entrada 260 (any 2)

Bé avui ha estat un dia per fer maletes, finalment la Púb... bé, l'Alícia ha decidit que li toca fer un vol, és recomanable almenys en un principi no anar massa lluny... així que teníem l'opció del sud de França o el nord de Catalunya, tot i la facilitat de la segona opció ella ha triat la primera, de fet havíem sortit per la nit vàries vegades i el perill de que algú l'arribés a reconèixer era massa gran i de pas massa difícil d'explicar si ens veien junts de nou, així que avui ha tocat fer la maleta, alguna carta de presentació... tinc alguns amics prop de Toulouse que em deuen alguns favors i ara és el moment de recordar-lis que tot s'ha de pagar en algun moment, no ha estat res emotiu, suposo que els sentiments es van perdre fa temps, sé el que és i el que era, i tinc clar que no és la mateixa persona, la que vaig conèixer va morir la nit que la vaig rescatar, ara ja no tinc ni clar que li caigui massa bé per tornar-la en el que és, l'he vigilat alguna nit i he vist que ha estat ben ensinistrada, almenys no s'ha trobat sola en aquest fotut mon com em va passar a mi, ara té clar el que és i tota la seva potencialitat el que li permet de moure's sense cometre cap mena d'error passant per una mortal més... com a darrer regal li he donat una de les meves bosses, fetes fa anys quan la gent deixava l'ànima en cada una de les seves feines, d'aquella pell que endurida pel pas dels anys encara accepta forces sacrificis, les inicials corresponen a una de les meves moltes identitats, una vida millor en un temps millor, un temps que m'agrada recordar i que ha salvat la integritat de la bossa, ella l'ha acceptat amb un somriure i amb un “Carai, no tenia previst deixar res a casa teva, ja vec que et preocupes que no em falti'n bosses...”, l'he deixada a l'estació d'autobusos, i el darrer regal ha estat un sobre amb una quantitat de diners suficients per tal que no tingui masses problemes per passar uns mesos com a turista, després que decideixi el que més li agradi, de moment aquest Nadal ja tinc una visita i no puc evitar deixar escapar un somriure... ahir per la nit em deia que se sentia com Filoctetes tot i que sense la mossegada de la serp, tenia la sensació que acabaria abandonada i que només la passaria a buscar passats els anys i quan la necessités, vaig somriure recordant-li que poc tenia jo d'Ulisses, i que segons molts l'abandó de Filoctetes tenia força a veure amb el seu comportament, va ser un comentari desgraciat, ja que ella em va mirar als ulls preguntant-me amb un somriure si el que li havia passat a ella era per algun acte seu o meu...