entrada 268 (any 2)

Fa anys estava en una zona de surfistes, quan aquestes es limitaven a uns pocs punts al llarg del globus, en aquells anys els surfistes eren veritables aus migratòries a la recerca de les millors onades per desenvolupar el seu esport, bé per ells no era un esport, era una necessitat vital que fins i tot cridava l’atenció dels indígenes de la zona, qui en molts casos els consideraven com a germans ja que mantenien un respecte per la naturalesa digne d’aquells que saben que el planeta ha estat fet per durar i no per ser utilitzat i llançat durant la nostra vida, un cop fent una cervesa amb un d’ells em va dir que tot surfista espera “l’onada”, però que en el fons, aquesta espera no era més que una forma de dir que s’ha de saber aprofitar l’oportunitat quan aquesta es presenta, ja que encara no havia conegut cap “onada” que avisés de la seva presència, o s’hi era o no s’hi era, ell al llarg de la seva vida havia agafat forces “onades”, algú ja m’ho havia dit en altres circumstàncies “one opportunity one shoot”, una oportunitat un tret... al final i després d’algunes cerveses més em va mirar dient: “Realment, nosaltres no triem les onades, elles ens trien a nosaltres, nosaltres no agafem les onades, elles ens agafen a nosaltres, les onades ens fan grans o petits, les onades ens donen i alhora ens ho prenen tot, nosaltres no juguem amb les onades són elles les que ens fan lliscar, i el final arriba precisament quan elles ho decideixen, saps pocs ho entenen això, els humans no som la part més important, la part més important són les onades, nosaltres podríem no ser-hi, però elles continuarien picant contra la platja, així doncs només puc sentir un gran respecte per elles...”, la vida dels surfistes era força senzilla, esperar, agafar, gaudir, caure i tornar a esperar sense lamentar-se pel que s’havia perdut... possiblement per això no els hi anaven massa bé les relacions personals amb el sexe contraria i menys si aquelles esperaven quelcom que durés més enllà d’una onada, i a més no conec masses dones que puguin competir amb el mar, i l’avantatge és que el mar perdona totes les infidelitats perquè sap que en els fons som d’ell... com en tot al final algú va decidir que allò podria ser una negoci, i la idea no va ser massa dolenta, ara cada cop que vec gent amb taules no puc més que recordar aquells que miraven al mar enlloc de mirar la platja, aquells que sortien a primera hora enlloc d’esperar que la platja estigui plena, aquells que tenien paciència enlloc d’impaciència i preses, aquells que respectaven el mar i sabien que per algú que porta una eternitat en aquest planeta la nostra presa no pot més que fer-lo riure...