entrada 688 (any 3)

Sembla que la Forrest que va fer el darrer miracle de l’atletisme espanyol anava més vimaminitzada i mineralitzada que el super ratolí ( i que no és el darrer invent de l’apple…), i el divertit del tema és que encara n’hi havia avui que la intentaven defensar tot dient que el seu ofici es breu i que amb lo poc de net que hi ha doncs res, que qualsevol campió ho ha de ser amb quelcom més que no pas per senzills mèrits… i que voleu que us digui, de fet és un tema recurrent en tot sopar de vampirs que s’apreciï, l’intent dels humans d’allargar l’inevitable tots volen quedar-se en el millor de la seva vida sense caure en que quan decideixen que aquell és el millor de la seva vida ja fa uns segons que ha passat, com a nens que quan els hi pregunten quin és el seu plat preferit diuen allò que no poden o no acostumen a menjar, senzillament pel que els hi és escàs i no pas perquè realment els hi agradi, com deia un conegut “Si sempre follessis amb ties bones al final trobaries l’encant de les lletges…”, per sort (o desgràcia) conec poca gent amb aquest problema, doncs res, ara a esperar que treguin la llista dels tipus que han anat passant per la botica per ser “citius, altius, furtius” i de pas una enganyifa, un frau, un bluf, herois un dia i dolents la resta de la seva existència, i un es pot preguntar quan hi ha d’interès particular en èxits com aquests i quan de voler agradar als altres, altres que no trigaran gens en deixar-los a l’estacada tot dient que ells no en sabien res i que ja els poden registrar, ara el divertit és veure la fina frontera entre el que està permès i el que no, i més encara quan un veu que a certs ídols que cal potenciar se’ls hi permeten de fer coses que a altres els hi estarien del tot vetades, fa anys passejant per un país que ja no existeix i que per casualitat va donar el seu prefix internacional a un altre que m’és proper un tipus em deia “Tenim els millors atletes per demostrar que som els millors…” vaig somriure preguntant pels plans d’entrenament i els “suplements” dels seus atletes i el tipus va somriure “T’he dit que tenim atletes, quan una persona entra en aquest grup deixa de ser persona i s’assimila molt més a la categoria d’objecte, el seu objectiu no és més que aconseguir les fites que se li han proposat i tots els mitjans són permesos… a més, quan més atletes té una societat més apàtica n’és la seva població tot creient que en el fons tots tenen quelcom dels atletes que veuen cada dia per la televisió…, ensenya com de bo és un atleta perquè l’admirin i després destapa el seus vicis per tal que el cremin, i mentrestant la gent no farà cas al que realment importa, perquè la gent només vol admirar i odiar a parts iguals”, així que ja ho sabeu, en plena crisi i estat d’emergència i forces altres coses ara només es parlarà si una tipa o dos o tres o molts es dopaven per tal de batre marques que fa anys que ja no estan a l’abast de cap humà, i tothom posa els ulls com a plats dient “No potser!” com si qualsevol atleta pogués mantenir el ritme que porten a base de caldo de la iaia…