La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dimecres, 15 de desembre del 2010

entrada 694 (any 3)

A prop de les dates que venen no he pogut més que preguntar-li a un de l’empresa “Ja has passat per la direcció del cole?”, el tipus ha trigat un xic a agafar-ho però ha acabat amb un somriure “Calla, calla, no me’n parlis...”, el tema està en que ell divorciat i amb un nen petit és un dels que tria (i dels primers) despatx i qualsevol altre cosa que l’empresa pugui oferir, no és dels desgraciats que reben ordinador, cotxe i mobiliari “heretat” aquest és dels putus cabrons que escull i els altres li paguen, així que no es queixa a final de mes del que cobra i sempre diu que “arriba bé” a final de mes, doncs res, el tipus no li pot negar res al seu fill (l’advocada de la dona, sempre advocada diu que és una forma de posar el nen en contra de la mare), i a ell el que li diguin tan li fot, i de fet el nen tampoc és excessiu en les seves demandes, res que no demani qualsevol nen, doncs res, el tema ve que l’any passat quan la professora va explicar als nens la història dels reis i els hi va demanar que els pintessin, la sorpresa va ser quan el seu fill va dibuixar al seu pare, tot dient que ell no calia que esperés als reis per tenir coses, que si volia res no tenia més que demanar-li al seu pare, i que aquest si que era un veritable rei (ainsss, l’amor de fill), la resta de nens van quedar amb la boca oberta i més quan el nen va dir que ell no tenia només joguets un dia a l’any, que ell els tenia sempre que els volia, davant la cara dels nens i per evitar un aixecament de juliol al desembre la professora va donar per acabada la classe i els va enviar al patí, per la tarda van trucar al tipus tot dient que volien parlar amb ell, doncs res que ja el teniu davant la dire i la profe aguantant un escàndol i veient com li deien que hauria de saber pujar (que no educar) al seu fill i que el seu comportament no era normal, i aquí ell va saltar “Em poden definir que és la normalitat?”, i és clar quan va tornar a casa el nen ja l’esperava amb un “Què t’han dit?” ell va intentar explicar-li el que li havien dit cosa que no el va convèncer, el nen va acabar dient “Mira, igual tu no ets cap dels reis però elles són unes tontes!” i amb la mirada que portava el pare tenia clar que l’endemà ja es podien començar calçar aquella professora i la directora partidàries d’un igualitarisme que ningú es creu, perquè tots els humans es volen comparar senzillament per veure que ells són més... ahir vaig estar llegint en un blog on una noia lamentava l’èxitus (i no sempre cap a l’èxit) d’un tipus, vaig estar a punt de deixar un comentari tot citant al bo del Solo “Millor ell que no pas jo...”, però no ho vaig trobar assenyat, de fet crec que amb un espai (aquest) amb força merda vomitiva (i d’això en teniu la culpa els humans), n’hi ha prou..., i de pas dir-li a una altra persona que aquí es demostra com amb poc giny i pitjors formes un pot escriure cada dia... (bé, sempre que es mirin als humans com el que són, actors que avui criden per l’escenari i que demà plegaran i dels qui passats uns mesos o anys (en el millors dels casos), ningú recordarà)....

5 comentaris:

Ana Carles ha dit...

Vostè podria escriure cada hora si s'ho proposés, ja sigui vomitiu o no, és d'admirar vamos... Potser es que te més coses a dir que els que escrivim només de tan en tan.

Molon labe ha dit...

Miri el ser un vampir de més de cinc-cents anys ajuda força a tenir historietes, però recordi que el mèrit no és escriure molt, el mèrit es fer-ho bé... una paret plena de fotografies dolentes mai vesteix tan com una paret amb una bona fotografia :)

Ana Carles ha dit...

Ja m'estranyava a mi que no digués una de les seves, començava a pensar que li havien usurpat el compte de correu... ja me quedo més tranquil·la.

Anònim ha dit...

Ara que sap que me l'han usurpat?

Ana Carles ha dit...

Au venga... com si no sabés que trobaríem a faltar el seu tacte i la seva delicadesa envers nosaltres.