entrada 280 (any 2)

Plou i cau la nit, sembla com ja he dit alguna vegada que es vulguin treure els pecats d'aquest mon amb la pluja, tot i que jo no em moc i gaudeixo del temps, el que em fa creure que poc de mal traurà aquesta aigua, en dies com aquest recordo les paraules que em van dir fa forces anys: “Qui vulgui el premi del cel i la terra, hauria d'estar disposat a acceptar el càstig de la terra i el cel...”, és en tardes com aquesta quan la veu trencada del Ville Valo em porta anys enrere, sempre em diuen que tot i haver viscut segles al tenir l'eternitat per endavant val més la pena mirar cap al futur que no pas recordar el passat, possiblement sigui un bon consell, que tot sigui de pas, jo mai he demanat, amb tot no puc evitar de recordar a tots aquells que han anat quedant aparcats a la vorera de la meva existència, fa temps intentava fer compartiments estancs, intentant donar un adjectiu a cada grup homogeni de persones per tal de poder-les recordar, de poder recordar als memorables, del que no ho eren, als que m'han fet riure dels que no, i als que he “estimat” si un vampir pot estimar dels molts altres als que no, però al final vaig decidir que si podia ficar a dos persones sota un mateix adjectiu indicava que cap de les dues havia estat el suficientment important, i que només cal recordar a aquells que agafen la totalitat dels significat de l'adjectiu, aquest operació va reduir en força les persones a recordar, o aquelles qui mereixen aquest record més activament, ja que moltes vegades fantasmes foscos del passat acaben per presentar-se davant nostre reclamant la seva part d'atenció, (i és que al final, bé sigui un fantasma o una aparició tothom té el seu cor i vol que se'l recordi....), és en dies com aquest que la pluja em porta a la meva veritable essència, és en dies com aquest que un comprèn que aquest mon no està fet per a nosaltres, és en dies com aquest que un entén que per molt que es vulgui, un no pertany on vol o desitja, és precisament en dies com avui que un conclou que no som més que uns fotuts monstres, no som més que els encarregats de provocar una por suficient per tal que els humans no pugueu mai creure que esteu en el sostre de la creació, i cometeu l'error primari de creure que sou igual o potser fins i tot millors que aquell que us va crear, de fet té el seu to irònic que nosaltres que us superem en tot no siguem res sense vosaltres, no hi ha millor manera per acabar amb els vampirs que acabar amb els humans, definitivament hi ha d'haver deus força avorrits i amb ganes de gresca, i rieu-vos vosaltres de programes com GH...

Si voleu escoltar bona música ( i no em responsabilitzo de les conseqüències ), aquí teniu...
peça 1
peça 2
peça 3
peça 4
Brutal quan diu: "Is it so hard to believe our hearts are made to be broken by love", és molt dur arribar a compendre que els nostres cors estan fets per ser trencats per l'amor...
peça 5