entrada 720 (any 3)

Fa temps algú em va dir que els viatgers es poden classificar entre aquells que fan el possible per fer-se entendre i aquells que exigeixen ser entesos, i el divertit és que quan més surenys més del primer grup i quan més nòrdics més del segon, avui parlava amb un conegut que gestiona Hotels i em comentava que gràcies als turistes abans imperials, per passar a comunistes i ara capitalistes recalcitrants està salvant bona part de la temporada, tot i que la gent que els tracta té una queixa generalitzada “Podrien parlar un xic millor l’anglès o qualsevol altre idioma...”, i el meu conegut sempre dóna la mateixa resposta “Qui paga per unes vacances, com a mínim pot demanar que l’entenguin i més quan un no va d’hostal...”, amb tot reconeix que a vegades tractar amb segons quins personatges no és fàcil, i no sé ben bé si es refereix als seus treballadors o als turistes... avui llegia un article del Henry McCarty i no puc negar-li que tot i jove tingués raó en allò de “No soc un bon exemple i mai he fet coses bones o que calgui que siguin recordades, però tinc clar que seré recordat, i molts dels que m’han perseguit acabaran sent oblidats, i molt possiblement recordat com jo només ho serà aquell qui em mati...”, vaig somriure mirant l’infecte cafè i intentant que el tabac donés un gust acceptable a aquella espècie de quitrà que tenia entre les mans i que acabaria al meu estómac, “Saps, t’envejo...” va seguir “Abans només creia que un havia de viure la vida ràpidament i de forma plena, era com un nen que entra en una pastisseria i comença a menjar amb ànsia tots els pastissos amb la por que l’agafin o el sorprenguin, amb el temps i veient que no passa res el nen tendeix a menjar cada cop més lentament, escollint i assaborint el que menja, però aleshores descobreix que en la seva ànsia inicial s’ha atipat i ara no pot gaudir dels pastissos que té davant... un descobreix els seus errors quan ja no té temps de solucionar-los oi vampir?”, vaig somriure, tot humà té el dret de cometre errors, de fet gràcies a ells es valoren els encerts, són les dues cares de la mateixa moneda, el món victoreja als piadosos perquè veu que hi ha veritables monstres, i de fet tot i odiar-se i voler-se eliminar saben que els uns sense els altres no són res, “Ha arribat l’hora...” li vaig dir “Se’m fa estrany que això acabi així, quan fa que ens coneixem?, tu vas ser qui em va recomanar al vell Tunstall, no? i no em negaràs que els que van cometre aquell acte no mereixien com van acabar...” “No estic aquí per jutjar els actes dels homes...” ell va somriure “Quasi que ho oblidava, tu no jutges tu només compleixes sentències, una forma fàcil de viure, oi? I per cert com m’has dit que et fas dir ara?”, “Garret, Pat Garret” “Saps, potser divertit que algú que no ha de constar en cap història en sigui el protagonista d’una...”, vaig somriure de nou “No pateixis, sempre n’hi haurà que es voldran penjar la medalla, no crec que hi hagi forces més tipus com tu...”, “Saps, fa un temps hagués gaudit d’aquestes paraules, però ara em pregunto quants tipus de persones hauria pogut ser si no hagués fet segons que... però almenys m’has de prometre que el final serà divertit!”; no, no ho va ser, ho vaig lamentar forces anys, no vaig trobar ningú semblant fins passades algunes dècades, i encara avui hi ha gent que fa judicis sense saber de que parla, la qüestió és opinar amb aires de saber-ho tot, i és aleshores quan enyoro el soroll d’un tret i la veu juvenil dir: “No sé si tenia raó o no, però a algú més li començava a donar mal de cap com a mi?”...