entrada 269 (any 2)

L'altre dia mirant la barra del bar vaig tornar a fer-me la pregunta, en quin moment el plaer es torna vici, o més exactament, en quin moment perdem la voluntat i ja no podem parar, que acostuma a ser precisament quan un diu allò de.... “tranquil que controoolo”, just abans de caure al terra, en quin fotut moment un perd la llibertat i esdevé esclau, això si, en un estat on poc o res importa i on tot sembla flotar en una graciosa parsimònia (i sinó us recomano veure Dumbo, tot i que elefants roses no n'he vist mai)... està clar que també depèn del que un begui, jo ja fa temps que quan surto amb persones “serioses” en aquests temes ens decantem per lo ràpid, el que es necessita per poder dir el que es vol tal com raja, sense emmascaraments socials, i per això res millor que un bon semàfor a entendre: xarrup d'absenta, xarrup de bourbon i xarrup de mescal, i de tres en tres (els tres xarrups) que no una sèrie de nou que podria ser mortal de necessitat... doncs bé quan ja estava totalment alliberat i a punt de dir-la, quelcom dins meu va xiular, algú del bar estava força més que interessat en la meva persona, no em va costar trobar-la, suposo que la seva intenció era que la veiés (sinó ja me direu els intents per cridar la meva atenció), mentre m'acostava no vaig poder més que reconèixer que era tota una dermoesteticagirl, el seu cos portava suficient capital invertit com per que els que han de construir el nou canal de Panamà se'n puguin riure del finançament que necessiten, “T'agrada el que veus?” va dir amb un somriure “Els afegits força macos, el teu propi que vols que et digui...”, vaig veure venir la mà, però que voleu que us digui una bufetada donada per una femme fatale no deixa de tenir el seu encant, “Què vols?” vaig preguntar amb la intenció de marxar “Sé el que ets”, carai tenia davant meu una puta sàvia, “I que sóc?” “Un vampir” “Vaja, i no es suposa que hauries de sortir corrents si en realitat fos un vampir?”, “Possiblement ho faria si no fos perquè tinc això” vaig veure un penjoll amb una sèrie de signes arcans, una bona defensa contra els de la meva espècie, “I que vols exactament?” “Sortim” em va dir mentre es dirigia cap a la porta, suposo que m'hagués pogut quedar, però els vampirs som força curiosos, la vaig seguir, es va dirigir a un carreró que quedava al costat del local, tot i la nit vaig veure la lluentor en els seus ulls, “Vull fer un tracte vampir, si em transformes en el que tu ets et donaré això” ja l'havia vist, amb el penjoll hi havia també una ampolleta amb unes aigües lluminoses dins d'ella, “Saps el que és no?”, si que sabia que el era, era la moneda universal, ànimes, aquella individua s'havia fet amb no menys de tres ànimes, tampoc tenia masses ganes per preguntar, de fet suposo que ser un vampir es pot considerar com una altra addicció, un és capaç de fer el que per altres mortals és un somni, però a un preu, beure un xic de sang, suposo que realment el tema no és la sang, el tema és que donem ànimes a qui les vol i a canvi ens dóna un xic del que desitgem, suposo que no som millors que els borratxos de la barra del bar, i ara allí davant tenia una pretendent a entrar al club, suposo que li havien dit mils històries i ella s'havia fet la seva palla mental, bé almenys s'estalviaria les operacions d'estètica i això ja podia ser un bon motiu, em vaig acostar a ella, tenia el seu coll a escassos centímetres, tot i el penjoll vaig olorar la seva por i vaig notar com el seu cor s'accelerava, “Saps que no pots...” “I tu no saps que per molt puta que es sigui, sempre n'hi ha algun que ens supera” va intentar fugir però no va poder, vaig recordar als de la barra, no sé quan el plaer havia passat a vici, però no vaig trobar cap gust en aquella sang, un al final perd el sentit del gust, sang vulgar per un persona vulgar, una persona disfressada externa i internament, la vaig deixar caure arrancant el seu penjoll, allò si que era interessant, poques ànimes però sempre hi ha qui està disposat a pagar per elles i unes paraules em van venir al cap: "... una mesura de blat, un denari; tres mesures d'ordi, un denari; però el vi i l'oli no els perjudiquis.", vaig deixar caure el penjoll i el vaig trepitjar, el vidre es va trencar i van aparèixer quatre fils lluminosos, van quedar flotant davant meu, finalment un va ascendir i tres van desaparèixer entre els meu peus, vaig somriure, encara quedava espai al cel, i a l'infern continuaven amb overbooking...