entrada 729 (any 3)

En Gilles em va mirar, va forçar el somriure, feia estona que no em deia res, tant de temps com el que havia passat des de que havíem deixat l’estalvi ventre del vaixell i havíem pujat a aquella barcarola que ara semblava no moure’s camí de la platja, com si ella tingués força més coneixement que tots plegats i coneixedora del que hi havia allí al davant hagués decidit resistir-se al seu destí, el nerviosisme va deixar lloc a un silenci sepulcral només trencat per l’eixam que teníem damunt nostre i les ordres d’aquells que les donaven per no demostrar que estaven tan cagats com els altres, vaig atansar-me al Gilles “Escolta, no pensis, no miris no intentis fer res que no sigui córrer, no perdis al tipus que tens davant si li passa res (no vaig voler ser dolent) cerca una altra esquena...” “Com?”, “Calla i escolta... no necessitaràs res d’això...” amb una estirada vaig deixar caure la motxilla que portava i el vaig descarregar de pesos innecessaris, un oficial ens va mirar malament però no va dir res, li vaig donar un ganivet petit “Si caus a l’aigua tallat els cordons de les botes i treu-te-les”, “M’estàs deixant sense res com esperes que...” “T’he dit que callis, et puc ben assegurar que la platja serà com una botiga on hi haurà de tot, i a més gratis...” “Què vols dir?...” vaig somriure “Ja ho veuràs...”, notava com cada cop ens acostàvem més a la platja allí l’escàndol feia que totes les paraules es perdessin, ell va fer una ganyota i es va girar “No miris enrere!” li vaig cridar, no portava a res dir-li que allò era l’olor de la mort, de la carn, de la sang que segurament rodejava la nostra barca, molt possiblement només mancava el cartell on ens donessin la benvinguda a l’infern, algú va començar a comptar i em vaig posar darrera d’ell, havia donat la meva paraula que no li passaria res, un estúpid idealista com molts dels que em rodejaven, aquell seria el dia on el món perdria bona part dels que creien que alguna cosa podia canviar, i possiblement al final la farien canviar però ells ja no hi serien i del canvi en gaudirien els de sempre... un tipus va cridar i el crit va quedar en un so fosc i gutural quan va caure damunt nostre una pluja que poc tenia a veure amb el mar que ens envoltava... el Gilles es va tocar la cara veient la vermellor en els seus dits... em va mirar “Corra!” li vaig cridar quan començaven a obrir la porta, el vaig empènyer perquè quedés darrera del tipus que ens precedia, aquest va començar a córrer per quedar-se immòbil amb una estranya tremolor, vaig empènyer al Gilles darrera un altre passant pel costat dels nostre primer escut humà sense cara que recordar... el vaig estirar un cop a l’aigua per allunyar-lo de la resta, normalment es dispara als grups i no pas als despistats, en Gilles estava col·lapsat com forces altres, no hi havia aigua només una munió de cossos que flotaven al voltant nostre, ell hi veia companys jo només carn, carn en la que acabaríem si no ens donàvem pressa, el vaig fer estirar i vam anar entre els cossos notant com forces trets ens passaven a tocar un dels cossos va emetre un so, el Gilles el va girar deixant al descobert les vísceres dels tipus, segurament havia interromput el festí dels peixos, seria un bon any de pesca, si és que quedava res després d’aquell dia, el vaig tombar just quan una ràfega ens passava per sobre “No et paris, no hi ha ningú estàs tu sol, si et preocupes pels altres no et podràs preocupar per tu!” li vaig cridar mentre el continuava empenyent, un cop a la platja el vaig dur darrera un turó, va venir un imbècil tot dient que ens moguéssim, el tipus no va acabar la frase... en Gilles va mirar la platja amb la mirada perduda, cossos que sortien del ventre metàl·lic per morir, intents de sortir del mar per morir, i després agafar aire a la platja per morir “Allí tens els teu putu centre comercial” li vaig dir assenyalant a la platja, “Et puc ben assegurar que podràs aconseguir no un sinó cent equips com el que has deixat abandonat...” ell em va mirar “Com ho sabies això...” vaig somriure, com dir-li que aquell no era el meu primer desembarc, com dir-li que allò que ell considerava un acte que perduraria al llarg dels anys no distava molt d’algunes imbecil·litats que ja havia viscut i de les que ningú en recorda res... un sis de juny d’un trist 1944, igual ningú lluitava per res, però res quedaria dels que havien mort, i molt segurament res quedaria dels que quedaven vius, avui he vist al món i he recordat perquè lluitaven aquells imbècils, i sabeu?, tot i els morts res ha canviat, el món segueix sent un lloc que estaria força millor sense vosaltres...