entrada 279 (any 2)

“I quin és el teu desig?” les paraules encara ressonaven a l'habitació, la noia ho tenia clar, possiblement jo hagués esperat que s'ho repensés, que tingués un moment de confusió pensant si el que havia desitjat era suficient o si volia més, però va ser clara.... “Vull que el matis” em va dir tirant-me una fotografia “I que pateixi, no vull que sigui ràpid”, “Vaja i això?, a que es deu aquest interès per la seva mort?” “T'importa?, pensava que erets un professional, mates per matar, no?”, vaig somriure, havia passat a l'atac, ni tan sols s'havia defensat, tenia davant meu algú a qui tenir en consideració, “Bé, si la història em convenç, sempre m'hi puc esforçar un xic més...” “Aquest cabró em va violar!”, vaig somriure res del seu cos confirmava allò, “Menteixes, i hauries de saber que em molesten força les mentides, i més quan són tan barroeres...”, ella va somriure “Bé, suposo que deus tenir una espècie de secret professional com molts altres, així què... aquest fill de puta va jugar amb mi sense dir-me que estava casat, i quan se'n va cansar em va deixar de costat al·legant que tot s'havia acabat”, parafrasejant a algú es podria dir que en aquest mon hi ha amor suficient per fer que la gent es mati però no el suficient per fer que s'estimin... “Bé, la història no m'acaba de convèncer, però tu decideixes, alguna cosa més?”, “Si, vull que ella també mori, i que abans de morir sàpiga com era el seu marit”, com deia aquell cada cop que conec més els humans m'agraden més els cucs, o eren els gossos?, bé suposo que pel fet qualsevol animal podria funcionar; vaig deixar l'habitació, tenia la fotografia i la direcció, i de fet no m'agafava massa lluny, els humans tendiu a creure's que matar a algú és terriblement difícil, i per això munteu totes aquelles sèries on al final el dolent acaba sent agafat pels bons, doncs bé, sento dir-vos que matar a algú és de les cosses més fàcils que hi ha, al llarg dels segles he matat a molta gent i tinc clar del que parlo, per cada assassinat resolt n'hi forces que queden a les fosques, en aquella foscor on a ningú li interessa entrar, de fet em pregunto com viuríeu sabent que el vostre despertar cada matí moltes vegades no depèn més que d'un simple fet de estadística i de l'humor del psicòpata que teniu al costat, vaig arribar davant la casa en qüestió des de l'equip de música el Compay Segundo m'alegrava la nit amb el seu Chan Chan, veient la casa i descobrint a qui tenia que matar no vaig poder més que pensar on havia acabat, havia fet forces feines i algunes de pràcticament impossibles, i ara estava allí, per fer una de les cosses per les que havia estat creat, matar humans, i no tenia cap mena d'empatia vers aquest acte, no li trobava cap sentit, he passat per l'estadi on intentava trobar una justificació als meus actes per tal de no acabar boig, a un altre estadi on intentava que tot em fos aliè com un somni, per tal de poder creure que tot allò no existia, al final vaig concloure que el mon era així de fotut i que si no ho feia jo ho faria qualsevol altre, vaig entrar a la casa per la porta del darrera, una casa vulgar sense cap sistema de seguretat, òbviament viure en un lloc on mai passa res fa que la gent cregui que mai passarà res..., un cop fet un retrat mental de la casa i de tot el que em podria ser útil vaig entrar al garatge, pel que semblava l'individu era tot un aficionat al bricolatge..., tot va anar agafant forma, vaig somriure mentre desapareixia en la foscor d'una cantonada, passada una estona, i un ha aprés que no val la pena considerar el temps que es passa ocult, al final és quelcom necessari, i tan fa si són cinc minuts com cinc hores, la porta del garatge es va obrir, el professor tenia un BMW X5, les coses no li anaven tan malament, a més la col·lecció d'obres d'art de la casa demostrava que la dona havia tingut una bona educació, i el que és més important que també tenia bon gust, el vaig veure rient, mentre paraven el cotxe, ningú hauria de deixar zones fosques a casa seva, això, o no ser tan estúpid com per creure que no hi pot haver algú, els humans abandoneu la sana costum que teniu d'infants de creure que hi pot haver un monstre allí on no veieu, i a vegades això es paga car, no em van veure, de fet tampoc calia, primer ell i després ella van veure com la llum desapareixia i després res; ell va recuperar primer el coneixement, poc després ella, van intentar dir o cridar, però les seves paraules van quedar a la cinta que els hi tapava la boca “Bé, sembla que aquí el senyor porta una doble vida”, vaig dir “I m'han encarregat dos feines, la primera és que la seva preciosa senyora tingui clar amb qui està casat” vaig dir mentre m'acostava a ella “Així que farem un tracte” vaig dir mentre posava una bossa de plàstic al cap d'ella, ella va intentar agafar més aire “Jo intentaria racionar l'aire, si no vol acabar abans d'hora, bé” vaig dir anant cap a ell “Ara li diré el que farem, li treure la cinta si crida no li treure la bossa a ella i morirà, si no diu el que ha de dir ella també morirà, com veu tot queda en les seves mans” la cinta va saltar de la seva boca “Està boig, no sé el que vol, si vol diners, n'hi puc donar, si vol...” no va acabar el primer cop li va fer girar la cara i el segon li va tornar a deixar al seu lloc, un xic de sang va començar a sortir d'entre els seus llavis... “No m'ha entès professor?, només vull la veritat, poc m'hi interessen els seus diners, i pensi que li queda cada cop menys a la seva dona...” la va observar, a vegades la gent necessita un xic d'ajuda per sincerar-se amb els altres, vaig agafar una pistola de claus que tenia, va intentar dir quelcom però només va poder deixar anar un crit quan la seva cama va quedar clavada a la cadira, després l'altre cama i els dos braços, vaig treure una xeringa i li vaig clavar mentre li tapava la boca, suficient calmant com perquè no perdés el coneixement però no el suficient perquè oblidés de que anava el tema, després d'alguns insults va entendre clarament que allò no era el cabreig d'un pare o un nuvi emprenyat per les banyes, “Està, està, bé, però si us plau tregui-li la bossa... li diré el que vol saber...”, vaig treure la bossa a la seva dona que estava en estat de xoc, després d'un parells de bufetades va tornar un xic en si “Bé, professor pot començar”, “Suposo que es deu referir a alguns incidents que hi ha hagut amb algunes alumnes, però mai ha estat res seriós, de debò estimada, només han estat fets puntuals no pots arribar a entendre com són les nies d'avui en dia”, increïble (tot i que compartia la seva opinió en la part final de la frase), el tipus allí clavat i encara intentant justificant-se, vaig observar la cara de la seva dona, algunes llàgrimes van començar a caure per la seva cara, no sé si per la notícia o per la ràbia d'haver confiat en ell “Bé, ja tenim la primera de les coses, sap?, la segona era que el mataria, i sento dir-li que no serà ràpid....” vaig treure un parell de xeringues més i les vaig clavar en el seu cos, una llàstima no haver trobat claus de nou polzades, però suposo que aquests només són per gent especial, li vaig tornar a tapar la boca, no em calia escoltar-lo i menys als possibles veïns, allò era una gesta privada, vaig treure una serra que tenia en un dels racons, em podeu dir poc original però un també és víctima del que veu per la televisió, primer un braç i un torniquet, ell estaria conscient, sentiria com anava perdent cada membre, tot i que no perdria suficient sang com per perdre el coneixement, la mirada d'ell va anar passant del dolor a la incredulitat acabant per la bogeria, allí estava ell, un simple tronc, amb quatre nusos que mantenien el poc fluid vital que li quedava dins del cos, moriria aviat, però abans el calmant aniria perdent el seu efecte, ara estava lligat només amb una corda a la cadira, tot i que a masses llocs no podria anar i menys encara fer res (aissss, aquest humor vampíric), em vaig girar cap a la seva dona, m'observava des de la seva cadira, “Saps,no tinc res en la teva contra, però també entraves en el tracte i a més ha cridat...” li vaig dir mentre treia una altra bossa “I sento dir-te que aquesta no te cap forat, de fet no tenia massa clar que el teu marit fos tan ràpid a confessar”, va intentar resistir suposo que quelcom en el seu fons li va dir que ara era el moment, ara o mai, i més aviat seria mai, vaig deixar-los allí, suposo que com sempre els diaris no en dirien res fet que no fa més que ajudar, i és que ja van prou plens de males notícies com per ficar-ne algunes que més molesten que no pas ajuden... Vaig arribar de nou a l'habitació, aquest cop la porta estava tancada, ella la va obrir, “Ja està?” “Si, ja està, com volies, si vols els detalls?” “Si!, ha cridat molt?, ho ha confessat tot?” li vaig explicar com havia anat, la tenia allí davant, amb una mirada de satisfacció, gaudint de cadascuna de les meves paraules, no hi ha res com aconseguir justícia i la venjança omple moltes vegades el forat de la impotència, un cop acabada la narració em vaig aixecar “Per cert això és per tu”, em va dir allargant-me el diari, “Suposo que t'agradarà tenir-lo, el meu avi parla força de tu”, “Bé, regal per regal, aquest és per tu” li vaig donar una capseta de fusta una d'aquells enigmes japonesos que amb els moviments precisos s'obren, ella va somriure amb una certa superioritat mentre anava movent les peces, la capseta es va obrir en un no res “Pensava que series un xic més espavilat...” va començar a dir ella quedant-se callada de cop, va deixar anar un crit sort i la capseta va caure de les seves mans, al terra dos ulls blaus l'observaven “He pensat que voldries que el darrer que veiessin els seus ulls fossin a tu, ja que ell encara estava viu quan els ha perdut”, es va portar les mans a la boca i va anar al bany, sempre m'ha sorprès com hi ha gent capaç de manar coses i que no poden suportar les conseqüències dels seus actes, possiblement ella fos una gran teòrica però una pèssima empírica, i ara tenia clar que havia entès la conseqüència dels seus actes, vaig sortir de l'habitació un cop en el passadís em va sonar el mòbil “Què, com ho portes amb la intel·lectual?”, no vaig poder més que somriure i donar una excusa barata per perdre'm el cafè, de fet ja tenia plans, havia quedat amb una morta...
Nota: per tal de no complicar el tema, voldria dir que mentre ha durat la redacció d'aquesta entrada cap animal ha sofert cap mal i que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència...