entrada 724 (any 3)

No em va sorprendre veure una trucada perduda al mòbil, ara bé, el missatge deixat al mòbil tot “convidant-me” a una cita si que em va sobtar, tanta pressa no és normal en els meus clients, en aquest negoci les formes s’han de mantenir encara que estiguem a cinc segons de que ens obrin les portes de l’infern, una de les màximes que tenim és “Allò que no deixa rastre no ha passat”, vaig arribar al lloc on em citaven, no entenc aquestes ganes de voler passar desapercebut i portar un aparell que indica que allí hi pot haver molta gent però que hi ha algú que se’n surt del que hom entén per “molta gent”… el vaig localitzar en una taula al acostar-me un tipus se’m va creuar posant la seva mà en el meu pit, vaig somriure just un segon abans que el que estava assegut a la taula el tipus que em va parar va caure a terra amb un parell de dits trencats, el meu amfitrió es va aixecar “Sento l’incident.. porteu-lo a curar i no el vull veure més…” va ordenar, després em va oferir una cadira, la conversa va anar per diversos temes, sempre m’ha agradat aquesta manera d’encarar els negocis, un parla del que li sembla però tot indefectiblement acaba en el que les dos parts volen, ell un “favor/servei” i jo que algú (algú més) em degui un favor que segurament em cobraré algun dia… el tipus em va passar una adreça electrònica “Veuràs, des de fa temps que aquest tipus va deixant opinions que com a mínim són molestes… i un cop analitzades creiem que seria convenient que l’ocell quedés mut… o més ben dit, sense dits…” va fer una ganyota “Si pot ser prefereixo que quedi en un metàfora el que t’he dit… però si l’individu no s’avé a raons… tu mateix…”, vaig agafar l’adreça aixecant-me, la reunió havia acabat, un cop fora el local vaig somriure, ja n’és de cabron el destí… aquella adreça era la del meu blog, i ara s’esdevenia quelcom interessant si tingués doble personalitat, la que intenta oferir la seva veritat fugint d’aquella que es dedica a apagar aquests fars… vaig somriure pensant que hi ha feines que són refotudament complicades…
------------------------------------------
Tornaven cap a casa, la seva dona, el seu fill (qui li havia dit que aquella nit es quedaria estudiant) i ell, gaudia del soroll del seu nou cotxe, gaudia de les mirades dels de dins i més de les que deixaven anar la gent de fora, no es podia queixar, la seva vida havia estat força fàcil per a ell, i ara creia que era el més proper a un prohom del que mai hagués pogut imaginar… d’aquí la sorpresa de rebre una nota (una nota en plena era digital!) d’un tipus amb qui feia anys que ja no tenia contacte, havien quedat per veure’s i ell havia aprofitat per anar-hi amb el seu flamant nou cotxe, el tipus li va demanar de quedar en una zona de naus industrials, després de les salutacions i d’explicar-se com els hi anava la vida (ara no sabia si l’altre havia dit res o i si només havia parlat ell, possiblement la vida de l’altre poc tenia a veure amb la seva…), li havia dit i d’això n’estava segur, que l’equip de música del cotxe no anava massa fi, el seu conegut es va oferir a donar-li un cop d’ull, ell no ho va veure clar no fos que… però collons, havia estat manipular-lo i ara sonava de collons, l’altre va sortir del cotxe força nerviós i li va donar una clau USB “Mira quan estiguis sol m’agradaria que escoltessis el que hi ha, crec que et interessar… ara tinc de marxar” va acabar dient donant la reunió per acabada, ell no ho havia vist clar, però després l’havia trucat la seva dona preguntant-li on era i recordant-li que havien quedat amb la família, el tipus es va excusar i els va anar a recollir; ara i després d’haver sopat i amb un xic d’alcohol tornaven cap a casa, i sense saber el perquè va buscar la clau USB i la connectar a l’entrada de l’equip de música, la seva dona se’l va mirar i ell va somriure “Ja veuràs com t’agradarà…” (no li havia dit que era música?), no s’escoltava res, de sobte un brunzit el va sorprendre a ell i a tots els dels cotxe “Tot segueix com està planejat tornen del que ell creu que es la seva família, aquesta nit el fill farà el seguiment i el vigilarà ja que a ella li toca descansar, el tipus no sospita res del pla i la seva situació, tot segueix… atenció detectem una interferència…” el brunzit va incrementar-se i la seva dona va arrancar la clau “Què és això? Qui t’ho ha donat?” va dir cridant, ell no entenia res volia parlar però les paraules no li sortien “Deixa’l mare que està conduint, a casa ja ho parlarem…” “Si, quan arribem a casa ja parlarem…” va dir ella amb un somriure “Tu condueix que jo t’ho guardo…” ell va veure com ella es mirava el que ell havia desitjat sempre un ordinador de a bord que entre altres coses recordava tots els trajectes que havia fet el cotxe, el semàfor que estava vermell es va posar verd, ell va dubtar entre moltes coses, però quelcom li deia que allí no hi havia més coneguts que ell mateix… va veure com les portes de casa seva s’obrien i aquell castell inexpugnable que tenia per casa i del que tan orgullós es sentia li semblava ara una presó amb barrots d’or…
----------------------------------------
Va connectar l’ordinador i va escriure l’adreça, va veure que la pàgina no havia canviat, havia passat per la sorpresa, el divertimento i ara tot i que ho volgués negar estava en una fase d’una certa intranquil·litat, seguia forces blogs, i sabia que cap blocaire és de fiar, “No hi cap blocaire de fiar a l’excepció d’aquells que deixen els blocs” li havien dit feia temps, però davant seu hi havia el missatge que feia ja uns dies es mantenia impertèrrit, sense canvis, i sota els primers comentaris de certa burla començaven a aparèixer d’altres amb el to canviat, el tipus que escrivia el blog havia anunciat que el deixava tot dient que era el moment de tancar una etapa, i acabava dient que agraïa a la gent que l’havia llegit tot acomiadant-se i dient senzillament que s’anava a matar… allò li va fer gràcia, de fet com a tècnica de màrqueting era excel·lent, però el tipus no havia donat cap senyal més de vida, havia seguit altres blogs per veure si ell els visitava, si hi deixava comentaris, però res de res, fins i tot havia pensat en intentar descobrir amb altres que havia passat, però sempre li venia al cap que o igual havia acomplert el seu avís o igual se n’estava enfotent d’ells o senzillament ho havia deixat i ara era molt més feliç… i ells allí com a tontos preocupant-se d’aquell desgraciat, va sortir de la pàgina tot i sabent que l’endemà hi tornaria a entrar…