entrada 693 (any 3)

Ahir tot fent el cafè un dels tipus em va dir quin seria el seu (en plural), regal de nadalreiscapd’any el tipus se n’anirà de viatge amb la seva parenta, o si voleu ser eriçament cabrejats correctes podeu dir que ella se n’anirà amb el seu paio a Angkor i no vaig poder amagar el somriure, de fet crec que és una destinació a la que (sempre que s’hi pugui anar en condicions), ningú hauria de dir que no, així que si us sobren alguns calerons i voleu fer un viatge que a més d’interessant us pot permetre de deixar amb la boca oberta a qui us pregunti on heu estat (per ignorància) i després us pitin les orelles dels comentaris (per enveja) ja sabeu on anar, i avís a navegants, no, no hi ha la Lara Croft... em va fer gràcia perquè el darrer cop que hi vaig ser va ser amb un tipus del que feia anys que no en sabia res i encara el recordo d’un sopar amb companys on el vaig retrobar, ell va venir tot afable al veure’m “Ostres, des de Princeton que no sabia res de tu!”, “Va ser Saratoga el darrer cop que ens vàrem veure...”, ell va arrufar el front “Possiblement, mira que vas tenir sort d’escollir el bàndol guanyador les dues vegades”, vaig somriure el temps amb els humans et permet de veure els que valen dels que ho intenten, mentre sopàvem ens vam anar posant al dia amb els altres, de fet n’hi havia que feia més de tres cents anys des de la darrera trobada i tot i no ser massa temps dóna per explicar, doncs res que després de preguntar al meu conegut com li havien anat els darrers anys ells va somriure enigmàticament “22 de novembre” aquella data no va passar a ningú per alt i tots el van mirar sorpresos “Au va!” li vaig dir tot picant-lo, el tipus va agafar aire per deixar anar “Jo vaig disparar, jo vaig matar en Kennedy”, tots van explotar a riure i un altre va contestar “No et fot, i jo al Manolete”, “Sempre he dit que les banyes et senten genials” vaig contestar fent riure als presents, allí teníem algú qui amb una senzilla feina havia esdevingut un mite, molt possiblement la mort de pocs humans ha portat a ser una llegenda com aquella i més fer-ho de la forma en que ho va fer... pública, notòria, en poques paraules un assassinat real... després d’allò es va retirar una temporada sense entendre com la mort d’un senzill humà podia implicar tot el que va passar i encara avui recorda que per ell no va ser més que un altre mort, ni més ni menys, vaig recordar com en aquell moment un conegut em va dir “Mira com ploren, tot dient el que hagués pogut fer aquella persona i no valorant el que realment ha fet...”, ara bé, a la taula n’hi havia un altre que després dels postres i sota els efectes dels licors va somriure al dir “5 d’agost”, i aquí es va provocar un altre silenci... ningú dels presents el podia superar, només ens quedava escoltar com havia anat, perquè segurament per aquella feina forces l’haguessin fet de franc i fins i tot altres haguessin pagat...