entrada 687 (any 3)

M’ha sorprès despertar-me avui amb el Jared dient a tots els objectes de la casa…

I believe in nothing
Not the end and not the start
I believe in nothing
Not the earth and not the stars
I believe in nothing
Not the day and not the dark
I believe in nothing
But the beating of our hearts
I believe in nothing
One hundred suns until we part
I believe in nothing
Not in sin and not in God
I believe in nothing
Not in peace and not in war
I believe in nothing
But the truth and who we are

M’ha fet gràcia ja que en un no res tindré el gust de veure’ls en directe, així que si algú s’anima ja ho sap, i suposo que no deixaran l’oportunitat de cantar aquesta i aquesta cançó, ara el problema està en convèncer als meus acompanyants d’arribar a una hora prudent i poder estar el més a prop possible de l’escenari, perquè en aquests concerts no estar on hi ha la gent i no pas els espectadors és com anar a sopar i pensar més en la cartera que en la carta… ahir vaig escoltar el discurs de gràcies per un premi que havien atorgat a una persona, un veritable gust per les orelles, em va fer gràcia que una elegia a la lectura fos narrada… el divertit del tema ha estat aquest matí quan els mateixos que han criticat forces vegades aquest premi i a qui l’han atorgat tot dient que està força polititzat han dit que el tipus se’l mereixia i que el premi estava molt ben escollit, no puc més que sorprendre’m com de ràpid passem de dir que el donen per motius aliens als mèrits (quan l’escollit no és del nostre gust) a dir que ha estat del tot ben guanyat (quan l’escollit ho és), suposo que com sempre deu ser un intent estúpid dels humans de justificar el fet que vosaltres sempre teniu la raó i que si us porten la contrària alguns obscurs fets hi deuen haver… aleshores l’he vista al marc de la porta amb una tassa de cafè i una de les meves camises, he intentat recordar el seu nom, tot preguntant-me la probabilitat d’encertar un nom a l’atzar… “Sabia que no seria fàcil…” ha dit ella amb un somriure deixant la tassa mentre tornava al llit “Ja em diràs com puc fer que recordis el meu nom sense que calgui que te’l tatuí…”, en Jared tornava a cantar tot dient que no importa res, que no cal creure en res, res en excepte en la veritat i tenir clar qui es cadascú de nosaltres… i aleshores una altra frase ha tornat al meu cap “Vi veri universum vivus vici…”