entrada 282 (any 2)

Tinc una caixa amb postals, una d’aquelles caixes velles de galetes, d’aquelles que per anar bé un ha d’heretar de l’avi o de l’àvia, d’aquelles que quan les obres tens la sensació que ells hi són, que la seva olor i presència acaba per materialitzar-se en el moment que s’obre, la meva avantatge o desgràcia és que la caixa tot i ser vella la vaig comprar jo, l’he anat omplint de records que no voldria que es perdessin i és força estúpid creure que cap d’aquells records es pugui acabant oblidant, han estat experiències vitals que han anat marcant la meva existència, han estat vivències amb persones que lluny de les ordres o ideals de qui manava en el fons eren individus que calia conèixer, l’atzar ha fet que al obrir-la dues d’aquestes postals caiguessin i la meva ment ha anat força rere en el temps, la primera de les postals amb data de 19 de desembre de 1939 i segell de Montevideo, l’escrit un recordatori del que em van dir i que encara recordo vivament “... ho hauríem fet sense cap mot en contra i amb alegria. Per la meva part deixaré constància de que això no ha passat per manca de valor.”, la segona de les postals de data 27 de maig de 1941, amb un simple “Ens veure’m” i la signatura d’en Lindemann, després passat el temps vaig llegir “... ha lliurat una batalla extremadament heroica contra un adversari molt superior, mostrant-se digne de les més belles tradicions de l’antiga Marina Imperial”, en el primer cas sols contra tres creuers, i en el segon cas encara millor, sols contra vuit cuirassats, dos portaavions, quatre creuers pesats, set creuers lleugers, vint-i-un destructors, sis submarins i més de cent avions, possiblement no deixaven de ser uns humans més, però tant en Lindemann com en Langsdorff deien sempre el mateix: “Només el fet de resistir dia rere dia fa que ja estem a la història, no se’ns demana res més, només que hi siguem i que fem allò que millor se’ns dóna...”, suposo que molts els envegen i forces altres els admiren, però en el fons no eren més que persones amb les idees clares, veient tal com va l’actualitat no paro de preguntar-me on han quedat els homes com aquells, bé possiblement han quedat enterrats en velles caixes de galetes juntament amb forces altres prohoms, sols i oblidats i mantenint converses interessants a l’infern, abocats allí per les decisions dels altres que ells van acceptar com a seves, suposo que un és lliure per escollir el seu camí, fins i tot un es pot permetre el luxe de no pertànyer a cap lloc i esdevenir un pària del mon, però en el fons i només a vegades envejo a aquells que tenien tan clar que la bondat del seu país era molt superior a la pròpia, i per qui un mateix, no era un mateix, sinó només una part de quelcom més gran, suposo que tot depèn de la forma en com es miren les coses, en el meu cas tots aquests ideals ja fa segles que estan encara més tancats que les postals d’ahir.