entrada 733 (any 3)

Ahir vaig entrar al local, el bo del Bowie em va donar la benvinguda tot cantant...

You promised me the ending would be clear
You'd let me know when the time was now
Don't let me know when you're opening the door
Stab me in the dark, let me disappear

Memories that flutter like bats out of hell
Stab you from the city spires
Life wasn't worth the balance
Or the crumpled paper it was written on

Don't let me know we're invisible
Don't let me know we're invisible

Els vaig veure prop de la barra i després d’escoltar del que parlaven vaig concloure que aquella seria una nit de temes profunds, la pregunta que es plantejaven era la següent: “Com és que un tipus que ronca pot dar per cul a qui estigui prop d’ell i en canvi ell no es desperta?”, em va fer gràcia, després d’algunes copes els temes van anar degenerant i al final un va recordar una columna que havia llegit no feia massa on es parlaven dels defectes de les persones, i que aquests precisament són els que haurien de ser valorats i un dels presents va deixar anar la frase de la nit “Ens uneix lo imperfectes que som, perquè en el fons ningú té res de perfecte...”; vaig aixecar la copa tot brindant per aquelles sàvies paraules, allí estàvem una nit més, una pandilla de borratxos, els vaig mirar, molt possiblement hi havia individus dels presents que tenien el cartellet de “En recerca i captura”, bons partits que han sortit de relacions, fa anys ningú trencava peres a l’hivern (de fet ni a l’hivern ni a l’estiu ni mai), però a l’hivern menys, era una època de mancances i dificultats i la supervivència estava per damunt de certs “desitjos”, avui en dia l’excés de tot i ser un país on a l’hivern abunden els i les visitants fa que hi hagi una transgiversació de les situacions, amb tot no vaig poder més que veure les seves imperfeccions; però tot el que eren i no era més que una ombra, no deixaven de ser humans, suposo que em desperten la mateixa simpatia que les mascotes que tenen i de les que no paren de riure-se’n, visc en un zoo o possiblement millor en un circ on cada dia hi toca un numeret nou, mortals i salts impossibles sense xarxa, i després tothom s’estranya que al mínim error s’hagin d’arreplegar els cossos de la carpa, fa no massa un dels presents em deia que havia anat al circ amb el seu fill, i aquest s’havia avorrit força fins que van sortir els trapezistes, al cap d’una estona el nen li va preguntar al pare “I quan cauen?”, el molt innocent només esperava veure com un d’aquells individus es despenjava per acabar rebentat al terra i així poder tenir la seva ració diària de sensacions novadoses... i el divertit del tema era que el pare em deia que en el fons ell també ho desitjava... la nit va acabar amb els massive attack i el seu The devil makes us sin