entrada 278 (any 2)

Vaig somriure mentre anava cap a l’ascensor de l’hotel, el problema dels conills no és nou... tot i que dit així, té forces interpretacions... un problema que fins i tot té més anys que jo, aquest problema es va plantejar prop del 1202, i per la solució res millor que la sèrie de Fibonacci, si, si, aquell senyor que surt a la peli del codi da Vinci, de fet aquesta sèrie s’obté sumant els dos números anteriors és a dir, 1-1-2-3-5-8-13-21-34-55... i encara que no us ho cregueu, té forces aplicacions a part dels “conills”, de fet aquest problema moltes vegades es planteja malament, bé per ignorància, bé per mala llet directament, cal entendre que els conills primigenis també trigaran dos mesos a tenir la primera descendència, sinó és així la sèrie es transforma, en el meu cas, semblava clar que en el sisè mes hi hauria 13 parelles, l’hotel on estava fent el cafè tenia el restaurant a la primera planta, així que només quedava una combinació, vaig pitjar el botó de la sisena planta, i em vaig dirigir a l’habitació 613, la porta estava oberta i de dins algú va dir “Ben vingut a la guarida del conill...”, “Alícia, de nou” vaig pensar, al entrar vaig trobar-me amb una noia, no aixecaria els vint i pocs, i quelcom hem va dir que acabaria per fotre’m, cada porus d’ella deixava intuir una intel·ligència i un quelcom més, força palpable, “Hauries de saber que no és massa recomanable citar a algú com jo” vaig dir-li “Suposo, que ho seria si no fos per això...” va respondre tirant-me un objecte, el vaig agafar a l’aire i la meva ment va anar forces any enrere... era el final de la Guerra Civil, si les guerres són estúpides aquella s’havia emportat la palma, una guerra estúpida i sense sentit, i com sempre la població morint per les idees dels il·luminats, desitjosos de tenir més sense que els importés el que els hi passava a la resta, en resum una fotuda guerra, jo havia canviat tan de bàndols i havia traït tantes vegades les banderes que ja no recordava a qui em tocava defensar en aquell moment, aquella guerra no anava amb nosaltres, però era una oportunitat única de tenir tota la sang que ens vingués de gust a un bon preu, portava dies sense alimentar-me i començava a notar la necessitat de la sang, aquell no era el millor moment per recuperar les debilitats humanes, vaig trobar-me amb un petit poble, i em vaig dirigir cap a l’església en aquells temps eren els hospitals de campanya, a manca de cap casa gran, vaig entrar fent-me una imatge mental de l’espai, em venien els crits dels ferits que es trobaven en el subsòl de l’edifici, en la planta superior hi havia més ferits, vaig somriure al veure la incoherència, el greus prop de l’infern i els no tan greus prop del cel, vaig observar una persona que estava resant, al escoltar les meves passes es va girar, jo portava un uniforme fals i ell encara que ho intentés no podia amagar que era tan fals com jo, es va acostar amb un somriure, quan es trobava a escasses passes de mi, va canviar la cara i em va convidar a seguir-lo, vam entrar en una sala annexa al temple, de sobte es va girar amb un ganivet, jo hagués pogut fer un numeret però estava força cansat i dèbil per tonteries, el va clavar, es va apartar mirant-me, “Així doncs, no ets qui dius ser...”, “I vostè tampoc capità, o hauria de dir mossèn?”, la cara li va canviar amb un rictus de desesperació i va caure de genolls, “Porto hores resant a Deu, i què és el que m’envia...”, “Els camins del Senyor són inescrutables...”, “Almenys tens sentit de l’humor”, “Com m’ha reconegut?”, va somriure per primera vegada, “En aquesta sala, ningú es pot amagar del que és...” em va dir senyalant rere meu, un mirall donava una imatge diferent de la sala, i en aquest reflex vaig veure la meva veritable naturalesa, fins i tot a mi em va costar de reconèixer-me en aquell reflex, que lluny quedava la meva condició humana... “Bé, si vol un altre secret mossèn, li puc dir que com sempre vostès van aprofitar el que ja hi havia, i aquesta església no sempre ha estat un temple catòlic, fa segles aquesta església estava dedicava a deus pagans, deus pagans de la mort i la guerra, i possiblement aquestes deus estiguin un xic més desocupats, que el seu omnipotent Senyor, qui poc o res pot fer per vosaltres, i li donaré una nova notícia... a pocs dies hi ha una columna nacional que segurament s’alegrarà de trobar-los, així que el millor que poden fer...”, “No abandonaré als ferits, no mentre els puguem defensar” “Bé, així moriran tots...” “Oh, no” va dir, “Us conec, he llegit sobre vosaltres, i sé que teniu una debilitat per fer pactes, i tot i el que ets no fas massa bona fila...”, no vaig poder d’evitar deixar anar una riallada, “I quin és el pacte mossèn?” va agafar aire, cada paraula que anava dient li costava com si carregués en cada mot amb una pedra d’aquelles que feien l’edifici “Et puc donar el que necessites...” “I què necessito?” em va mirar implorant, no li era fàcil, però a mi m’era divertit “Sang, et puc donar sang, pots agafar la meva...” “I si no és suficient?, crec que teniu morts que encara no ho saben que ho són...” la seva mirada va perdre la poca cordura que li quedava “No!”, “Bé, tu tries, tot i que no crec que estiguis en masses condicions per fer-ho, estaré fora una estona, i també hauries de saber que nosaltres no som massa pacients...”, vaig sortir observant la talla de l’altar, em vaig preguntar a quanta gent havia fallat Deu, quanta gent havia confiat i cregut en ell per no trobar al final respostes als seus problemes, i quants havien tingut d’escoltar allò què: “Els camins del Senyor són...” com a única explicació, la porta es va obrir, ja no hi havia un mossèn, hi havia un oficial i com a bon oficial un assassí, “D’acord, només si em promets que els altres se’n sortiran”, “En tens la meva paraula”, em va acompanyar a un dels laterals de l’església i vam començar a baixar unes escales, a cada pas l’olor a sang i a mort era més evident, els crits dels ferits anaven apoderant-se de l’espai no deixant lloc a res més, ni tan sols a aire per respirar “Saps que aniràs a l’infern per això, no?”, ell va callar, jo sabia que el que anava a fer el perseguiria tota la seva vida com ho feia amb la meva existència, però ell tindria pocs anys per purgar-ho jo en canvi tinc l’eternitat, vam arribar a una porta, em va demanar que m’esperés, va entrar tot i la distància vaig poder escoltar sense problema com anava dient a les dones i homes que actuaven com infermeres i infermers que anessin sortint, aquests van anar passant davant meu, una de les noies joves va clavar els ulls en els meus i va fer el signe de la creu, el mossèn va sortir al cap d’una estona, havia escoltat també com havia donat la extremunció a tots els allí presents... “Dos hores” em va dir, “Tens dos hores”, vaig entrar i ell va tancar la porta, un somriure es va dibuixar als meus llavis, no cada dia un té un bufet lliure davant seu... com sempre que un s’ho passa bé el temps va passar volant quasi que m’enganxa en la copa i el cigar... la porta es va obrir, no hi havia ningú, a dalt vaig trobar-me amb el mossèn, “Ara et toca complir...” va dir “El millor que podeu fer és marxar i cremar-ho tot, i no és un consell que pugueu ignorar, per cert el teu fill no se n’hagués sortit, i ja vec que no ets un mossèn com els altres”, li vaig dir mentre passava pel seu costat, possiblement hagués pogut passar i deixar que les coses haguessin anat com s’esperava, però després d’un bon àpat no hi ha res com complicar-se un xic l’existència, vaig anar cap on estaven els nacionals, de fet la distància no era tan gran com em pensava, de nit vaig arribar als voltants del campament, “Alto o disparo!”, la frase m’hagués fet riure sinó fos que va arribar després del tret, vaig caure al terra, notant com s’acostaven tres individus, després de riure la gràcia de la feta un em va etzibar una puntada de peu “A ver, si el rojo estará aún vivo, y así lo podemos matar dos veces...”, bé tota paciència té un límit i la meva feia estona que estava per terra, abans de rebre cap puntada més em vaig aixecar, no tenia masses ganes de xerrar, abans de que ho pogués evitar vaig prendre la pistola a un dels soldats disparant-li un tret, va caure al terra i abans que el seu cos hi arribés un altre soldat el va acompanyar en la seva visita a Caronte, el tercer estava davant meu, immòbil, tremolant com a bon fill de puta que era; la tenda de l’oficial de la columna estava al centre del campament, el meu nou amic m’hi va portar sense oposar massa resistència, de fora escoltava com l’oficial donava les darreres ordres, i malauradament no havien oblidat als republicans de l’església, no sóc partidari de les presentacions, així que vaig entrar en la tenda, tenia clar el que passaria, el primer tret no va trigar massa després de la sorpresa inicial, l’afortunat que em va disparar es va veure segons després sense nou d’Adan, la seva sang va regar el meravellós pla que havien estat dibuixant, la resta va quedar paralitzada “Déjennos solos” va ordenar l’oficial que a postres era comandant “No esperaba encontrar, a un inexistente por aquí, a que se debe su visita?”, “Creo que seria mejor que abandonase la idea de acabar con los republicanos de la aldea, seguro que le gustaría mas acelerar al paso y ser de los primeros en entrar en la capital, ya se sabe, el primero que entra, primero escoge...”, va somriure, he conegut a multitud de fills de puta al llarg del temps, i aquest n’era un de més, “Ya me han contado, que ha quedado en silencio la aldea, debí suponer que alguien como tu habría pasado por allí, así tu te encargarás de ellos?, supongo que los rojos tienen mejor sangre, seguro que mas roja”, va dibuixar un somriure davant el seu acudit fàcil, el somriure se li va glaçar quan m’hi vaig acostar, “No me juzgue mal comandante, nosotros no obedecemos a humanos, creo que eso es algo que no debería olvidar, no le ofrezco un trato, solo le advierto de lo estúpido que podría llegar a ser...”, la conversa havia acabat, tots dos teníem clar el que passaria, ell seria dels primers a arribar i obtindria la glòria, i jo compliria la part del meu pacte. “Podeu estar tranquils” li vaig dir al mossèn, “No us molestaran, tot i que la guerra està perduda, i tu cremaràs a l’infern”, el vaig observar, pocs humans podrien aguantar el resultat dels seus actes, molt possiblement havia avaluat totes les possibilitats i cap havia estat millor que la seva decisió, i doncs?, com és que no estava convençut del que havia fet?, perquè tenia aquella cremor dins seu?, no massa temps abans el que li havia dit aquell l'hagués escandalitzat, ara... “Té gràcia eh mossèn?, fas un bon acte i salves a força gent i molt possiblement el teu Deu no et perdonarà, amb tot em sento complagut per com han anat les coses...”, vaig acostar-me on estava, ell estava escrivint una espècie de diari, li vaig agafar, suposo que li hagués pogut agafar la seva vida amb la mateixa facilitat, vaig llegir les darreres línies, suposo que cap humà hauria de passar per un tràngol com aquell, vaig escriure unes línies... i ara tenia de nou davant meu el diari, ja ho diuen que tot torna, els pecats del passat ens visiten en el present, “...em comprometo a realitzar un darrer acte per tu” deia el diari, el vaig tancar, llençant-lo sobre el llit: “I quin és el teu desig?” vaig dir observant la noia, vaig reconèixer en els seus ulls una mirada que havia vist feia forces anys....