entrada 681 (any 3)

La gent té por als canvis, suposo que deu ser inherent a la condició humana, ahir em va venir a veure un client qui em va explicar tots els problemes que té amb les seves empreses, els vam anar escrivint en una sèrie de targes, un cop vàrem acabar el vaig convidar a un cafè de retorn al despatx li vaig proposar un joc, en el que ell havia de deixar de ser ell i ser qualsevol altre, ara jo li explicaria una sèrie de problemes i ell hauria d’oferir solucions, sense considerar res més que el problema, sense pensar en situacions col•laterals ni en els resultats de les solucions, era fàcil jo deia un problema ell donava una solució, va agafar aire acceptant el joc, ens vam seure a la taula i primer van separar els problemes entre els importants i els vitals, i vam començar per aquests darrers, davant cada problema anàvem plantejant situacions sense pensar massa si eren ètiques, morals o senzillament legals, a vegades ni tan sols eren reals, però eren solucions, passada una estona havíem trobat solucions a quasi tots els problemes, d’aquells que no teníem solució senzillament vam avaluar com sortir-ne el menys escaldats possible... ell va somriure “Bon exercici, ara bé, no les podrem aplicar”, aquí vaig somriure jo “I perquè no?”, “Coi, perquè són radicals i comporten un..” “Un canvi..., res que no sigui radical sobreviu o té els números per fer-ho..., tu pots triar de ser l’empresa més “guai” de la cua de fallides o la més cabrona “en actiu”, però pensa que el canvi sempre comença per un mateix, qui no el veu o no l’accepta mai el podrà vendre i tu tens molt a vendre si te’n vols sortir d’aquesta crisi...”, ell em va mirar resignat “Almenys podries explicar tu les solucions més traumàtiques...”, li vaig oferir el meu millor somriure “Clar que si, per això ens pagues... per que diguem el que no vols dir i de pas que tinguis una consciència tranquil•la i puguis dormir...”, ahir algú em deia que havia de començar a ser més eficient i a vendre’s millor, i no vaig poder més que recordar-li que al primer que un s’ha de vendre i convèncer-se és a un mateix, de fet de poc serveix el que diguem o el que vulguem aparentar si quan van mal dades tothom cerca al que tenim al costat i us ignoren, i més encara si fins i tot vosaltres mateixos busqueu en el del costat allò que necessiteu, de fet no hi ha res més trist i fals que un actor que no es cregui el seu paper... ahir fent el cafè el tema de conversa (com no) eren les noves polítiques de l’executiu i el tema de les notícies que van sortint sobre com de volubles i manipulables són alguns, em fa gràcia que els humans encara no tinguin massa clar que els estats no estan fets per protegir al personal, sinó senzillament per protegir-se a ells mateixos i que per a qualsevol estat un ciutadà més o menys no deixa de ser una senzilla qüestió d’aritmètica...

I per acabar us deixo quelcom que he trobat quasi que accidentalment:

"Eres un crío y en realidad no tienes ni idea de lo que hablas. Es normal, nunca has salido de Boston. Si te pregunto por Miguel Angel lo sabes todo: vida y obra, aspiraciones políticas, su amistad con el Papa, su orientación sexual... lo que haga falta. Pero tu no puedes decirme como huele la Capilla Sixtina. Nunca has estado allí y has contemplado ese hermoso techo. No lo has visto. Si te pregunto por las mujeres, supongo que me harás una lista de tus favoritas. Puede que hallas echado unos cuantos polvos. Pero no puedes decirme que se siente cuando te despiertas junto a una mujer y te invade la felicidad. Eres duro. Si te pregunto por la guerra me citarás algo de Shakespeare "De nuevo en la brecha amigos míos". Pero no has estado en ninguna. Nunca has sostenido a tu amigo entre tus brazos esperando tu ayuda mientras exhala su último suspiro. Si te pregunto por el amor me citarás un soneto. Pero nunca has mirado a una mujer y te has sentido vulnerable. Ni te has visto reflejado en sus ojos. No has pensado que Dios ha puesto un ángel en la Tierra para ti para que te rescate de los pozos del infierno, ni que se siente al ser su ángel. Al darle tu amor, darlo todo. No sabes lo que es dormir en un hospital dos meses por que los médicos vieron que el termino horario de visitas no va contigo. No sabes lo que significa perder a alguien. Solo lo sabrás cuando ames a alguien más que a ti mismo. Dudo que te hayas atrevido a amar de ese modo. Te miro y no veo a un hombre inteligente. Veo a un chaval creído y cagado de miedo. Eres un genio Will eso nadie lo niega. Nadie puede comprender lo que pasa en tu interior. En cambio piensas que sabes todo sobre mi por que viste un cuadro y rajaste mi puta vida de arriba abajo. Eres huérfano, ¿verdad?. ¿Crees que sé como ha sido tu vida, quién eres por haber leido Oliver Twist?, ¿un libro basta para definirte?. Personalmente eso me importa una mierda por que no puedo aprender nada de ti de un maldito libro. Pero si quieres hablar de ti, de quien eres... estaré fascinado. A eso me apunto pero no quieres hacerlo, te aterroriza decir lo que sientes. Tu mueves chaval".