entrada 710 (any 3)

Comentava amb un tipus que la gent publica la llista de llibres que llegeix i que clarament no puc competir amb aquests llistats de dues pàgines i necessitat d’apèndix on explicar de que van i qui són els que han escrit els llibres, el tipus amb un somriure i després de assaborir el vermut que ell mateix fa em va dir “Si perdessis menys temps escrivint les teves merdes i més llegint el que de bo han escrit altres segurament tu series més culte i els altres patirien menys, però suposo que aleshores ja no series un vampir...”, no vaig poder més que somriure cagant-me en tots els seus ascendents i descendents en ordre alternatiu i bescanviant el sexe dels cabronets (valents imbècils segons el meu company qui reconeix que amb els anys l’espècie ha anat perdent), estava pensant en la conversa quan vaig rebre un missatge, de fet si és fotut que et preguntin com va “el tema” quan un no el té massa controlat, encara ho és més quan un no té ni puta idea de com va, amb tot sempre queda la sempre fàcil resposta de “Ho tinc controlat”, en el meu cas no calia perquè mai dubtaven de que no ho tingués sota control... , i aquest cop el tema anava així, així, havia avançat però no el suficient, em quedava clar que el temps se’m tirava damunt i que no hi hauria segones oportunitats, tenia totes les peces damunt la taula, l’error és creure que les peces es mouen o encaixen sota unes regles, les regles es creen per tal de circumscriure les possibilitats a unes quantes i no tenir de considerar la universalitat de possibilitats, però per experiència sé que moltes vegades les opcions i les solucions surten d’aquesta simplicitat i aleshores un ni tan sols és capaç de veure-les o olorar-les... així que només queda esperar, avui llegia un post de com la gent intenta vestir-se de la millor manera i on es donaven uns consells força assenyats, fa temps em van demanar opinió sobre com quedava un vestit, vaig somriure i vaig demanar a una púber de les que hi havia per allí si em podia fer un favor sota la promesa que no se’n penediria, li vaig demanar que es provés deu vestides de nit, i després li vaig dir a la persona que anava amb mi que fes el mateix, la tipa no va plorar però va marxar cagant-se en mi de la botiga, al sortir vaig pagar les deus vestits a la noia tot assegurant que no menys de cent polvos tindria, deu per vestit com a mínim, i que recordés que al final ella també es veuria com la meva companya... i és que per molt que es vulgui amagar el vestit no és més que un embolcall, i hi ha paquets que per molt que s’intenti són de mal embolcallar, avui en una botiga una tipa estava donant-li consells de moda a una altra, que si aquest vestit (gris fosc de punt), que si res a sota només unes mitges o uns leggins (leotardos de tota la vida sense el peu), i que si unes botes del mateix tot que el vestit i tot el maquillatge i el coloret de color marró, fins i tot les ungles de marró brillant, la tipa s’anava animant i al final m’ha mirat “Segueixo sense tenir ganes de follar-te i si el bonic és el vestit no li dic el que pensaria de l’interior...”, la meva companya m’ha clavat el colze tot justificant-me, considerant que socialment no havia estat encertat he intentat arreglar el tema “Però mira, sempre hi pot haver algú desesperat o sense pasta per anar de putes...”, la meva coneguda m’ha pegat una puntada directament “Sortir amb tu és pitjor que fer-ho amb el meu fill... i mira que ell només té cinc anys!”, he somrigut, no disto massa d’un de cinc jo que també en tinc cinc, tot i que en el meu cas són segles....