entrada 270 (any 2)

La pluja sempre em porta records d’aquells llocs on no hi tornaré, de fet quan un viu segles el concepte de lloc es confon moltes vegades amb el de “situació” o “moment”, he viscut tants canvis en els llocs, que a vegades em costa recordar si hi he estat o no, torno a llocs que no són els llocs on he estat, tot i que geogràficament ho són... la pluja sempre em porta records de fa forces anys quan estava de viatge per les terres de l’est, d’això fa força temps, molts han nascut i forces més han mort com les fulles a la tardor, records de gent que van caient davant la necessitat de l’espai per a nous records, records als que m’aferro davant la inutilitat i la baixesa dels actuals, temps millors que es perdran gràcies als temps que ens toca viure... en aquells moments em van dir una frase que he intentat aplicar al llarg de la meva existència “Ichigan-nisoku-santan-shiriki”, d’aquesta surt un famós proverbi “Primer ull, després peu, tercer valentia i quart força”, força bàsic segons com es miri, però una norma que ha regulat forces dels meus actes, primer sempre cal observar i avaluar les situacions, i millor si es té una certa distància tan espaial com emocional per arribar a veritables conclusions, després cal poder acostar-se, apartar-se, mantenir-se davant la situació per tal de tenir sempre la millor posició, posteriorment ens cal ser valents, i quan decidim que val la pena actuar fer-ho sense por i sense dubtes, com he dit alguna vegada un ha de poder dir “faré això” no pas dir “intentaré fer això” intentar quelcom és el primer pas per fallar en l’acció, les coses es fan o no es fan, i finalment ens cal força, una força suficient com per superar el problema, aquesta força pot ser tan física com interna, de res serveix ser una roca totalment buida internament, o una bola d’acer recoberta de mantega, com en tot ens cal un equilibri, possiblement això dit tan ràpid pot ser fàcilment absorbible per vosaltres occidentals espavilats i força intel•ligents, tot i que com va dir algú cal entendré més que no pas saber, però a mi em va costar forces anys arribar a entendre cada una de les paraules, i encara avui en dia sóc incapaç d’entendre i executar correctament els dos principis que segueixen i acompanyen a aquests, “fudo-shin” i “sen sen no sen”, però suposo que encara em queden anys per poder-los entendre, hi ha una història oral que es va repetint al llarg dels anys, ens diu que un mestre de kendo tenia un alumne excel•lent, aquest alumne era incapaç de guanyar-lo en cap combat, un dia li va demanar al seu mestre el perquè d’aquest fet, el mestre li va proposar un nou combat, l’alumne va realitzar una de les seves millors tècniques, quasi perfecta, però de nou va perdre, aleshores va demanar al seu mestre que li expliqués el motiu, el seu mestre va somriure i no va dir res, l’alumne va deixar la pràctica del kendo desil•lusionat i es va dedicar a vagabundejar pel país, un dia va caure a un riu, ell va intentar lluitar amb totes les seves forces però es veia incapaç de sortir del riu, aleshores va entendre que moriria si no era capaç d’entendre que el riu no tenia res contra ell, el riu era com era i ell havia d’actuar no contra la voluntat del riu, sinó d’acord a ella per sortir-ne, al final va aconseguir sortir del riu, i mentre agafava aire ho va entendre, per guanyar a un altre un no ha de forçar a aquest altre, per guanyar a un altre un s’ha de guanyar a un mateix, només aleshores un és capaç de guanyar a qualsevol...