entrada 906 (any 3)

Sabia que no hagués tingut d’agafar el telèfon, sempre m’han fet gràcia aquelles persones que et truquen per “veure com estàs”, aquelles que sempre aprofiten per deixar clar que la dependència és quelcom en una sola direcció i que elles són les receptores de totes les atencions, i en canvi, a la mínima que els deixes de costat et truquen, suposo que pel senzill fet que aquell que demana molt dels altres necessita precisament això, molta atenció dels altres, i en el fons la dependència agafa un sentit força més recargolat, al descobrir que aquell que la desperta i la reclama és precisament força més depenent de la mateixa que no pas aquell que senzillament la pateix... avui he viscut una situació amb forces similituds a una que vaig viure fa forces anys, m’han cridat a un despatx i després de les presentacions m’han comentat que un dels nostres projectes havia tingut una “fuita” d’informació que l’havia posat en evidència, i que la sortida no autoritzada d’informació l’havia provocat un d’aquells tres tipus que tenia davant, els he mirat un rere l’altre tot presentant-me de nou, no els conec el que en aquests casos sempre és un avantatge, diuen que hi ha mil formes d’atrapar un mentider, i suposo que n’hi haurà mil una de mentir... he recordat com ja fa forces anys em van citar en una edifici, em van comentar que hi havia els refugiats d’un poblet on algú s’havia dedicat a matar a tots els altres, i que per eliminació l’assassí havia de ser un d’ells, com em van dir “Tu resols problemes, no?, doncs aquí tenim un problema, i per demostrar la teva vàlua que et sembla si ho fas sense parlar amb ells...”, vaig entrar a la sala, hi havia un total de cinc persones, el mossèn del poble, una dona amb una nena de curta edat, un tipus que fotia tota la pinta de ser el ferrer del poble i un camperol, els vaig observar, ells tenien la mirada desconfiada de qui ho ha passat malament, el mossèn era força jove pel càrrec, i la roba li anava gran, la creu que portava al pit estava un xic bruta i ell tenia la mirada perduda, en l’estona que vaig estar-hi no va deixar anar cap pregària, la nena em mirava somrient, de fet la pregunta hauria de ser “Qui pot somriure en una situació com aquesta...” la mare l’havia deixada i semblava més atenta als meus moviments i al poc menjar que quedava damunt la taula que a la seva filla, vaig observar com en la taula com algú havia estat jugant amb un ganivet i n’hi havia deixat marques, la mà de la nena delatava qui ho havia fet, el camperol estava en un racó, esquena contra l’angle de dos parets la mirada desconfiada, tenia força ben cuidades les mans, i gens de brutícia ni a les mànigues ni als genolls, finalment qui vaig suposar que era el ferrer va dibuixar un somriure al veure’m, li faltaven forces dents, per sota la camisa vaig observar el pel enrinxolat del seu pit i els seus braços, un veritable teddy bear, el tipus tot i la relativa fresca de l’habitació estava suant... vaig somriure, sabia qui era, un d’ells va forçar el gest però abans que poguessin adonar-se’n el mossèn va sortir disparat contra una de les parets, va picar escoltant-se el so dels ossos al trencar-se, vaig obrir la mà deixant caure el tros de ganyot sagnant que hi tenia, el camperol es va moure però no el suficient per evitar el cop al pit, l’estèrnum va cedir i una part es va clavar en el seu cor, es va sacsejar intentant conservar el poc de vida que li quedava però va caure, sabia qui venia, vaig patejar la cadira que tenia darrera desequilibrant a la dona aquesta va renegar, vaig saltar per sobre la cadira voltant sobre ella i agafant-li el coll, aquest va cedir i vaig caure al terra mentre llençava el cap de la dona cap al ferrer i l’habitació quedava regada per la pluja vermella, el ferrer va evitar el cap i va anar cap a la xemeneia a cercar un dels ferros que hi havia per atiar el foc, just quan l’agafava vaig picar en la seva esquena posant el seu cap dins del foc, el dolor va ser instantani, quasi que em fa deixar-lo, però els vampirs ens regenerem els humans no... em vaig girar mirant la nena, aquesta em mirava amb sorpresa, entre les seves petites mans tenia el ganivet, el va aixecar cap a mi, el ganivet va agafar un moviment estrany clavant en el seu ull, travessant el globus ocular i acabant en el seu cervell, va tenir espasmes mentre li aguantava el cap clavant un xic més el ganivet, un cop quieta la vaig deixar caure, mirant l’espectacle, coses com aquelles feien pujar la fama d’un... va entrar el senyor del castell qui ho va mirar tot horroritzat “Era necessari?”, vaig somriure “Tot depèn de si només vol espantar als assassins o a tothom... tot depèn del missatge que vulgui donar...”, ell va forçar el gest, “Almenys sap qui era el veritable assassí...” vaig somriure, “Si, si que ho sé....”, i vosaltres? Ho sabeu?, qui diríeu que era? I com defenseu la vostra decisió?... doncs res, he tornat al present al veure els tipus davant meu, me’ls he mirat un rere l’altre, i al final li he dit al seu cap “Jo els despatxaria als tres...”, el tipus ha sortit amb mi del seu despatx tot dient-me: “Vols dir?”, i no he pogut més que dir-li “Tot depèn del missatge que vulguis donar... a més suposo que cap dels tres et fa el pes, pots triar arriscar-te a despatxar un traïdor i quedar-te’n dos de qui no confies, o despatxar a tres sospitosos i quedar-te més tranquil, i recorda que no hi ha res personal, senzillament són negocis i confiança...”, el tipus ha tornat cap al seu despatx però abans d’entrar s’ha girat “Almenys saps qui és el traïdor?”, he somrigut “Per això em pagueu no?, dubtes de les meves habilitats?, que hi guanyaràs sabent-ho?”, el tipus ha deixat anar aire mentre entrava al despatx...