entrada 708 (any 3)

Estava passejant per la platja, la foscor m’envoltava però tenia clar que ni la foscor seria capaç d’evitar que trobés el que buscava o que allò que em cercava em trobés a mi, pels auriculars el “keep my composure” anava tronant, fa gràcia que tothom digui que no fa per mi, com si la gent fos capaç de saber que fa o no per a un... estava donant voltes a la conversa de la tarda, un em deia que tenia bronca amb la seva comunitat de veïns al haver penjat pel coll un pare noel, i que ara li volien fer despenjar tot dient que els nens deien que no els portarien regals els reis si veien com tractaven al pare noel, el meu conegut diu que la cosa va al contrari, que veient com han putejat al pare noel segurament els reis seran esplèndids... estava entre això i la pregunta que m’havien fet aquesta tarda, sobre si un que té un nen amb alguna deficiència cognitiva si és millor tractar-lo com un normal anormal, o com un anormal normal... li estava donant voltes quan he vist aparèixer una figura de la foscor he notat un calfred (i té collons que un vampir en noti algun) quan l’he vista... “Hola” he pogut dir al tenir-la al costat “Vaja, pensava que no em saludaries i hauria de passar de llarg...”, “Saps que no ets real...” “Bon començament de conversa, si poses la meva existència en dubte, això no et deixa en massa bon lloc, no?”, “Qui ets?” “Soc el que veus, o igual podria parablogejar-te i dir-te allò de: Qui soc jo?, “qui” és només la forma de la funció “què” i que soc?, algú que tu vas conèixer, i tu diràs “Això ja ho vec” i jo et contestaré: No em qüestiono la teva capacitat d’observació, senzillament assenyalo la paradoxa de preguntar-li a algú que ja coneixes qui és...”, l’he observada, era ella però no podia ser, el seu cos, la seva olor, la seva veu, la seva manera de moure’s “I la seva manera de fer tot el que recordes...” va dir ella amb un somriure “No em diràs que no es temptadora la idea d’una segona oportunitat, fins i tot per a un vampir...”, temptadora?, més que temptadora hagués deixat morir a la meitat dels humans per només una opció a tenir una segona oportunitat, ella va deixar que m’acostés va forçar un somriure, acostant el seu cabell a la meva cara “Soc el que sempre vas voler, soc el que vas tenir i vas perdre, ara depèn de tu si ho vols tornar a perdre...”, les onades anaven marcant el temps, el vent duia el seu cabell al meu rostre i l’olor del seu perfum, el seu perfum de sempre m’envaïa, vaig allargar la mà notant el seu tacte ella va tenir un calfred girant-se, “Sempre he estat teva, i saps, mai t’he tingut en compte el que vas fer... al final teníem clar que jo no volia ser com tu i tu no podies ser com jo, i que el temps era el nostre enemic...”, feia estona que havia decidit no escoltar, les paraules amaguen i alhora mostren la veritable naturalesa de les persones em van dir fa segles, vaig moure’m amb tota la meva velocitat, però no hi havia res a agafar, estava sol, si no fos per l’olor del seu perfum senzillament hagués pensat que havia patit una il·lusió, però les il·lusions no deixen olor ni pintallavis... allò ja començava a ser personal...