entrada 737 (any 3)

Avui m’han passat quelcom que després de llegir i rellegir-ho no he sabut si era per partir-se o partir-se… us ho deixo en “original” i en una traducció…

He’s got you thinking this is how you’re supposed to be. Well it’s not! We’re young! We’re supposed to drink too much! We’re supposed to have bad attitudes and shag each other’s brains out! We are designed to party! This is it!!!
Yeah, so a few of us will overdose or go mental, but Charles Darwin said, you can’t make an omelet without breaking a few eggs! And that’s what it’s all about: Breaking eggs! And by eggs, I do mean, getting watted on a cocktail of Class As.
If you could just see yourselves! It breaks my heart – You’re wearing cardigans!
We had it all! We fucked up bigger and better than any generation that came before us! We were so beautiful We’re screw-ups! I’m a screw-up! And I plan to be a screw-up until my late twenties, maybe even my early thirties! And I will shag my own mother before I let her or anyone else take that away from me!

Os tiene pensando cómo debéis ser. No! Somos jóvenes! Se supone que debemos beber, portarnos mal, y follar hasta reventar! Estamos diseñados para la fiesta. Es así!
Si, algunos de nosotros tendremos sobredosis o nos volveremos locos, pero Charles Darwin dijo, “No puedes hacer una tortilla sin romper unos cuantos huevos”. Y de eso se trata: De romper huevos. Y por huevos, me refiero a no ser un cóctel de gente perfecta.
Si pudierais veros, se me parte el corazón. – Vestís cardigans!
Lo teníamos todo, La hemos cagado mas y mejor que ninguna generación!. Somos preciosos. Somos desastres, yo soy un desastre. Y planeo serlo hasta los “veintimuchos” o incluso hasta los “treintaypocos” Y me follaría a mi madre antes de que nadie me quitara eso.


Estava veient com en la terra dels faraons la tenen ben muntada, i he flipat al veure un grupet de pixapinsvacacionals (i possiblement vocacionals) fotent el crit al cel perquè la xusma els hi ha fotut les vacances enlaire, i una tipa dient “Jo no vull una revolució, jo vull les meves vacances…”, brutal, senzillament brutal, un pot ser testimoni, és més, un pot ser partícip d’una revolució i l’únic que fa és tancar-se a l’hotel i demanar que tot torni a ser com abans, és a dir que el molomielda torni a treballar i a servir-li el cafè, fer-li el llit de l’habitació i li somrigui mentre ell li fa una foto tot demostrant la superioritat natural d’occident, valents capullos, i aquests són els imbècils que es queixen aquí i no tenen els sants collons de dir “Fins aquí…”, i semblaria ser que tot això va començar amb un suïcidi d’un tipus que va dir prou i la resta que va dir “Nosaltres no acabarem així…”, avui he rebut una trucada, d’un tipus que em cau força simpàtic, i la notícia ha estat una més, tot i que a ell li ha afectat més, un conegut comú ha decidit provar la duresa d’unes barreres tot tirant-se des d’un pont amb el seu cotxe, la gent diu que ha estat pel mal estat de la calçada, però alguns sabem que ha estat per purs i curts temes econòmics, quan un ho perd tot a vegades l’únic que li queda és que els que quedin darrera seu tinguin alguna cosa, encara que sigui el cobrament de la cobertura d’una assegurança de vida… el tipus que m’ha trucat el vaig conèixer fa temps i de la forma més tonta (que acostumen a ser les millors), arribava tard a una reunió vaig entrar a l’edifici sense parar ni caure en l’orangutan que hi havia a l’altre costat de la porta li vaig dir a la recepcionista “Vuitena planta, m’estan esperant” i vaig dirigir-me cap a l’ascensor, l’orangutan amb ganes de participar en la festa o igual perquè no li havia tirat cacauets va arrancar darrera meu dient no sé quines tontades de que parés, val, val, ja sé que anar amb un anorac, gorro de llana, i amb barba de quinze dies en segons quins edificis no és el millor, però vaig decidir passar d’ell, el tipus que es va aturar i vaig veure de reüll com baixava la mà cap a la seva cintura, vaig apostar mentalment si seria tan imbècil com per treure la seva arma reglamentària, quan el Joan va entrar a l’edifici, va veure la situació i va prendre una decisió… “Mireu que no us puc deixar sols… Albert no passa res me n’encarrego jo del Senyor…” el orangutan/goril·la va fer un so semblant a un “nyec” i va recular, el nou vingut li va dir que si i que tranquil que havia fet el que li tocava i va venir cap a mi, no vaig perdre el temps pujant a l’ascensor ell va entrar darrera meu, les portes es van tancar i ell amb un somriure em va preguntar a quina planta anava tot dient “Jo vaig a la sèptima i vostè”, “Vuitena”, el tipus va deixar anar un buf mentre les portes es tancaven, ja no hi havia volta enrere, “No hi has estat mai a la vuitena?” ell va forçar el somriure “No, de fet no hi he pujat mai… però diuen que hi ha un restaurant que té unes vistes de nassos, tot i que no sé que pinta un restaurant aquí…”, vaig somriure just quan l’ascensor es parava i les portes s’obrien, la secretària que m’estava esperant va fer una ganyota al veure’l “Què fas aquí?, no saps que…” , “Ha pujat amb mi per prendre una cafè…”, ella va somriure deixant-nos passar el que m’acompanyava va dubtar de si creuar la porta de l’ascensor, però finalment es va decidir… “Bona, elecció i ara anem pel cafè abans que em reclamin per la reunió…”