entrada 739 (any 3)

Ja fa uns segles de la darrera guerra entre germans que em va tocar viure, com ja he dit en altres ocasions, els vampirs tenen la tendència a ser força territorials, sabem que no podem purgar en excés les poblacions, els humans poden acceptar o fins i tot creure’s algunes morts però mai tantes com per tinguin la sensació que els següents poden ser ells, i això a canvi d’un fràgil equilibri i de que alguns humans puguin gaudir dels nostres serveis, doncs bé, fa temps un germà es va aixecar contra la resta en un intenten de conquerir el món, el coneixia i se’m va fer estranya aquella burda maniobra, perquè en el fons qui collons vol aquesta merda de món?... però el tema va anar a més a cada territori que anava conquerint, fins que va arribar a les portes del darrer regne, del regne originari per molts de la nostra estirp, un cop allí els humans van exigir (això si, molt educadament) que féssim honor al nostre pacte, se li van enviar varis emissaris que no van tornar, i va ser aleshores quan el Conclau va decidir anar a la guerra, ell tenia un exèrcit nombrós però de nous convertits o de humans que creien en les seves mentires, i nosaltres teníem el millor de cada família, vampirs que iniciaven la seva existència més enllà de la memòria humana... aquell dia vam lluitar de la primera sang a la darrera que el sol va dibuixar, vaig matar a germans i a humans, sentint-ho pels primers i no donant importància als segons, al final del dia la victòria era nostra, nostra a un preu molt elevat, el camp estava ple de cossos i algú ens va dir que el rebel s’havia refugiat en una cova, vaig ser dels primers en arribar, els que m’havien precedit havien entrat i no n’havien sortit fet que ja per si explicava com els hi havia anat, vaig entrar a la cova deixant que la foscor m’envoltés i em digués el que allí hi havia, en una sala a uns dos-cents metres d’on era el vaig veure, de peu al mig de la sala mirant-me i dibuixant un somriure “No esperava a ningú menys d’algú com tu...” li vaig tornar el somriure “Saps que això pot acabar de moltes...”, quasi que no el vaig veure venir, però jo en aquells temps ja havia passat per moltes altres guerres i el vaig esquivar no sense rebre un tall al costat, va girar-se llençant-se de nou, aquest cop em va costar més esquivar-lo notant un tall a la cama, i caient a terra, ell no gaudia d’allò no hi havia res de personal, senzillament era quelcom que havia de fer, va llençar-se de nou disposat a deixar anar el cop definitiu, al darrers instant em vaig aixecar llençant-me contra ell, definitivament havia caigut en la trampa més vella del món, el fer creure que un pot sobradament amb un altre per fer-li descobrir que en realitat no pot tant, això porta a fer-se moltes preguntes com ara: quanta força li queda, que farà, com m’ha pogut enganyar... i quan un es juga la pell no s’ha de fer mai cap pregunta (tret de preguntar-se on anirà a celebrar-ho aquella nit), el tipus em va veure sobre seu va intentar esquivar-me però li va ser impossible, va caure davant meu... no vaig poder més que preguntar-li “Perquè?”, ell va forçar una ganyota “Et diran que volia el món per mi sol, però només et puc dir que t’hauran enganyat i si vols un consell jo de tu marxaria d’aquí company...”, un cop sec i el seu cap va abandonar el cos, no em vaig quedar a la festa coneixedor que els que ho tenen tot perdut no acostumen a fer conyes, passats un dies em van arribar noves, semblaria ser que després d’aquella guerra els vampirs havien quedat tan debilitats que els humans havien decidit acabar amb els seus amos, havien assaltat el castell i no havien deixat a ningú viu... i aleshores es va descobrir el pla del rebel, no volia el món per ell, ni per ell ni per cap vampir, senzillament volia un món sense vampirs, i de fet quasi que ho aconsegueix...