entrada 735 (any 3)

Fa uns dies vaig estar en una reunió de les que organitza un conegut per tal d’estalviar forces problemes als altres, en aquest cas eren un grup de persones que volen muntar una urbanització i com sempre hi ha temes que generen més filies o fòbies que d’altres, el tipus va anar escoltant les idees que li anaven donant, hi havia forces persones de les que havien creat des d’un inici la urbanització (com ell em diria després masses); davant d’altres persones un tendeix a ser massa correcte i més si ha de passar la resta de la seva vida (bona part d’ella pels optimistes o un temps pels somiatruites) amb aquells altres... el meu conegut els va fer callar aixecant la mà i dient-lis “Si em dieu que voleu allò que creieu que heu de dir enlloc del que realment voleu, tindreu una urbanització com hauria de ser en lloc de ser com voleu que sigui... jo de vosaltres començaria a parlar del que vull i no d’allò que els altres volen sentir que jo vull...”, hi va haver un silenci fins que una tipa va aixecar la mà tot dient que ella considerava que la construcció per les escombraries es podria col•locar a l’altre part del carrer (lluny d’on vivia ella of course), una altra va demanar si es podria prohibir tenir animals domèstics o en el cas que es tinguessin que no estiguessin pels jardins, i la cosa es va anar calentant el meu conegut em va dir amb un somriure “Són com nens, necessiten una empenta per llençar-s’hi...”, vaig somriure preveient que aquella organitzada i civilitzada reunió acabaria com el rosarium aurorae... fa poc vaig llegir un blog on una tipa explicava la seva topada amb un discapacitat físic i la tendresa que li havia despertat, i de pas criticava la mala sort d’alguns o certs fruits del destí; fa segles vaig fer amistat amb un bruixot que no era ni el Picarol ni l’Ot, el tipus em va acompanyar en alguns viatges, en un d’ells vam arribar a un poblat on ens van tractar força bé, després d’oferir-nos menjar, beure i refugi un es va acostar al meu acompanyant “Vostè és un bruixot?”, suposo que ell hagués pogut fer un acudit dolent però va dir senzillament que era un fetiller i que es dedicava a recollir plantes medicinals, li van explicar la història d’un noi que havia nascut amb una deformació que no el deixava caminar, això i el fet que era un xic curtet, ell se’l va mirar i picant-me l’ullet els hi va dir que igual hi podria fer alguna cosa, tot i que va demanar si així ho volien, tots van dir que si i ell va fer una poció que va donar al noi, tot dient que demà ho veurien tot diferent... ens vam retirar a descansar, l’endemà ens vam aixecar i només sortir vam veure en el pou que teníem davant un cos d’una nena penjada com una nina, ens hi vam acostar i al fons del pou vam poder veure un altre cos d’un infant, eren els nens que aprofitaven que el jove no es podia moure per fer-li totes les trastades possibles... vam caminar pel poble que estava immers en un estrany silenci, en un carrer van observar un jove degollat era el que sempre se n’enfotia de lo curt de gambals que era aquell noi, vam anar cap a la casa on vivia i al marc de la porta vam trobar-nos amb el cos de la seva mares esbudellada, acusada d’haver gestat malament i provocar el que va néixer, dins de la casa el cos del pare somreia des de una cadira prop del foc, amb un dels ferros de la xemeneia clavat al cap, acusat de no donar tot l’afecte i estima que si havia donat als altres fills, i així tots els habitants del poble, acusats d’una o una altra cosa, al final el vam trobar, recobert de sang, amb un estrany somriure, el meu company va aixecar el bastó i recitant uns mots el va atansar cap el noi, aquest va començar a cridar convertint-se en una bola de foc... “Ja ho veus, hi ha gent que no entén el perquè els Deus castiguen a alguns fins i tot abans de néixer... i a més els hi vaig donar l’oportunitat de deixar-ho com estava, però van creure que ells sabien com anirien les coses, de fet ells només sabien com volien que anessin les cosses pensant que aquest noi els hi estaria agraït tota la seva existència... crec que això a Esparta hagués passat...”