entrada 736-2 (any 3)

El cap de setmana passat mentre esmorzava a la cafeteria de sempre i escoltava les tontades dels que hi havia allí plegats vaig veure la figura d’en Tomàs, un tipus digne d’admirar, fill de masovers, pare d’empresaris i avi de nous rics, i com ell sempre em diu “Quasi que hagués preferit deixar-lis terres per treballar que no pas diners a gastar... però tal com un no pot triar els avis suposo que tampoc pot triar als néts...”, la història de la seva família és força comuna o ho era en aquestes terres, terres ermes i poc agraïdes, terres de les que sempre que es podia un hi fugia, així que els propietaris van decidir anar a llocs on els tractessin millor mentre cobraven les rendes de les terres que altres els hi treballaven, i vet ací que van passar anys i van venir guerres i altres fets que van fer que la situació canviés i més en un lloc on fins la data no hi ha un putu registre de la propietat, així que un dia un masover (suposo que influenciat per un comunisme interessat) va fer seva la frase de “La terra per qui la treballa” (aquest mateix pagès si ara estigués viu, mataria gustosament a qui li digués això de les terres que ell segurament ja no treballaria), doncs res, que els masovers van esdevenir propietaris, i fet i fotut a poca gent els hi va interessar el tema, perquè això no deixava de ser un cul de muntanya, però vet aquí que un dia es va descobrir que precisament aquests països pintorescs i perduts de la mà de Deu i prop del peu del Diable, tenien un interès més que interessant (ole, ole que rimbombant, si quan un no té vocabulari....), i heus ací que van venir moooooltes persones interessades en portar els seus estalvis i altres..., tot aprofitant que la contrada va esdevenir un “offshore” com diuen els entesos o un “que pagui impostos el veí i jo vigilo els quartos dels veïns rics que no volen pagar-los”, i aleshores aquelles terres sense valor van esdevenir molt valuoses perquè en algun lloc s’havien d’edificar bancs i altres xiringus per gestionar aquests cabdals... així que els pagesos van passar d’una economia de quasi subsistència a una economia excessiva i de passar a no canviar-se la camisa per no tenir-ne cap altra a no canviar-se-la per no saber quina posar-se de les que tenen... ahhh, però aleshores van aparèixer els descendents dels primers propietaris que veient el panorama van voler fer valdre els seus drets, i diu la llegenda que del darrer que va venir només se’n sap que va entrar al país i poc menys, això i altres fets van fer que ningú vingués a reclamar res... doncs bé, estava amb mirant al tipus quan van entrar una pandilla de turistapolles exclamant-se del fred, i el pare que li diu al nen “Mira aquest senyor gran!, pregunta-li com es fa passar el fred que ell segur que és d’aquí”, el nen amb més seny que el pare i veient la cara del Tomàs s’ho va repensar tot i que el Tomàs va dir “Dis-li al teu pare, si ho és (no voldria ser impertinent i posar-me on no em demanen), que aquí per no tenir fred ens tapem, i si en fa massa no sortim de casa a fer el capullo, i si encara així en tenim ens posem les mans als ous”, la imatge va ser impagable, i el silenci acollonidor abans que ens partíssim el cul, com deia aquell “Davant de preguntes idiotes respostes a l’alçada de les preguntes, perquè només un idiota fa preguntes idiotes...”