entrada 709 (any 3)

Feia fred a Berlin com qualsevol fotut desembre, un fred de collons segons els humans, per a mi una temperatura com qualsevol altre qui estava amb mi va concloure “Ningú recollirà el proper any res que no hagi plantant aquest...”, i crec que aquest és el millor consell per un canvi d’any, no esperar res que no s’hagi treballat en el que deixeu... i d’aquella frase a la que em van dir ahir “Ningú hauria de passar el canvi d’any sol si no vol...” (igual van llegir el comentari que em van deixar i em volen fer pagar penyora...), però clar quan qui t’ho diu és un tipus que t’ha passat una informació vital per la teva recerca no pots fer més que posar ullets i acceptar a acompanyar a algú en aquest cony de dia, així que demà tinc celebració en aquest poble on estic i en un dels únics locals que restarà obert, tot suposant que entre pagesos i pescadors anirà el tema... aquests dies han servit per confirmar que en tota trencadissa amorosa hi ha els que ens surten reforçats i els que en surten cagats, els primers fan tot el possible per tal de demostrar que fan tot el que poden per posar-li fàcil a l’altre quan el que volen és que l’altre els hi posi fàcil, i els altres fan el seu posat més “dur” per fer veure que no necessiten de l’altre quan moren perquè l’altre els necessiti només un xic del que ells el necessiten, patètic, senzillament patètic, humà i patètic... ahir vaig deixar-me perdre per un dels locals del lloc, de fet no crec ni que estigués oficialment obert, la cambrera es va sorprendre’m a veure i mentre intentava amagar qui era la seva parella actual (mai he estat gelós), em va servir una copa sense preguntar “Vaja i que et porta per aquí?”, anava a inventar-me qualsevol excusa quan vaig notar un moviment darrera meu “Hola”, una morena de bon veure va passar per darrera meu tot posant-se al meu costat “No hi ha massa gent avui...” va somriure ensenyant la seva dentadura perfecte, sempre he tingut debilitat per les noies que es saben pintar i es saben moure, un conegut em va dir que una dona que es sabés moure tenia molt de guanyat en aquest món, la vaig convidar a una copa la tipa se’m va acostar deixant veure els seus canells i el tatuatge del braç, vaig recordar com feia uns anys vaig estar en una festa de comiat d’any on la meva parella portava la roba interior de henna, després d’algunes copes la tipa se’m va acostar “Vols que anem a un lloc més tranquil?” “Més que aquest local?”, aquí la cambrera es va aguantar el somriure mentre la meva nova coneguda va fer una ganyota “Parlava d’un lloc més...”, “Un lloc per a dos?” “Exacte!” va dir ella, “Mira, fa temps vaig estar veient un dels quadres més coneguts que et puguis imaginar, estava amb una persona que mirava a tots els entesos que perdien el cul definint l’obra mestre que tenien davant, al cap d’una estona el meu conegut em va dir que ja n’estava cansat de veure com d’estúpids són els humans, perquè aquell quadre era fals, tots volien veure el que volien, però ningú veia el que realment era, perquè ningú creia o volia reconèixer l’errats que estaven, això o no estaven tan preparats com creien...” vaig dir mentre baixava la mà i feia presa en l’entrecuix de la meva/u nova/o coneguda/t, ella/ll va forçar el gest “Ara que es començava a posar interessant...” la cambrera va explotar a riure tot convidant-me a una nova copa...