-li el sou a aquella tipa per tal que fes el favor de comprar-li una enciclopèdia al seu fill, perquè ser un xic més intel•ligent que ella no costava massa... i aquí hem discutit en el sempre interessant dilema de que val més, si ser llest o intel•ligent, i ell amb somriure ha arribat a la conclusió “La resposta és fàcil, cal ser llest i intel•ligent...” “I si no s’és cap de les dues cosses?” “Aleshores s’és feliç...” m’ha dit picant l’ullet,