entrada 736 (any 3)

Avui en conversa de cafeteria he descobert lo perillós que és dir allò que un ha escoltat i sobretot fora de context, un dels imbècilpolles de torn venia d’una conferència que algun guru havia fet la tarda anterior i ha deixat anar quan la gent parlava de la crisi “La crisi sempre s’ha de veure com una oportunitat i mai com una amenaça, i sobre el personal el que s’ha de fer és deixar de protegir a aquells que no ho fan bé, i defensar i promoure a aquells que poden ser beneficiosos per l’organització...”, mon dieu el que arriba a fer el complex de cotorra-lloro... aquí no he pogut més que preguntar-li “Així doncs, on queden els discapacitats i aquells que no aporten beneficis a la societat?...”, el tipus s’ha cagat en tot suposo que preguntant-se que nassos hi feia jo allí i qui m’havia convidat al cafè, l’he deixat barrufant no sé quina merda de resposta tot dient-li al cambrer que l’estúpid que cridava tot vermell convidava... avui també llegia com han tancat una pàgina web en aquest paradís on visc on menors feien apologia del fascisme, semblaria ser que el centre on estudiaven ha fet una llista amb els participants a la pàgina (són collons participar amb el nom d’un i no sota un pseudònim, però bé... els fanàtics d’aquests temes sempre han destacat per ser persones intel•ligents i espavilades... si Sheldon això és ironia) i els han anat interrogant (“preguntant” per a ànimes caritatives) i ara es planteja si els expulsen (no patiu, només uns dies) o no..., doncs bé, els pares ja han presentat una queixa formal pel tractament als seus fills tot dient que els pobres angelets són innocents i que els centre els ha assenyalat indegudament, i a més que el que facin fora d’hores de classe el centre no n’ha de fotre res, i que els seus fills no saben que és el fascisme i que (òbviament) el culpable és el fill del veí, vaja que els seus hi van anar enganyats, obligats i amenaçats... veient als angelets un conclou que més aviat ells són els que enganyen, obliguen i no amenacen perquè senzillament actuen, i el graciós del tema és que la tipa que ho orquestrava tot tenia tan sols tretze deliciosos anys, mon dieu, encara sense saber que vol dir allò de pariràs amb dolor i et guanyaràs el pa amb la suor del front i ja decidida a menjar-se el pa que altres suaran i gaudir dels infants que altres pariran mentre ella fa de la seva vida el que li roti una puta i deliciosa barbiedestellosdegold live... que voleu que us digui, jo els hi faria una classe pràctica de que volen dir aquestes coses, tan senzill com penjar-lis una diana a l’esquena i deixar-los al bosc tot recordant-lis que tenen deu minuts per córrer i que després els sortiran a caçar, ahhhh, i que no hi ha arribada que el tema va per llarg, i després de cinc minuts (perquè alentir l’inevitable?, que un no és cruel i hauria de tenir el seu cor) enviaria els gossos de la guerra darrera d’ells... si, ja sé que això no és el que ells pensaven, perquè ells sempre han cregut que estarien del costat del que persegueixen (de fet que més poden creure escoltant als seus pares?) i no em vomiteu que la culpa és dels pares i ells unes víctimes, perquè no deixen de ser un nens, si nens però cabrons fills de puta southparkians, que ser nen no vol dir no pensar o no tenir la capacitat de racionar, encara que com a molt crec que aquests només rumien, i com deia un conegut fa segles “El divertit dels jocs és que un pot jugar en diferents bàndols...”; doncs res; “Corre Forrest, corre...”