dilluns, 31 de gener del 2011
entrada 739 (any 3)
Ja fa uns segles de la darrera guerra entre germans que em va tocar viure, com ja he dit en altres ocasions, els vampirs tenen la tendència a ser força territorials, sabem que no podem purgar en excés les poblacions, els humans poden acceptar o fins i tot creure’s algunes morts però mai tantes com per tinguin la sensació que els següents poden ser ells, i això a canvi d’un fràgil equilibri i de que alguns humans puguin gaudir dels nostres serveis, doncs bé, fa temps un germà es va aixecar contra la resta en un intenten de conquerir el món, el coneixia i se’m va fer estranya aquella burda maniobra, perquè en el fons qui collons vol aquesta merda de món?... però el tema va anar a més a cada territori que anava conquerint, fins que va arribar a les portes del darrer regne, del regne originari per molts de la nostra estirp, un cop allí els humans van exigir (això si, molt educadament) que féssim honor al nostre pacte, se li van enviar varis emissaris que no van tornar, i va ser aleshores quan el Conclau va decidir anar a la guerra, ell tenia un exèrcit nombrós però de nous convertits o de humans que creien en les seves mentires, i nosaltres teníem el millor de cada família, vampirs que iniciaven la seva existència més enllà de la memòria humana... aquell dia vam lluitar de la primera sang a la darrera que el sol va dibuixar, vaig matar a germans i a humans, sentint-ho pels primers i no donant importància als segons, al final del dia la victòria era nostra, nostra a un preu molt elevat, el camp estava ple de cossos i algú ens va dir que el rebel s’havia refugiat en una cova, vaig ser dels primers en arribar, els que m’havien precedit havien entrat i no n’havien sortit fet que ja per si explicava com els hi havia anat, vaig entrar a la cova deixant que la foscor m’envoltés i em digués el que allí hi havia, en una sala a uns dos-cents metres d’on era el vaig veure, de peu al mig de la sala mirant-me i dibuixant un somriure “No esperava a ningú menys d’algú com tu...” li vaig tornar el somriure “Saps que això pot acabar de moltes...”, quasi que no el vaig veure venir, però jo en aquells temps ja havia passat per moltes altres guerres i el vaig esquivar no sense rebre un tall al costat, va girar-se llençant-se de nou, aquest cop em va costar més esquivar-lo notant un tall a la cama, i caient a terra, ell no gaudia d’allò no hi havia res de personal, senzillament era quelcom que havia de fer, va llençar-se de nou disposat a deixar anar el cop definitiu, al darrers instant em vaig aixecar llençant-me contra ell, definitivament havia caigut en la trampa més vella del món, el fer creure que un pot sobradament amb un altre per fer-li descobrir que en realitat no pot tant, això porta a fer-se moltes preguntes com ara: quanta força li queda, que farà, com m’ha pogut enganyar... i quan un es juga la pell no s’ha de fer mai cap pregunta (tret de preguntar-se on anirà a celebrar-ho aquella nit), el tipus em va veure sobre seu va intentar esquivar-me però li va ser impossible, va caure davant meu... no vaig poder més que preguntar-li “Perquè?”, ell va forçar una ganyota “Et diran que volia el món per mi sol, però només et puc dir que t’hauran enganyat i si vols un consell jo de tu marxaria d’aquí company...”, un cop sec i el seu cap va abandonar el cos, no em vaig quedar a la festa coneixedor que els que ho tenen tot perdut no acostumen a fer conyes, passats un dies em van arribar noves, semblaria ser que després d’aquella guerra els vampirs havien quedat tan debilitats que els humans havien decidit acabar amb els seus amos, havien assaltat el castell i no havien deixat a ningú viu... i aleshores es va descobrir el pla del rebel, no volia el món per ell, ni per ell ni per cap vampir, senzillament volia un món sense vampirs, i de fet quasi que ho aconsegueix...
diumenge, 30 de gener del 2011
entrada 738 (any 3)
Ahir vaig entrar al local i el lonely soul em va impactar de ple
God knows you're lonely souls
god knows you're lonely souls
god knows you're lonely souls
yeah, yeah
i believe there's a time and a place
to let your mind drift and get out of this place
i believe there's a day and a place
that we will go to, and i know you wanna share
there's no secret to living (there's no secret to living)
just keep on walking….
Em vaig anar trobant coneguts o si més no persones que m’han donat aquest “dubtós” títol sense que els hi hagi demanat (fins i tot algun agosarat que es creu el meu “amic”), em vaig acostar a la barra tot recordant una frase que m’havien dit aquella mateixa tarda “La ficció no és més que allò que no volem o no podem creure, una defensa atàvica per negar el que ens sobrepassa..”, vaig demanar el de sempre tot mirant per les pantalles de televisió com en algun país la gent havia decidit fer visites gratuïtes als museus als que sempre els hi ha estat prohibida l’entrada, i com havien agafat com a souvenirs allò que més els hi havia agradat, el tipus del local sempre té posades les notícies, com ell diu “Per molt bé que us ho passeu aquí no heu d’oblidar que el món segueix sent una merda fora d’aquí…”, vaig somriure aixecant la copa davant aquesta veritat, ara sembla que els governs demanen al personal que no hi viatgi a aquelles contrades “Per la seva seguretat”, personalment crec que han confós “la seva” per “la nostra” seguretat, no sigui que el personal hi vagi i descobreixi que els canvis són possibles que només cal dir “prou” i “anem a canviar-ho” (amb un sol prou no basta, el primer prou es la primera sacsada i tothom sap que per tenir un orgasme calen més que una sacsada, sinó ens quedem en la categoria de calentabraguetes i això està lleig, molt lleig…), però bé els humans sou així; i ara una veritat (o no…), als States i en un edifici per qui ningú hi donaria un duro (cèntims d’euro a partir del 2002), hi ha una de les darreres tonteries fetes per l’home, bé de fet ja porta alguns decennis funcionant, i de fet té un germà un xic més famós (com diuen a la NASA segons quins projectes surt millor de preu fer-los per duplicat… economies d’escala en diuen (crec)), es tracta del “Silly boy” (i per aquells que ja s’han cansat de llegir deixo un vídeo musical i adeu…), de fet sempre he cregut que el posar-li un nom tan britànic no deixa de ser una mostra més de la mala llet vers els illencs que tenen per allí, doncs bé, el Silly boy és un ordinador (mega ordinador com diuen per allí) que només es dedica a fer una tasca, recollir informació dels mitjans i avaluar el risc de crisis en els diferents països o regionalitats mundials, el nom li ve de quan va preveure la caiguda de teló d’acer i del comunisme, qui va llegir la seva predicció no va poder més que dir que es trobava davant un “Noi curtet”, però la màquina no va fallar, de fet no té les manies dels humans i peca de dir les coses com són i no pas com es vol que siguin… suposo que ara la màquina deu estar traient fum davant la situació mundial, això o corrent-se a base bytes mentre per les pantalles va sortint “Ja us ho vaig dir, pandilla de humanopolles…”, i com que em sento generós us diré un altre cosa, les males llengües diuen que la sortida d’Internet i el fet que s’hagi estès tal com ho ha fet té molt a veure amb les necessitats de la màquina, això i el fet que alguns tecnopullos es pensin que quan deixen l’ordinador a la recerca del genoma o de missatges extraterrestres fa que Internet sigui el mitjà ideal per tal de processar informació no sols en un lloc sinó en qualsevol lloc on una humà atolondrat cregui que deixar la màquina per una bona acció (que algú li ha dit) és deixar la màquina per una bona acció… com em deia un conegut fa anys “No hi ha pitjors accions que aquelles que es fan creient en la seva bondat…”, vaig tornar a aixecar la copa i la subnocambrera em va somriure pensant que allò anava amb ella… ara era la Candi Staton qui donava veu a la nit
Auuu i que tinguin un bon diumenge, els hi deixo aquest trailer...
God knows you're lonely souls
god knows you're lonely souls
god knows you're lonely souls
yeah, yeah
i believe there's a time and a place
to let your mind drift and get out of this place
i believe there's a day and a place
that we will go to, and i know you wanna share
there's no secret to living (there's no secret to living)
just keep on walking….
Em vaig anar trobant coneguts o si més no persones que m’han donat aquest “dubtós” títol sense que els hi hagi demanat (fins i tot algun agosarat que es creu el meu “amic”), em vaig acostar a la barra tot recordant una frase que m’havien dit aquella mateixa tarda “La ficció no és més que allò que no volem o no podem creure, una defensa atàvica per negar el que ens sobrepassa..”, vaig demanar el de sempre tot mirant per les pantalles de televisió com en algun país la gent havia decidit fer visites gratuïtes als museus als que sempre els hi ha estat prohibida l’entrada, i com havien agafat com a souvenirs allò que més els hi havia agradat, el tipus del local sempre té posades les notícies, com ell diu “Per molt bé que us ho passeu aquí no heu d’oblidar que el món segueix sent una merda fora d’aquí…”, vaig somriure aixecant la copa davant aquesta veritat, ara sembla que els governs demanen al personal que no hi viatgi a aquelles contrades “Per la seva seguretat”, personalment crec que han confós “la seva” per “la nostra” seguretat, no sigui que el personal hi vagi i descobreixi que els canvis són possibles que només cal dir “prou” i “anem a canviar-ho” (amb un sol prou no basta, el primer prou es la primera sacsada i tothom sap que per tenir un orgasme calen més que una sacsada, sinó ens quedem en la categoria de calentabraguetes i això està lleig, molt lleig…), però bé els humans sou així; i ara una veritat (o no…), als States i en un edifici per qui ningú hi donaria un duro (cèntims d’euro a partir del 2002), hi ha una de les darreres tonteries fetes per l’home, bé de fet ja porta alguns decennis funcionant, i de fet té un germà un xic més famós (com diuen a la NASA segons quins projectes surt millor de preu fer-los per duplicat… economies d’escala en diuen (crec)), es tracta del “Silly boy” (i per aquells que ja s’han cansat de llegir deixo un vídeo musical i adeu…), de fet sempre he cregut que el posar-li un nom tan britànic no deixa de ser una mostra més de la mala llet vers els illencs que tenen per allí, doncs bé, el Silly boy és un ordinador (mega ordinador com diuen per allí) que només es dedica a fer una tasca, recollir informació dels mitjans i avaluar el risc de crisis en els diferents països o regionalitats mundials, el nom li ve de quan va preveure la caiguda de teló d’acer i del comunisme, qui va llegir la seva predicció no va poder més que dir que es trobava davant un “Noi curtet”, però la màquina no va fallar, de fet no té les manies dels humans i peca de dir les coses com són i no pas com es vol que siguin… suposo que ara la màquina deu estar traient fum davant la situació mundial, això o corrent-se a base bytes mentre per les pantalles va sortint “Ja us ho vaig dir, pandilla de humanopolles…”, i com que em sento generós us diré un altre cosa, les males llengües diuen que la sortida d’Internet i el fet que s’hagi estès tal com ho ha fet té molt a veure amb les necessitats de la màquina, això i el fet que alguns tecnopullos es pensin que quan deixen l’ordinador a la recerca del genoma o de missatges extraterrestres fa que Internet sigui el mitjà ideal per tal de processar informació no sols en un lloc sinó en qualsevol lloc on una humà atolondrat cregui que deixar la màquina per una bona acció (que algú li ha dit) és deixar la màquina per una bona acció… com em deia un conegut fa anys “No hi ha pitjors accions que aquelles que es fan creient en la seva bondat…”, vaig tornar a aixecar la copa i la subnocambrera em va somriure pensant que allò anava amb ella… ara era la Candi Staton qui donava veu a la nit
Auuu i que tinguin un bon diumenge, els hi deixo aquest trailer...
dissabte, 29 de gener del 2011
entrada 737 (any 3)
Avui m’han passat quelcom que després de llegir i rellegir-ho no he sabut si era per partir-se o partir-se… us ho deixo en “original” i en una traducció…
He’s got you thinking this is how you’re supposed to be. Well it’s not! We’re young! We’re supposed to drink too much! We’re supposed to have bad attitudes and shag each other’s brains out! We are designed to party! This is it!!!
Yeah, so a few of us will overdose or go mental, but Charles Darwin said, you can’t make an omelet without breaking a few eggs! And that’s what it’s all about: Breaking eggs! And by eggs, I do mean, getting watted on a cocktail of Class As.
If you could just see yourselves! It breaks my heart – You’re wearing cardigans! We had it all! We fucked up bigger and better than any generation that came before us! We were so beautiful We’re screw-ups! I’m a screw-up! And I plan to be a screw-up until my late twenties, maybe even my early thirties! And I will shag my own mother before I let her or anyone else take that away from me!
Os tiene pensando cómo debéis ser. No! Somos jóvenes! Se supone que debemos beber, portarnos mal, y follar hasta reventar! Estamos diseñados para la fiesta. Es así!
Si, algunos de nosotros tendremos sobredosis o nos volveremos locos, pero Charles Darwin dijo, “No puedes hacer una tortilla sin romper unos cuantos huevos”. Y de eso se trata: De romper huevos. Y por huevos, me refiero a no ser un cóctel de gente perfecta.
Si pudierais veros, se me parte el corazón. – Vestís cardigans!
Lo teníamos todo, La hemos cagado mas y mejor que ninguna generación!. Somos preciosos. Somos desastres, yo soy un desastre. Y planeo serlo hasta los “veintimuchos” o incluso hasta los “treintaypocos” Y me follaría a mi madre antes de que nadie me quitara eso.
Estava veient com en la terra dels faraons la tenen ben muntada, i he flipat al veure un grupet de pixapinsvacacionals (i possiblement vocacionals) fotent el crit al cel perquè la xusma els hi ha fotut les vacances enlaire, i una tipa dient “Jo no vull una revolució, jo vull les meves vacances…”, brutal, senzillament brutal, un pot ser testimoni, és més, un pot ser partícip d’una revolució i l’únic que fa és tancar-se a l’hotel i demanar que tot torni a ser com abans, és a dir que el molomielda torni a treballar i a servir-li el cafè, fer-li el llit de l’habitació i li somrigui mentre ell li fa una foto tot demostrant la superioritat natural d’occident, valents capullos, i aquests són els imbècils que es queixen aquí i no tenen els sants collons de dir “Fins aquí…”, i semblaria ser que tot això va començar amb un suïcidi d’un tipus que va dir prou i la resta que va dir “Nosaltres no acabarem així…”, avui he rebut una trucada, d’un tipus que em cau força simpàtic, i la notícia ha estat una més, tot i que a ell li ha afectat més, un conegut comú ha decidit provar la duresa d’unes barreres tot tirant-se des d’un pont amb el seu cotxe, la gent diu que ha estat pel mal estat de la calçada, però alguns sabem que ha estat per purs i curts temes econòmics, quan un ho perd tot a vegades l’únic que li queda és que els que quedin darrera seu tinguin alguna cosa, encara que sigui el cobrament de la cobertura d’una assegurança de vida… el tipus que m’ha trucat el vaig conèixer fa temps i de la forma més tonta (que acostumen a ser les millors), arribava tard a una reunió vaig entrar a l’edifici sense parar ni caure en l’orangutan que hi havia a l’altre costat de la porta li vaig dir a la recepcionista “Vuitena planta, m’estan esperant” i vaig dirigir-me cap a l’ascensor, l’orangutan amb ganes de participar en la festa o igual perquè no li havia tirat cacauets va arrancar darrera meu dient no sé quines tontades de que parés, val, val, ja sé que anar amb un anorac, gorro de llana, i amb barba de quinze dies en segons quins edificis no és el millor, però vaig decidir passar d’ell, el tipus que es va aturar i vaig veure de reüll com baixava la mà cap a la seva cintura, vaig apostar mentalment si seria tan imbècil com per treure la seva arma reglamentària, quan el Joan va entrar a l’edifici, va veure la situació i va prendre una decisió… “Mireu que no us puc deixar sols… Albert no passa res me n’encarrego jo del Senyor…” el orangutan/goril·la va fer un so semblant a un “nyec” i va recular, el nou vingut li va dir que si i que tranquil que havia fet el que li tocava i va venir cap a mi, no vaig perdre el temps pujant a l’ascensor ell va entrar darrera meu, les portes es van tancar i ell amb un somriure em va preguntar a quina planta anava tot dient “Jo vaig a la sèptima i vostè”, “Vuitena”, el tipus va deixar anar un buf mentre les portes es tancaven, ja no hi havia volta enrere, “No hi has estat mai a la vuitena?” ell va forçar el somriure “No, de fet no hi he pujat mai… però diuen que hi ha un restaurant que té unes vistes de nassos, tot i que no sé que pinta un restaurant aquí…”, vaig somriure just quan l’ascensor es parava i les portes s’obrien, la secretària que m’estava esperant va fer una ganyota al veure’l “Què fas aquí?, no saps que…” , “Ha pujat amb mi per prendre una cafè…”, ella va somriure deixant-nos passar el que m’acompanyava va dubtar de si creuar la porta de l’ascensor, però finalment es va decidir… “Bona, elecció i ara anem pel cafè abans que em reclamin per la reunió…”
He’s got you thinking this is how you’re supposed to be. Well it’s not! We’re young! We’re supposed to drink too much! We’re supposed to have bad attitudes and shag each other’s brains out! We are designed to party! This is it!!!
Yeah, so a few of us will overdose or go mental, but Charles Darwin said, you can’t make an omelet without breaking a few eggs! And that’s what it’s all about: Breaking eggs! And by eggs, I do mean, getting watted on a cocktail of Class As.
If you could just see yourselves! It breaks my heart – You’re wearing cardigans! We had it all! We fucked up bigger and better than any generation that came before us! We were so beautiful We’re screw-ups! I’m a screw-up! And I plan to be a screw-up until my late twenties, maybe even my early thirties! And I will shag my own mother before I let her or anyone else take that away from me!
Os tiene pensando cómo debéis ser. No! Somos jóvenes! Se supone que debemos beber, portarnos mal, y follar hasta reventar! Estamos diseñados para la fiesta. Es así!
Si, algunos de nosotros tendremos sobredosis o nos volveremos locos, pero Charles Darwin dijo, “No puedes hacer una tortilla sin romper unos cuantos huevos”. Y de eso se trata: De romper huevos. Y por huevos, me refiero a no ser un cóctel de gente perfecta.
Si pudierais veros, se me parte el corazón. – Vestís cardigans!
Lo teníamos todo, La hemos cagado mas y mejor que ninguna generación!. Somos preciosos. Somos desastres, yo soy un desastre. Y planeo serlo hasta los “veintimuchos” o incluso hasta los “treintaypocos” Y me follaría a mi madre antes de que nadie me quitara eso.
Estava veient com en la terra dels faraons la tenen ben muntada, i he flipat al veure un grupet de pixapinsvacacionals (i possiblement vocacionals) fotent el crit al cel perquè la xusma els hi ha fotut les vacances enlaire, i una tipa dient “Jo no vull una revolució, jo vull les meves vacances…”, brutal, senzillament brutal, un pot ser testimoni, és més, un pot ser partícip d’una revolució i l’únic que fa és tancar-se a l’hotel i demanar que tot torni a ser com abans, és a dir que el molomielda torni a treballar i a servir-li el cafè, fer-li el llit de l’habitació i li somrigui mentre ell li fa una foto tot demostrant la superioritat natural d’occident, valents capullos, i aquests són els imbècils que es queixen aquí i no tenen els sants collons de dir “Fins aquí…”, i semblaria ser que tot això va començar amb un suïcidi d’un tipus que va dir prou i la resta que va dir “Nosaltres no acabarem així…”, avui he rebut una trucada, d’un tipus que em cau força simpàtic, i la notícia ha estat una més, tot i que a ell li ha afectat més, un conegut comú ha decidit provar la duresa d’unes barreres tot tirant-se des d’un pont amb el seu cotxe, la gent diu que ha estat pel mal estat de la calçada, però alguns sabem que ha estat per purs i curts temes econòmics, quan un ho perd tot a vegades l’únic que li queda és que els que quedin darrera seu tinguin alguna cosa, encara que sigui el cobrament de la cobertura d’una assegurança de vida… el tipus que m’ha trucat el vaig conèixer fa temps i de la forma més tonta (que acostumen a ser les millors), arribava tard a una reunió vaig entrar a l’edifici sense parar ni caure en l’orangutan que hi havia a l’altre costat de la porta li vaig dir a la recepcionista “Vuitena planta, m’estan esperant” i vaig dirigir-me cap a l’ascensor, l’orangutan amb ganes de participar en la festa o igual perquè no li havia tirat cacauets va arrancar darrera meu dient no sé quines tontades de que parés, val, val, ja sé que anar amb un anorac, gorro de llana, i amb barba de quinze dies en segons quins edificis no és el millor, però vaig decidir passar d’ell, el tipus que es va aturar i vaig veure de reüll com baixava la mà cap a la seva cintura, vaig apostar mentalment si seria tan imbècil com per treure la seva arma reglamentària, quan el Joan va entrar a l’edifici, va veure la situació i va prendre una decisió… “Mireu que no us puc deixar sols… Albert no passa res me n’encarrego jo del Senyor…” el orangutan/goril·la va fer un so semblant a un “nyec” i va recular, el nou vingut li va dir que si i que tranquil que havia fet el que li tocava i va venir cap a mi, no vaig perdre el temps pujant a l’ascensor ell va entrar darrera meu, les portes es van tancar i ell amb un somriure em va preguntar a quina planta anava tot dient “Jo vaig a la sèptima i vostè”, “Vuitena”, el tipus va deixar anar un buf mentre les portes es tancaven, ja no hi havia volta enrere, “No hi has estat mai a la vuitena?” ell va forçar el somriure “No, de fet no hi he pujat mai… però diuen que hi ha un restaurant que té unes vistes de nassos, tot i que no sé que pinta un restaurant aquí…”, vaig somriure just quan l’ascensor es parava i les portes s’obrien, la secretària que m’estava esperant va fer una ganyota al veure’l “Què fas aquí?, no saps que…” , “Ha pujat amb mi per prendre una cafè…”, ella va somriure deixant-nos passar el que m’acompanyava va dubtar de si creuar la porta de l’ascensor, però finalment es va decidir… “Bona, elecció i ara anem pel cafè abans que em reclamin per la reunió…”
dijous, 27 de gener del 2011
entrada 736-2 (any 3)
El cap de setmana passat mentre esmorzava a la cafeteria de sempre i escoltava les tontades dels que hi havia allí plegats vaig veure la figura d’en Tomàs, un tipus digne d’admirar, fill de masovers, pare d’empresaris i avi de nous rics, i com ell sempre em diu “Quasi que hagués preferit deixar-lis terres per treballar que no pas diners a gastar... però tal com un no pot triar els avis suposo que tampoc pot triar als néts...”, la història de la seva família és força comuna o ho era en aquestes terres, terres ermes i poc agraïdes, terres de les que sempre que es podia un hi fugia, així que els propietaris van decidir anar a llocs on els tractessin millor mentre cobraven les rendes de les terres que altres els hi treballaven, i vet ací que van passar anys i van venir guerres i altres fets que van fer que la situació canviés i més en un lloc on fins la data no hi ha un putu registre de la propietat, així que un dia un masover (suposo que influenciat per un comunisme interessat) va fer seva la frase de “La terra per qui la treballa” (aquest mateix pagès si ara estigués viu, mataria gustosament a qui li digués això de les terres que ell segurament ja no treballaria), doncs res, que els masovers van esdevenir propietaris, i fet i fotut a poca gent els hi va interessar el tema, perquè això no deixava de ser un cul de muntanya, però vet aquí que un dia es va descobrir que precisament aquests països pintorescs i perduts de la mà de Deu i prop del peu del Diable, tenien un interès més que interessant (ole, ole que rimbombant, si quan un no té vocabulari....), i heus ací que van venir moooooltes persones interessades en portar els seus estalvis i altres..., tot aprofitant que la contrada va esdevenir un “offshore” com diuen els entesos o un “que pagui impostos el veí i jo vigilo els quartos dels veïns rics que no volen pagar-los”, i aleshores aquelles terres sense valor van esdevenir molt valuoses perquè en algun lloc s’havien d’edificar bancs i altres xiringus per gestionar aquests cabdals... així que els pagesos van passar d’una economia de quasi subsistència a una economia excessiva i de passar a no canviar-se la camisa per no tenir-ne cap altra a no canviar-se-la per no saber quina posar-se de les que tenen... ahhh, però aleshores van aparèixer els descendents dels primers propietaris que veient el panorama van voler fer valdre els seus drets, i diu la llegenda que del darrer que va venir només se’n sap que va entrar al país i poc menys, això i altres fets van fer que ningú vingués a reclamar res... doncs bé, estava amb mirant al tipus quan van entrar una pandilla de turistapolles exclamant-se del fred, i el pare que li diu al nen “Mira aquest senyor gran!, pregunta-li com es fa passar el fred que ell segur que és d’aquí”, el nen amb més seny que el pare i veient la cara del Tomàs s’ho va repensar tot i que el Tomàs va dir “Dis-li al teu pare, si ho és (no voldria ser impertinent i posar-me on no em demanen), que aquí per no tenir fred ens tapem, i si en fa massa no sortim de casa a fer el capullo, i si encara així en tenim ens posem les mans als ous”, la imatge va ser impagable, i el silenci acollonidor abans que ens partíssim el cul, com deia aquell “Davant de preguntes idiotes respostes a l’alçada de les preguntes, perquè només un idiota fa preguntes idiotes...”
entrada 736 (any 3)
Avui en conversa de cafeteria he descobert lo perillós que és dir allò que un ha escoltat i sobretot fora de context, un dels imbècilpolles de torn venia d’una conferència que algun guru havia fet la tarda anterior i ha deixat anar quan la gent parlava de la crisi “La crisi sempre s’ha de veure com una oportunitat i mai com una amenaça, i sobre el personal el que s’ha de fer és deixar de protegir a aquells que no ho fan bé, i defensar i promoure a aquells que poden ser beneficiosos per l’organització...”, mon dieu el que arriba a fer el complex de cotorra-lloro... aquí no he pogut més que preguntar-li “Així doncs, on queden els discapacitats i aquells que no aporten beneficis a la societat?...”, el tipus s’ha cagat en tot suposo que preguntant-se que nassos hi feia jo allí i qui m’havia convidat al cafè, l’he deixat barrufant no sé quina merda de resposta tot dient-li al cambrer que l’estúpid que cridava tot vermell convidava... avui també llegia com han tancat una pàgina web en aquest paradís on visc on menors feien apologia del fascisme, semblaria ser que el centre on estudiaven ha fet una llista amb els participants a la pàgina (són collons participar amb el nom d’un i no sota un pseudònim, però bé... els fanàtics d’aquests temes sempre han destacat per ser persones intel•ligents i espavilades... si Sheldon això és ironia) i els han anat interrogant (“preguntant” per a ànimes caritatives) i ara es planteja si els expulsen (no patiu, només uns dies) o no..., doncs bé, els pares ja han presentat una queixa formal pel tractament als seus fills tot dient que els pobres angelets són innocents i que els centre els ha assenyalat indegudament, i a més que el que facin fora d’hores de classe el centre no n’ha de fotre res, i que els seus fills no saben que és el fascisme i que (òbviament) el culpable és el fill del veí, vaja que els seus hi van anar enganyats, obligats i amenaçats... veient als angelets un conclou que més aviat ells són els que enganyen, obliguen i no amenacen perquè senzillament actuen, i el graciós del tema és que la tipa que ho orquestrava tot tenia tan sols tretze deliciosos anys, mon dieu, encara sense saber que vol dir allò de pariràs amb dolor i et guanyaràs el pa amb la suor del front i ja decidida a menjar-se el pa que altres suaran i gaudir dels infants que altres pariran mentre ella fa de la seva vida el que li roti una puta i deliciosa barbiedestellosdegold live... que voleu que us digui, jo els hi faria una classe pràctica de que volen dir aquestes coses, tan senzill com penjar-lis una diana a l’esquena i deixar-los al bosc tot recordant-lis que tenen deu minuts per córrer i que després els sortiran a caçar, ahhhh, i que no hi ha arribada que el tema va per llarg, i després de cinc minuts (perquè alentir l’inevitable?, que un no és cruel i hauria de tenir el seu cor) enviaria els gossos de la guerra darrera d’ells... si, ja sé que això no és el que ells pensaven, perquè ells sempre han cregut que estarien del costat del que persegueixen (de fet que més poden creure escoltant als seus pares?) i no em vomiteu que la culpa és dels pares i ells unes víctimes, perquè no deixen de ser un nens, si nens però cabrons fills de puta southparkians, que ser nen no vol dir no pensar o no tenir la capacitat de racionar, encara que com a molt crec que aquests només rumien, i com deia un conegut fa segles “El divertit dels jocs és que un pot jugar en diferents bàndols...”; doncs res; “Corre Forrest, corre...”
dimecres, 26 de gener del 2011
entrada 735 (any 3)
Fa uns dies vaig estar en una reunió de les que organitza un conegut per tal d’estalviar forces problemes als altres, en aquest cas eren un grup de persones que volen muntar una urbanització i com sempre hi ha temes que generen més filies o fòbies que d’altres, el tipus va anar escoltant les idees que li anaven donant, hi havia forces persones de les que havien creat des d’un inici la urbanització (com ell em diria després masses); davant d’altres persones un tendeix a ser massa correcte i més si ha de passar la resta de la seva vida (bona part d’ella pels optimistes o un temps pels somiatruites) amb aquells altres... el meu conegut els va fer callar aixecant la mà i dient-lis “Si em dieu que voleu allò que creieu que heu de dir enlloc del que realment voleu, tindreu una urbanització com hauria de ser en lloc de ser com voleu que sigui... jo de vosaltres començaria a parlar del que vull i no d’allò que els altres volen sentir que jo vull...”, hi va haver un silenci fins que una tipa va aixecar la mà tot dient que ella considerava que la construcció per les escombraries es podria col•locar a l’altre part del carrer (lluny d’on vivia ella of course), una altra va demanar si es podria prohibir tenir animals domèstics o en el cas que es tinguessin que no estiguessin pels jardins, i la cosa es va anar calentant el meu conegut em va dir amb un somriure “Són com nens, necessiten una empenta per llençar-s’hi...”, vaig somriure preveient que aquella organitzada i civilitzada reunió acabaria com el rosarium aurorae... fa poc vaig llegir un blog on una tipa explicava la seva topada amb un discapacitat físic i la tendresa que li havia despertat, i de pas criticava la mala sort d’alguns o certs fruits del destí; fa segles vaig fer amistat amb un bruixot que no era ni el Picarol ni l’Ot, el tipus em va acompanyar en alguns viatges, en un d’ells vam arribar a un poblat on ens van tractar força bé, després d’oferir-nos menjar, beure i refugi un es va acostar al meu acompanyant “Vostè és un bruixot?”, suposo que ell hagués pogut fer un acudit dolent però va dir senzillament que era un fetiller i que es dedicava a recollir plantes medicinals, li van explicar la història d’un noi que havia nascut amb una deformació que no el deixava caminar, això i el fet que era un xic curtet, ell se’l va mirar i picant-me l’ullet els hi va dir que igual hi podria fer alguna cosa, tot i que va demanar si així ho volien, tots van dir que si i ell va fer una poció que va donar al noi, tot dient que demà ho veurien tot diferent... ens vam retirar a descansar, l’endemà ens vam aixecar i només sortir vam veure en el pou que teníem davant un cos d’una nena penjada com una nina, ens hi vam acostar i al fons del pou vam poder veure un altre cos d’un infant, eren els nens que aprofitaven que el jove no es podia moure per fer-li totes les trastades possibles... vam caminar pel poble que estava immers en un estrany silenci, en un carrer van observar un jove degollat era el que sempre se n’enfotia de lo curt de gambals que era aquell noi, vam anar cap a la casa on vivia i al marc de la porta vam trobar-nos amb el cos de la seva mares esbudellada, acusada d’haver gestat malament i provocar el que va néixer, dins de la casa el cos del pare somreia des de una cadira prop del foc, amb un dels ferros de la xemeneia clavat al cap, acusat de no donar tot l’afecte i estima que si havia donat als altres fills, i així tots els habitants del poble, acusats d’una o una altra cosa, al final el vam trobar, recobert de sang, amb un estrany somriure, el meu company va aixecar el bastó i recitant uns mots el va atansar cap el noi, aquest va començar a cridar convertint-se en una bola de foc... “Ja ho veus, hi ha gent que no entén el perquè els Deus castiguen a alguns fins i tot abans de néixer... i a més els hi vaig donar l’oportunitat de deixar-ho com estava, però van creure que ells sabien com anirien les coses, de fet ells només sabien com volien que anessin les cosses pensant que aquest noi els hi estaria agraït tota la seva existència... crec que això a Esparta hagués passat...”
dimarts, 25 de gener del 2011
entrada 734-2 (any 3)
Avui la secre m’ha vingut a veure i amb aire de qui no vol dir la cosa m’ha preguntat “Tu saps qui són els KISS?”, quasi que se’m rebenta el bolígraf a la mà “I això?” “Res, res, només per curiositat…”, he dibuixat un somriure angelical “Estan bé, mira el seu nom vol dir petó en anglès…”, ella ha respirat més tranquil·la sortint del despatx, semblaria ser que el proper diumenge algú té previst fer un sacrilegi amb aquest grup, no li he volgut dir res sobre l’obscura llegenda dels nois que un dia van dir que el seu nom podria voler dir “Knights in Satan service” i de qui els seus seguidors se’n diuen The Kiss Army… els vaig conèixer fa força temps i encara recordo quan em van preguntar “Una Fender?” “Stratocaster… what else…” tot i que després algú altre s’hagi fet seva la frase… així que entre els coneguts s’ha obert una porra de veure quina cançó engegaran a la porra… i el tema està entre…
Aquesta,
Aquesta, o
Aquesta…
I si els hi dóna per la vena més suau ens hem quedat entre…
Aquesta, o
Aquesta
Ara bé, que posats a escollir ens decantaríem per…
Aquesta,
Aquesta, o com no
Aquesta
Ara bé, com posin aquesta un dels presents trencarà la banque… tal com sembla que faran demà un altres personatges… amb tot encara els recordo quan ells deien: “En un món sense somnis les coses no són més que allò que semblen….”, mai s’ho van prendre seriosament i els alter ego que van crear o la personalitat que van dissenyar els va superar, recordo quan en nits fosques un dels membres em va dir “Quan em miro al mirall no em vec a mi, vec a qui he creat somrient de tot el malament que em van les coses i recordant que jo no seria res sense ell, diuen que hem d’aprendre a viure amb aquesta història inventada, però és difícil quan per a la gent només els hi és interessant precisament la història que ens hem inventat… som cossos al servei d’unes cares, som vides al servei d’una història falsa…”, vaig somriure tot recomanant-li que deixés el bourbon (almenys aquella nit…)
Aquesta,
Aquesta, o
Aquesta…
I si els hi dóna per la vena més suau ens hem quedat entre…
Aquesta, o
Aquesta
Ara bé, que posats a escollir ens decantaríem per…
Aquesta,
Aquesta, o com no
Aquesta
Ara bé, com posin aquesta un dels presents trencarà la banque… tal com sembla que faran demà un altres personatges… amb tot encara els recordo quan ells deien: “En un món sense somnis les coses no són més que allò que semblen….”, mai s’ho van prendre seriosament i els alter ego que van crear o la personalitat que van dissenyar els va superar, recordo quan en nits fosques un dels membres em va dir “Quan em miro al mirall no em vec a mi, vec a qui he creat somrient de tot el malament que em van les coses i recordant que jo no seria res sense ell, diuen que hem d’aprendre a viure amb aquesta història inventada, però és difícil quan per a la gent només els hi és interessant precisament la història que ens hem inventat… som cossos al servei d’unes cares, som vides al servei d’una història falsa…”, vaig somriure tot recomanant-li que deixés el bourbon (almenys aquella nit…)
entrada 734 (any 3)
Avui m’he aixecat (que no despertat) amb una pregunta al cap “Si estàs al pol sud i et trobes amb un ós, de quin color serà?”, la vaig escoltar fa temps mentre els que estaven amb mi van començar a somriure i a donar l’òbvia resposta... i tot això mentre rebia un missatge d’un tipus que anul•lava la reunió que teníem avui, semblaria ser que hi ha una vaga “encoberta” (em fa gràcia aquest concepte) de maquinistes, i el tipus no s’ha pogut desplaçar, i el divertit del tema és que a aquestos no els hi diran res i tampoc els hi portaran l’exèrcit per tal que condueixin els trens a punta de pistola, senzillament perquè aquests formen part del que s’anomena el “poble generalista” i la gent no veu bé que toquin els collons als que són com ells, ummmm, corregeixo, la gent no tolera que toquin els collons als que són com ells perquè saben que aquest és el primer pas per tal que els hi toquin a ells... així que mentre anava cap a la feina la ràdio m’anava avançant els temes del dia, i no he pogut més que somriure davant algunes notícies: la de la vaga, la del nou esport de risc “aeropuerting”, i un tipus que sortia queixant-se de que baixava la taxa de transplantaments a Espanya, el tipus deia que en el darrer cas un pare li havia dit “Miri estic a l’atur i la societat no fa res per ajudar-me, així que quasi que millor que els cucs facin un bon dinaret amb la meva filla...”, i clar el tipus abaixant el to de veu i quasi imperceptiblement ha vingut a dir “Davant aquests casos caldria una norma que recomanés de donar els òrgans per a transplantaments”, i si voleu que us sigui sincer sé que aquesta “recomanació” acabaria en obligació, i molt possiblement seríeu el primer país donant, i dels que sobressin cap problema que l’estat ja sabria que fer-ne que esteu amb les arques buides i tot ingrés és ben rebut, seríeu la puta organogranja d’Europa, i a més gràcies a la dieta mediterrània el ronyó català es valoraria a l’alça al mercat secundari d’òrgans de Oslo (i ja no parlem d’un fetge marinat al vi del Priorat al llarg de molts anys)... estava somrient i m’he sorprès que la tipa del cotxe del costat me’l retornés, pobre biutimbècil, ahir un dels informàtics de l’empresa em va dir quelcom força divertit, semblaria ser que un dels programes més coneguts de missatgeria instantània (amb un homenet blau crec...), en la seva darrera versió té la lletja costum de guardar totes les converses (per afavorir que en cas de voler rellegir alguna tontada un en tingui l’oportunitat), i el millor és que cada X temps aquests “log” amb les converses es enviat a un lloc per tal de ser guardat (sempre mirant pel consumidor), i jo em pregunto, “Quan valdrien les vostres converses?” i ara ja podeu dir que tot el que dieu en aquell anonimat ho diríeu a la cara dels interessats, però que voleu que us digui sé que sou humans i com a tals uns mentiders nats, i aparcant el cotxe he escoltar una frase interessant “Algú ha organitzat un concurs d’imbecil•litats per a salvatges i de concursants no n’hi manquen...”, si ja sé que es referia a una tontada però la frase té un punt... i ja a la feina la conversa que he escoltat ha estat de les que quasi em fa caure el cafè, unes tipes parlaven de que no es disfressaran per Carnaval (ja que no tenen edat per fer el ridícul), mon dieu, que sou humans, i feu el ridícul dia si dia també, un xic de serietat homes i dones del carrer com deia en Patufet...
diumenge, 23 de gener del 2011
entrada 733 (any 3)
Ahir vaig entrar al local, el bo del Bowie em va donar la benvinguda tot cantant...
You promised me the ending would be clear
You'd let me know when the time was now
Don't let me know when you're opening the door
Stab me in the dark, let me disappear
Memories that flutter like bats out of hell
Stab you from the city spires
Life wasn't worth the balance
Or the crumpled paper it was written on
Don't let me know we're invisible
Don't let me know we're invisible
Els vaig veure prop de la barra i després d’escoltar del que parlaven vaig concloure que aquella seria una nit de temes profunds, la pregunta que es plantejaven era la següent: “Com és que un tipus que ronca pot dar per cul a qui estigui prop d’ell i en canvi ell no es desperta?”, em va fer gràcia, després d’algunes copes els temes van anar degenerant i al final un va recordar una columna que havia llegit no feia massa on es parlaven dels defectes de les persones, i que aquests precisament són els que haurien de ser valorats i un dels presents va deixar anar la frase de la nit “Ens uneix lo imperfectes que som, perquè en el fons ningú té res de perfecte...”; vaig aixecar la copa tot brindant per aquelles sàvies paraules, allí estàvem una nit més, una pandilla de borratxos, els vaig mirar, molt possiblement hi havia individus dels presents que tenien el cartellet de “En recerca i captura”, bons partits que han sortit de relacions, fa anys ningú trencava peres a l’hivern (de fet ni a l’hivern ni a l’estiu ni mai), però a l’hivern menys, era una època de mancances i dificultats i la supervivència estava per damunt de certs “desitjos”, avui en dia l’excés de tot i ser un país on a l’hivern abunden els i les visitants fa que hi hagi una transgiversació de les situacions, amb tot no vaig poder més que veure les seves imperfeccions; però tot el que eren i no era més que una ombra, no deixaven de ser humans, suposo que em desperten la mateixa simpatia que les mascotes que tenen i de les que no paren de riure-se’n, visc en un zoo o possiblement millor en un circ on cada dia hi toca un numeret nou, mortals i salts impossibles sense xarxa, i després tothom s’estranya que al mínim error s’hagin d’arreplegar els cossos de la carpa, fa no massa un dels presents em deia que havia anat al circ amb el seu fill, i aquest s’havia avorrit força fins que van sortir els trapezistes, al cap d’una estona el nen li va preguntar al pare “I quan cauen?”, el molt innocent només esperava veure com un d’aquells individus es despenjava per acabar rebentat al terra i així poder tenir la seva ració diària de sensacions novadoses... i el divertit del tema era que el pare em deia que en el fons ell també ho desitjava... la nit va acabar amb els massive attack i el seu The devil makes us sin
You promised me the ending would be clear
You'd let me know when the time was now
Don't let me know when you're opening the door
Stab me in the dark, let me disappear
Memories that flutter like bats out of hell
Stab you from the city spires
Life wasn't worth the balance
Or the crumpled paper it was written on
Don't let me know we're invisible
Don't let me know we're invisible
Els vaig veure prop de la barra i després d’escoltar del que parlaven vaig concloure que aquella seria una nit de temes profunds, la pregunta que es plantejaven era la següent: “Com és que un tipus que ronca pot dar per cul a qui estigui prop d’ell i en canvi ell no es desperta?”, em va fer gràcia, després d’algunes copes els temes van anar degenerant i al final un va recordar una columna que havia llegit no feia massa on es parlaven dels defectes de les persones, i que aquests precisament són els que haurien de ser valorats i un dels presents va deixar anar la frase de la nit “Ens uneix lo imperfectes que som, perquè en el fons ningú té res de perfecte...”; vaig aixecar la copa tot brindant per aquelles sàvies paraules, allí estàvem una nit més, una pandilla de borratxos, els vaig mirar, molt possiblement hi havia individus dels presents que tenien el cartellet de “En recerca i captura”, bons partits que han sortit de relacions, fa anys ningú trencava peres a l’hivern (de fet ni a l’hivern ni a l’estiu ni mai), però a l’hivern menys, era una època de mancances i dificultats i la supervivència estava per damunt de certs “desitjos”, avui en dia l’excés de tot i ser un país on a l’hivern abunden els i les visitants fa que hi hagi una transgiversació de les situacions, amb tot no vaig poder més que veure les seves imperfeccions; però tot el que eren i no era més que una ombra, no deixaven de ser humans, suposo que em desperten la mateixa simpatia que les mascotes que tenen i de les que no paren de riure-se’n, visc en un zoo o possiblement millor en un circ on cada dia hi toca un numeret nou, mortals i salts impossibles sense xarxa, i després tothom s’estranya que al mínim error s’hagin d’arreplegar els cossos de la carpa, fa no massa un dels presents em deia que havia anat al circ amb el seu fill, i aquest s’havia avorrit força fins que van sortir els trapezistes, al cap d’una estona el nen li va preguntar al pare “I quan cauen?”, el molt innocent només esperava veure com un d’aquells individus es despenjava per acabar rebentat al terra i així poder tenir la seva ració diària de sensacions novadoses... i el divertit del tema era que el pare em deia que en el fons ell també ho desitjava... la nit va acabar amb els massive attack i el seu The devil makes us sin
dissabte, 22 de gener del 2011
entrada 732 (any 3)
"No podemos..."
...dijo Seda con súbita tristeza.
"¿Por qué no", gritó Jo sorprendida. "¿Acaso no es ésta la tierra de Haz lo que quieras?"
"Sí", dijo Seda. "Pero es hora de volver al árbol lejano. Esta tierra pronto se trasladará... y, aunque es bella, no podemos vivir aquí para siempre."
"¡Dios mío no!", dijo Jo. "Nuestros padres no podrían estar sin nosotros..."
Nota: Cita de El Árbol Lejano de Enid Blyton.D
Avui he recordat que fa temps algú em va preguntar si hi havia vampirs purs, vampirs sense les vestimentes corruptibles d’haver estat humans abans, i de fet n’hi ha tot i que pocs, fa segles me’n vaig ensopegar amb un i em va dir “Diuen que Deu va crear el món com una imatge de la perfecció, de tot allò que era bonic, bo i perfecte… i els homes com a bons fills s’han dedicat a pervertir-lo i tornar-lo tot el contrari del que estava pensat que fos, i encara es pregunten perquè Deu no s’ha fet present, potser esperen que vingui i els doni una galeta pel bé que s’han portat…”, el que si que tinc clar és que és força fàcil descobrir un vampir original d’un humà transformat, el primer actua per instints sense fer-se notar, de fet inclús per nosaltres és difícil de detectar-los, en canvi els que venen de naturalesa humana tendeixen a ser grandiloqüents tot intentant demostrar el que han esdevingut, no contents amb eliminar només allò que necessiten sempre fan de més, tenen com objectiu demostrar que són el terror i que tothom ha de doblegar-se davant d’ells, intenten ser millors que els humans quan encara no saben els pobres desgraciats que ja fa estona que han deixat de ser precisament humans; ahir vaig passar pel costat d’ella i em va tornar a mirar, no em parlarà més, com sempre expectant a la meva decisió ho va deixar clar “Vull ser com tu, estaré amb tu fins al final dels temps…”, sona bonic, però és una merda, una merda i una mentida i sinó li podeu preguntar a en Ausero, fa anys vaig conèixer un tipus en Ian, qui va caure a una mentida semblant i va maleir a la seva estimada amb el que tothom considera un “do”, el tema va anar que van ser feliços més temps del que cap Deu estaria disposat a donar a un humà, però al final ella va descobrir que l’eternitat pot ser increïble i meravellosa, però que també és solitària, i a cada pèrdua d’un ésser estimat li seguia un “No passa res…”, a cada canvi de residència per què la gent preguntava massa li seguia un “No passa res…” a cada acte dels humans veient com repetien una i una altra vegada els mateixos errors li seguia un “No passa res…”, però vet aquí que un dia va passar i ella va maleir el dia que va demanar ser el que era i que ell li va donar, el va deixar i va decidir que l’eternitat era poc temps per fer-li pagar tot el mal que li havia fet… i com us podeu imaginar la història no va acabar bé, de fet gens bé…
I ara uns minutets musicals, i com a vegades les cançons ens defineixen força bé, sembla estrany com veritables desconeguts poden escriure sobre nosaltres sense ni tan sols conèixer-nos…
I ull com se les gasten els de la tercera edat... amb personal així els del Viagra mai quebraran... Insersoman al ataquerrr....
Girl, you'll be a woman soon
Love you so much can't count all the ways
I'd die for you girl and all they can say is
"He's not your kind"
They never get tired of puttin' me down and
I never know when I come around
What I'm gonna find
Don't let them make up your mind
Don't you know
Girl, you'll be a woman soon
Please come take my hand
Girl, you'll be a woman soon
Soon, you'll need a man
I've been misunderstood for all of my life
But what they're sayin', girl, just cuts like a knife
"The boy's no good"
Well, I finally found what I've been lookin' for
But if they get a chance they'll end it for sure
Sure they would
Baby I've done all I could it's up to you
Girl, you'll be a woman soon
Please come take my hand
Girl, you'll be a woman soon
Soon, you'll need a man
Break
Girl, you'll be a woman soon
Please come take my hand
Girl, you'll be a woman soon
Soon, you'll need a man
Soon, you'll need a man
Us deixo un parell d’enllaços el segon no té preu, sobretot el canvi d’estils de la mateixa cançó…
Enllaç 1
Enllaç 2
I per acabar i almenys llegiu quelcom interessant…
Buenas noches, Londres. Es hora de que tengamos una pequeña charla.
¿Están cómodamente sentados? Entonces empezaré
Imagino que se pregunta por qué le he convocado esta noche. Verá,
últimamente no estoy del todo satisfecho con su trabajo... me temo que su empleo peligra, y... y bueno, estamos considerando prescindir de usted.
Si, lo se, lo se. Hace ya mucho tiempo que está en la compañía, casi... a ver, ¡Casi diez mil años! Caramba ¡Como pasa el tiempo! Y parece que fue ayer.
Recuerdo el dia en que comenzó en su empleo, cuando bajó de los árboles, inocente y nervioso, agarrando un hueso con su puño peludo,,, ¿Por donde empiezo, señor? Preguntó con tristeza
Recuerdo mis palabras con exactitud: "Ahí tiene una pila de huevos de dinosaurio, joven". Dije, con una sonrisa paternal. "Chúpelos"
Bien, hemos recorrido un largo camino desde entonces, ¿verdad? Sí, sí, tiene toda la razón, en todo este tiempo no ha faltado ni un dia. Bien hecho, mi bueno y fiel criado.
Por favor, no piense que he olvidado su notable hoja de servicios, o las inestimables contribuciones que ha hecho a la compañía... El fuego, la rueda, la agricultura... una lista impresionante, veterano. Una lista impresionante de verdad, no me malinterprete.
Aunque... si he de ser sincero, también hemos tenido problemas. No podemos olvidarlo. Lo he pensado mucho y... ¿sabe de dónde viene el problema? De su innata falta de voluntad para adaptarse a la empresa. No parece querer enfrentarse a ninguna responsabilidad, ni ser su propio jefe. Dios sabe que ha tenido usted muchas oportunidades. Le hemos ofrecido ascensos una y otra vez, y los ha rechazado siempre.
"No sabría hacerlo, señor", mentía. "Se cual es mi sitio."
Para ser sinceros, no se ha esforzado lo suficiente, ¿no? Ya ve, ha estado quieto demasiado tiempo, y es algo que se empieza a reflejar en su trabajo... y debo añadir que también en su conducta habitual. Ni las constantes discusiones en la fábrica han escapado a mi atención... ni los recientes alborotos en la cantina del personal.
Y después tenemos... hum... bien, no quería sacar a relucir esto,
pero... verá, he oído algunos rumores inquietantes acerca de su vida personal. No importa quién me lo ha dicho, no puedo dar nombres. Tengo entendido que no se lleva bien con su esposa, que discuten. Me han dicho que le grita. Se ha hablado de violencia. Se de buena fuente que siempre se hiere a quien se ama... a la única a la que no debería herir.
¿Y que me dice de los niños? Siempre son ellos los que sufren, como ya debe saber. Pobres pequeñines ¿qué van a pensar? ¿Qué van a pensar de sus intimidaciones, su desesperación, su cobardía y su arraigada intolerancia?
La verdad, no lo está haciendo muy bien. Y tampoco está bien echar la culpa a una mala gestión por cómo ha empeorado el nivel de trabajo.
Aunque he de reconocer que la gestión es pésima. De hecho, para hablar sin rodeos...¡La gestión es nefasta! Hemos tenido a un montón de malversadores, impostores, mentirosos y lunáticos que han tomado decisiones catastróficas. Es la pura verdad. ¿Y quien los ha elegido?
¡Fue usted quien designó a esa gente! ¡Fue usted quien les dio el poder de tomar decisiones por usted! Debo admitir que todos podemos equivocarnos alguna vez, pero cometer los mismos errores letales siglo tras siglo me parece intencionado. Ha apoyado a unos incompetentes maliciosos que han llevado el caos a su vida laboral. Ha aceptado sin rechistar sus órdenes absurdas. Les ha permitido llenar su espacio de máquinas nuevas y peligrosas.
Pudo haberlos detenido. Sólo tenia que decir "no".
No tiene empuje, no tiene orgullo. Ya no tiene valor para la compañía. Aun así, seré generoso. Le proporcionaré dos años para que pueda demostrar alguna mejora en su trabajo. Si al final de este periodo sigue sin intentarlo...
Le despediré.
Es todo, puede retornar a sus labores.
...dijo Seda con súbita tristeza.
"¿Por qué no", gritó Jo sorprendida. "¿Acaso no es ésta la tierra de Haz lo que quieras?"
"Sí", dijo Seda. "Pero es hora de volver al árbol lejano. Esta tierra pronto se trasladará... y, aunque es bella, no podemos vivir aquí para siempre."
"¡Dios mío no!", dijo Jo. "Nuestros padres no podrían estar sin nosotros..."
Nota: Cita de El Árbol Lejano de Enid Blyton.D
Avui he recordat que fa temps algú em va preguntar si hi havia vampirs purs, vampirs sense les vestimentes corruptibles d’haver estat humans abans, i de fet n’hi ha tot i que pocs, fa segles me’n vaig ensopegar amb un i em va dir “Diuen que Deu va crear el món com una imatge de la perfecció, de tot allò que era bonic, bo i perfecte… i els homes com a bons fills s’han dedicat a pervertir-lo i tornar-lo tot el contrari del que estava pensat que fos, i encara es pregunten perquè Deu no s’ha fet present, potser esperen que vingui i els doni una galeta pel bé que s’han portat…”, el que si que tinc clar és que és força fàcil descobrir un vampir original d’un humà transformat, el primer actua per instints sense fer-se notar, de fet inclús per nosaltres és difícil de detectar-los, en canvi els que venen de naturalesa humana tendeixen a ser grandiloqüents tot intentant demostrar el que han esdevingut, no contents amb eliminar només allò que necessiten sempre fan de més, tenen com objectiu demostrar que són el terror i que tothom ha de doblegar-se davant d’ells, intenten ser millors que els humans quan encara no saben els pobres desgraciats que ja fa estona que han deixat de ser precisament humans; ahir vaig passar pel costat d’ella i em va tornar a mirar, no em parlarà més, com sempre expectant a la meva decisió ho va deixar clar “Vull ser com tu, estaré amb tu fins al final dels temps…”, sona bonic, però és una merda, una merda i una mentida i sinó li podeu preguntar a en Ausero, fa anys vaig conèixer un tipus en Ian, qui va caure a una mentida semblant i va maleir a la seva estimada amb el que tothom considera un “do”, el tema va anar que van ser feliços més temps del que cap Deu estaria disposat a donar a un humà, però al final ella va descobrir que l’eternitat pot ser increïble i meravellosa, però que també és solitària, i a cada pèrdua d’un ésser estimat li seguia un “No passa res…”, a cada canvi de residència per què la gent preguntava massa li seguia un “No passa res…” a cada acte dels humans veient com repetien una i una altra vegada els mateixos errors li seguia un “No passa res…”, però vet aquí que un dia va passar i ella va maleir el dia que va demanar ser el que era i que ell li va donar, el va deixar i va decidir que l’eternitat era poc temps per fer-li pagar tot el mal que li havia fet… i com us podeu imaginar la història no va acabar bé, de fet gens bé…
I ara uns minutets musicals, i com a vegades les cançons ens defineixen força bé, sembla estrany com veritables desconeguts poden escriure sobre nosaltres sense ni tan sols conèixer-nos…
I ull com se les gasten els de la tercera edat... amb personal així els del Viagra mai quebraran... Insersoman al ataquerrr....
Girl, you'll be a woman soon
Love you so much can't count all the ways
I'd die for you girl and all they can say is
"He's not your kind"
They never get tired of puttin' me down and
I never know when I come around
What I'm gonna find
Don't let them make up your mind
Don't you know
Girl, you'll be a woman soon
Please come take my hand
Girl, you'll be a woman soon
Soon, you'll need a man
I've been misunderstood for all of my life
But what they're sayin', girl, just cuts like a knife
"The boy's no good"
Well, I finally found what I've been lookin' for
But if they get a chance they'll end it for sure
Sure they would
Baby I've done all I could it's up to you
Girl, you'll be a woman soon
Please come take my hand
Girl, you'll be a woman soon
Soon, you'll need a man
Break
Girl, you'll be a woman soon
Please come take my hand
Girl, you'll be a woman soon
Soon, you'll need a man
Soon, you'll need a man
Us deixo un parell d’enllaços el segon no té preu, sobretot el canvi d’estils de la mateixa cançó…
Enllaç 1
Enllaç 2
I per acabar i almenys llegiu quelcom interessant…
Buenas noches, Londres. Es hora de que tengamos una pequeña charla.
¿Están cómodamente sentados? Entonces empezaré
Imagino que se pregunta por qué le he convocado esta noche. Verá,
últimamente no estoy del todo satisfecho con su trabajo... me temo que su empleo peligra, y... y bueno, estamos considerando prescindir de usted.
Si, lo se, lo se. Hace ya mucho tiempo que está en la compañía, casi... a ver, ¡Casi diez mil años! Caramba ¡Como pasa el tiempo! Y parece que fue ayer.
Recuerdo el dia en que comenzó en su empleo, cuando bajó de los árboles, inocente y nervioso, agarrando un hueso con su puño peludo,,, ¿Por donde empiezo, señor? Preguntó con tristeza
Recuerdo mis palabras con exactitud: "Ahí tiene una pila de huevos de dinosaurio, joven". Dije, con una sonrisa paternal. "Chúpelos"
Bien, hemos recorrido un largo camino desde entonces, ¿verdad? Sí, sí, tiene toda la razón, en todo este tiempo no ha faltado ni un dia. Bien hecho, mi bueno y fiel criado.
Por favor, no piense que he olvidado su notable hoja de servicios, o las inestimables contribuciones que ha hecho a la compañía... El fuego, la rueda, la agricultura... una lista impresionante, veterano. Una lista impresionante de verdad, no me malinterprete.
Aunque... si he de ser sincero, también hemos tenido problemas. No podemos olvidarlo. Lo he pensado mucho y... ¿sabe de dónde viene el problema? De su innata falta de voluntad para adaptarse a la empresa. No parece querer enfrentarse a ninguna responsabilidad, ni ser su propio jefe. Dios sabe que ha tenido usted muchas oportunidades. Le hemos ofrecido ascensos una y otra vez, y los ha rechazado siempre.
"No sabría hacerlo, señor", mentía. "Se cual es mi sitio."
Para ser sinceros, no se ha esforzado lo suficiente, ¿no? Ya ve, ha estado quieto demasiado tiempo, y es algo que se empieza a reflejar en su trabajo... y debo añadir que también en su conducta habitual. Ni las constantes discusiones en la fábrica han escapado a mi atención... ni los recientes alborotos en la cantina del personal.
Y después tenemos... hum... bien, no quería sacar a relucir esto,
pero... verá, he oído algunos rumores inquietantes acerca de su vida personal. No importa quién me lo ha dicho, no puedo dar nombres. Tengo entendido que no se lleva bien con su esposa, que discuten. Me han dicho que le grita. Se ha hablado de violencia. Se de buena fuente que siempre se hiere a quien se ama... a la única a la que no debería herir.
¿Y que me dice de los niños? Siempre son ellos los que sufren, como ya debe saber. Pobres pequeñines ¿qué van a pensar? ¿Qué van a pensar de sus intimidaciones, su desesperación, su cobardía y su arraigada intolerancia?
La verdad, no lo está haciendo muy bien. Y tampoco está bien echar la culpa a una mala gestión por cómo ha empeorado el nivel de trabajo.
Aunque he de reconocer que la gestión es pésima. De hecho, para hablar sin rodeos...¡La gestión es nefasta! Hemos tenido a un montón de malversadores, impostores, mentirosos y lunáticos que han tomado decisiones catastróficas. Es la pura verdad. ¿Y quien los ha elegido?
¡Fue usted quien designó a esa gente! ¡Fue usted quien les dio el poder de tomar decisiones por usted! Debo admitir que todos podemos equivocarnos alguna vez, pero cometer los mismos errores letales siglo tras siglo me parece intencionado. Ha apoyado a unos incompetentes maliciosos que han llevado el caos a su vida laboral. Ha aceptado sin rechistar sus órdenes absurdas. Les ha permitido llenar su espacio de máquinas nuevas y peligrosas.
Pudo haberlos detenido. Sólo tenia que decir "no".
No tiene empuje, no tiene orgullo. Ya no tiene valor para la compañía. Aun así, seré generoso. Le proporcionaré dos años para que pueda demostrar alguna mejora en su trabajo. Si al final de este periodo sigue sin intentarlo...
Le despediré.
Es todo, puede retornar a sus labores.
divendres, 21 de gener del 2011
entrada 731 (any 3)
Avui en un dels blogs que segueixo he llegit:
El rostro del mundo ha cambiado
desde que oí los pasos de tu alma, leves
¡oh, muy leves!, junto a mí, deslizándose
entre mí y la terrible grieta de la muerte
donde pensaba hundirme, mas fuí elevada
hacia el amor y conocí una nueva canción
para mecer las mareas de la vida.
Apuré sedienta la copa de las amarguras
que Dios, al nacer, nos regala,
A tu lado, mi amor, he loado su dulzura.
El nombre de las tierras y del cielo se mudan,
cambian según donde estés
o hayas de estar algún un día.
Antes adoraba este laúd y éste canto mío,
(los ángeles bien lo saben), aún los quiero,
sólo porque tu nombre se mezcla con su ritmo.
Elizabeth Barrett (1806-1861)
I després d’aquests momentets de poesiabrossa tornem a la realitat o que us pensàveu vosaltres? (jo, com que no estudiaré per lingüista li puc fotre totes les puntades i putades de peu (les primeres) a la llengua...), parlava amb un tipus que m’ha plantejat dues situacions que per divertides no deixaven de ser un xic malintencionades, en la primera em deia que està cansat d’escoltar que tothom que té una bona pensada diu que l’ha tingut mentre somiava... (bé, suposo que deu ser més fashion i de pas poètic dir que s’ha tingut tot somiant que no pas cagant o fent altres coses...), i ell que mira totes les possibilitats em deia: “Imagina un futur llunyà, força llunyà on la gent fos capaç de viatjar en el temps, i tinguessin els collons de venir en aquesta època, imagina que li poguessis dir a un ascendent teu mentre dorm: “Pensa en XXX, o fes YYY”, i que allò fos quelcom que vist en el futur fos una genialitat... bé, suposo que en el futur hi deu haver policies que vigilen que la gent no faci aquest tipus de viatges...”, aquí m’he plantejat que la Nespresso de l’oficina no funciona bé, o que algú ha portat càpsules de Colòmbia i no precisament de cafè... (però no em negareu que la idea tenia el seu punt); suposo que en un futur es podrien pensar en viatges així, ara bé si es fessin ara, els tipus els aprofitarien per recular en el temps i follar tot el que poguessin amb les tipes que els han deixat o dar-lis pel cul tot pensant en com de dats han estat ells en segons quins divorcis (això o recular i no dir el que es va dir sense tenir de ser dit... fa gràcia que tothom pensa en el que faria per ell i no pels altres, un cop hi cau la gent dóna qualsevol excusa i comença a dir allò que diu que faria però que no faria mai, i sinó em creieu feu la prova i per uns resultats millors a personatges amb un xic d’alcohol i socialment desinhibides)... però res que el tipus tenia el dia inspirat i ha seguit... “Imagina que a més tinguessin la capacitat de portar a algú de nosaltres cap al futur per tal d’estudiar-lo, que fort no?, vull dir que ens tractessin com a conillets d’Índies...”, i aquí l’he tingut d’interrompre, perquè a veure, com podeu pensar ni tan sols en aquesta possibilitat, vosaltres que sou el cim de la creació, vaja que quan trobeu una població perduda en el Mato Grosso (i no em refereixo a una població de lladelles) au, que els deixeu tranquils o els tracteu de igual a igual... doncs suposo que si us venen a buscar del futur el tracte serà el mateix, això si, amb centenars o milers d’anys més d’experiència de com tocar els collons a un pobre desgraciat, que això ho apreneu que us les peleu...
El rostro del mundo ha cambiado
desde que oí los pasos de tu alma, leves
¡oh, muy leves!, junto a mí, deslizándose
entre mí y la terrible grieta de la muerte
donde pensaba hundirme, mas fuí elevada
hacia el amor y conocí una nueva canción
para mecer las mareas de la vida.
Apuré sedienta la copa de las amarguras
que Dios, al nacer, nos regala,
A tu lado, mi amor, he loado su dulzura.
El nombre de las tierras y del cielo se mudan,
cambian según donde estés
o hayas de estar algún un día.
Antes adoraba este laúd y éste canto mío,
(los ángeles bien lo saben), aún los quiero,
sólo porque tu nombre se mezcla con su ritmo.
Elizabeth Barrett (1806-1861)
I després d’aquests momentets de poesiabrossa tornem a la realitat o que us pensàveu vosaltres? (jo, com que no estudiaré per lingüista li puc fotre totes les puntades i putades de peu (les primeres) a la llengua...), parlava amb un tipus que m’ha plantejat dues situacions que per divertides no deixaven de ser un xic malintencionades, en la primera em deia que està cansat d’escoltar que tothom que té una bona pensada diu que l’ha tingut mentre somiava... (bé, suposo que deu ser més fashion i de pas poètic dir que s’ha tingut tot somiant que no pas cagant o fent altres coses...), i ell que mira totes les possibilitats em deia: “Imagina un futur llunyà, força llunyà on la gent fos capaç de viatjar en el temps, i tinguessin els collons de venir en aquesta època, imagina que li poguessis dir a un ascendent teu mentre dorm: “Pensa en XXX, o fes YYY”, i que allò fos quelcom que vist en el futur fos una genialitat... bé, suposo que en el futur hi deu haver policies que vigilen que la gent no faci aquest tipus de viatges...”, aquí m’he plantejat que la Nespresso de l’oficina no funciona bé, o que algú ha portat càpsules de Colòmbia i no precisament de cafè... (però no em negareu que la idea tenia el seu punt); suposo que en un futur es podrien pensar en viatges així, ara bé si es fessin ara, els tipus els aprofitarien per recular en el temps i follar tot el que poguessin amb les tipes que els han deixat o dar-lis pel cul tot pensant en com de dats han estat ells en segons quins divorcis (això o recular i no dir el que es va dir sense tenir de ser dit... fa gràcia que tothom pensa en el que faria per ell i no pels altres, un cop hi cau la gent dóna qualsevol excusa i comença a dir allò que diu que faria però que no faria mai, i sinó em creieu feu la prova i per uns resultats millors a personatges amb un xic d’alcohol i socialment desinhibides)... però res que el tipus tenia el dia inspirat i ha seguit... “Imagina que a més tinguessin la capacitat de portar a algú de nosaltres cap al futur per tal d’estudiar-lo, que fort no?, vull dir que ens tractessin com a conillets d’Índies...”, i aquí l’he tingut d’interrompre, perquè a veure, com podeu pensar ni tan sols en aquesta possibilitat, vosaltres que sou el cim de la creació, vaja que quan trobeu una població perduda en el Mato Grosso (i no em refereixo a una població de lladelles) au, que els deixeu tranquils o els tracteu de igual a igual... doncs suposo que si us venen a buscar del futur el tracte serà el mateix, això si, amb centenars o milers d’anys més d’experiència de com tocar els collons a un pobre desgraciat, que això ho apreneu que us les peleu...
dijous, 20 de gener del 2011
entrada 730 (any 3)
Avui (i des de ja fa uns dies) no puc més que sorprendre’m dels humans, en un poblet un tipus, un lladregot, fuig de la policia decideix provar si els homes poden volar sense recordar al pobre Ícarus (segurament la història no entrava en el seu marc curricular) i òbviament i fent justícia als estudis del Sr. Newtons acaba per pegar-se una castanya de nassos, arrel del tema d’altres decideixen fer el seu particular escàndol parisenc pel poble tot dient que allò no deixa de ser un acte de violència policial, i avui el tipus ha acabat per palmar-la i tot deu està cagat del que pugui venir... i juro, rejuro i superjuro (per Snoopy fins i tot) que la història va més o menys així, ahhhh i no es poden agafar als tipus que cremen contenidors i destrossen els carrers perquè es veu que també és un acte de violència policial... després escoltava com que una tipa digui en un lloc que s’ha follat o ha tingut relacions amb segons qui s’ha de considerar com una veritat universal, ara bé, si la tipa diu el contrari en un altre lloc, aleshores tot és fals i la tipa menteix, (perquè suposo que interessa creure’s una o l’altra versió), i la veritat on queda?, doncs suposo que darrera l’última puta que heu pagat (aviso, lo de puta és una metàfora només per a cultis)... també, vaig llegir i fins i tot escriure del darrer shotting day dels States i de com un tipus havia decidit prendre’s la justícia (sempre la seva) per la seva mà... i després a forces els hi va faltar temps per dir que allò venia provocat pels comentaris de la dreta més raquítica, i ara quan surten sondejos on es veu que la dreta ha perdut forces punts gràcies a aquell desgraciat fet (i aquí es veu que no hi ha desgràcia sense gràcia), doncs ara ningú pensa en que algú amb molta mala llet ho hauria pogut orquestrar tot per tal d’aconseguir aquest objectiu, però clar, si algú ho diu serà titllat d’alarmista i de teòric de la conspiració, perquè tothom sap (fa gràcia quan diuen “Tothom sap” quan aquest “sap” va lligat al que ells volen saber, sense deixar lloc al dubte) que els dolents són els de sempre, ara bé, si aquí li parteixen la cara a un tipus de dretes aleshores no deixa de ser més que un acte de justícia democràtica i segurament el tipus s’ho mereixia... i ja per acabar flipant la torre de Babel en que s’ha tornat alguna cambra de representació, perquè jo estic d’acord en que cadascú parli el que li roti, però de sempre parlar ha servit per comunicar i fer-se entendre, i em costa acceptar que per molt còmode que estigui un parlant en un idioma ho faci tot sabent que la resta o no l’entenen o que les seves paraules estan sent manipulades pel traductor de torn, ja m’agradaria veure aquests defensors de la llengua si es trobessin en un país perdut i necessitessin ajuda si farien us del dret de parlar en la seva llengua sota l’amenaça de no ser compresos... i després diuen que estar entre humans no és divertit...
dimecres, 19 de gener del 2011
entrada 729 (any 3)
En Gilles em va mirar, va forçar el somriure, feia estona que no em deia res, tant de temps com el que havia passat des de que havíem deixat l’estalvi ventre del vaixell i havíem pujat a aquella barcarola que ara semblava no moure’s camí de la platja, com si ella tingués força més coneixement que tots plegats i coneixedora del que hi havia allí al davant hagués decidit resistir-se al seu destí, el nerviosisme va deixar lloc a un silenci sepulcral només trencat per l’eixam que teníem damunt nostre i les ordres d’aquells que les donaven per no demostrar que estaven tan cagats com els altres, vaig atansar-me al Gilles “Escolta, no pensis, no miris no intentis fer res que no sigui córrer, no perdis al tipus que tens davant si li passa res (no vaig voler ser dolent) cerca una altra esquena...” “Com?”, “Calla i escolta... no necessitaràs res d’això...” amb una estirada vaig deixar caure la motxilla que portava i el vaig descarregar de pesos innecessaris, un oficial ens va mirar malament però no va dir res, li vaig donar un ganivet petit “Si caus a l’aigua tallat els cordons de les botes i treu-te-les”, “M’estàs deixant sense res com esperes que...” “T’he dit que callis, et puc ben assegurar que la platja serà com una botiga on hi haurà de tot, i a més gratis...” “Què vols dir?...” vaig somriure “Ja ho veuràs...”, notava com cada cop ens acostàvem més a la platja allí l’escàndol feia que totes les paraules es perdessin, ell va fer una ganyota i es va girar “No miris enrere!” li vaig cridar, no portava a res dir-li que allò era l’olor de la mort, de la carn, de la sang que segurament rodejava la nostra barca, molt possiblement només mancava el cartell on ens donessin la benvinguda a l’infern, algú va començar a comptar i em vaig posar darrera d’ell, havia donat la meva paraula que no li passaria res, un estúpid idealista com molts dels que em rodejaven, aquell seria el dia on el món perdria bona part dels que creien que alguna cosa podia canviar, i possiblement al final la farien canviar però ells ja no hi serien i del canvi en gaudirien els de sempre... un tipus va cridar i el crit va quedar en un so fosc i gutural quan va caure damunt nostre una pluja que poc tenia a veure amb el mar que ens envoltava... el Gilles es va tocar la cara veient la vermellor en els seus dits... em va mirar “Corra!” li vaig cridar quan començaven a obrir la porta, el vaig empènyer perquè quedés darrera del tipus que ens precedia, aquest va començar a córrer per quedar-se immòbil amb una estranya tremolor, vaig empènyer al Gilles darrera un altre passant pel costat dels nostre primer escut humà sense cara que recordar... el vaig estirar un cop a l’aigua per allunyar-lo de la resta, normalment es dispara als grups i no pas als despistats, en Gilles estava col·lapsat com forces altres, no hi havia aigua només una munió de cossos que flotaven al voltant nostre, ell hi veia companys jo només carn, carn en la que acabaríem si no ens donàvem pressa, el vaig fer estirar i vam anar entre els cossos notant com forces trets ens passaven a tocar un dels cossos va emetre un so, el Gilles el va girar deixant al descobert les vísceres dels tipus, segurament havia interromput el festí dels peixos, seria un bon any de pesca, si és que quedava res després d’aquell dia, el vaig tombar just quan una ràfega ens passava per sobre “No et paris, no hi ha ningú estàs tu sol, si et preocupes pels altres no et podràs preocupar per tu!” li vaig cridar mentre el continuava empenyent, un cop a la platja el vaig dur darrera un turó, va venir un imbècil tot dient que ens moguéssim, el tipus no va acabar la frase... en Gilles va mirar la platja amb la mirada perduda, cossos que sortien del ventre metàl·lic per morir, intents de sortir del mar per morir, i després agafar aire a la platja per morir “Allí tens els teu putu centre comercial” li vaig dir assenyalant a la platja, “Et puc ben assegurar que podràs aconseguir no un sinó cent equips com el que has deixat abandonat...” ell em va mirar “Com ho sabies això...” vaig somriure, com dir-li que aquell no era el meu primer desembarc, com dir-li que allò que ell considerava un acte que perduraria al llarg dels anys no distava molt d’algunes imbecil·litats que ja havia viscut i de les que ningú en recorda res... un sis de juny d’un trist 1944, igual ningú lluitava per res, però res quedaria dels que havien mort, i molt segurament res quedaria dels que quedaven vius, avui he vist al món i he recordat perquè lluitaven aquells imbècils, i sabeu?, tot i els morts res ha canviat, el món segueix sent un lloc que estaria força millor sense vosaltres...
dimarts, 18 de gener del 2011
entrada 728 (any 3)
Avui encara li estava donant voltes al tema dels noms, i és que algú que ha viscut cinc cents anys ha conegut a gent amb noms força diversos i hauria d’estar curat d’espants, però darrerament us emporteu la palma, perquè sembla que el concurs està en veure qui li fot (perquè hi ha noms que no es posen, senzillament es foten) el nom més estrany i xaximongòlic al seu xurumbel, i després es queixen que hi hagi criaturetes que un cop crescudetes curren als seus pares... i a més cal recordar que els nens són cruels i que per molt xupiguai que sigui posar-li a un nen Críspulo segurament acabaran dient-li “Caraculo”, i ja la tindreu liada que haureu de portar-lo a un psicòleg infantil, fer-li teràpia i tal i tal... he recordat una història que em va passar fa uns anys (no masses), tenia una coneguda que era una d’aquella xaxiyomasdemas que va decidir tenir un nen (per donar sentit a la seva vida), i com que no volia que el nen tingués males influències alienadores va anar a un banc d’esperma amb la seva VISA lechera així que després de teclejar la quantitat d’espermatozous que volia es va obrir de cames davant del senyor caixer... nou mesos després i segons ella com si fos un miracle (miracle hagués estat si hagués cagat al gremlin que va tenir, però no, el va tenir com als emperadors romans, per cesària per tal que no li fos traumàtic al nen el fet de néixer...), doncs res, per tal d’arrodonir el fet li va posar un nou libanès únic segons ella a Barcelona (la tipa, com no, era de barna, amb 2 a’s), i sempre que la vèiem ens deia, veus el meu nen no té dubtes de quan el criden (i jo que pensava que el nen havia de ser lo mas de lo mas i com a mínim saber si el cridaven a ell o a qualsevol altre...), per cert i per les que siguin addictes als bancs d’esperma, vigileu perquè tenia un conegut que a estones es dedicava a barrejar les mostres canviant els codis, així que una podia voler un nen X i tenir un Y i com ell deia partint-se el kakas, tot fruit de la genètica (excusa ideal per qui vol un snowcopito i acaba amb un blacknin)... doncs res, no fa tant vaig veure a la tipa i li vaig preguntar per l’animaló es veu que està bé, sa, vacunat i de moment sense provocar cap catàstrofe, ara bé, la mare encesa com un misto (i mireu que queda malament dir “encendida como una cerilla”), perquè el seu nen ja no era l’únic amb el nom dels collons, semblaria ser que ara amb la immigració hi ha tipus del Líban que posen als seus fills nom del Líban (rar eh!) i clar, havia descobert que ja hi havia alguns amb el mateix nom que el seu fill, no vaig poder evitar somriure mentre la tipa em deia “Ja em diràs on anirem a parar, si és que deixen entrar a qualsevol ja a aquest país!”, i encara vaig riure més pensant en el dia que el seu fill tornés de la platja sense documentació i un mosso li demanés que s’identifiqués... aleshores el nen segur que felicitarà a sa mare per escollir-li el nom...
dilluns, 17 de gener del 2011
entrada 727 (any 3)
Avui les lloques que treballen amb mi, he escrit que treballen?, collons em deu afectar la bondat humana, bé, deixem-ho en les lloques que passegen pel despatx doncs bé, avui tenien tema de conversa, semblaria ser que han tornat a començar OT aka Operacion Trunyo… i les tipes allí explicant que si fulanito que si menganito que si la tipa i semblaria ser que fins a altes hores de la matinada davant la tele, suposo que les seves parelles ho deuen agrair i han pogut gaudir del llit per ells sols aquesta nit; així que elles després de les bases i altres potingues per intentar camuflar que dormir poc a partir de certes edats ja comença a passar hora avui explicant i replicant al despatx, i si voleu que us sigui sincer primer he pensat que eren dislèxiques cada cop que nombraven als tipus que havien sortir a berrejar per l’escenari tot aprofitant les costums del país (això si, sense picarol), i jo que no he pogut més i he decidit veure si tenia les secretàries sota mínims o la sospita que m’anava creixent era certa i heus ací que després d’una petita cerca he descobert que els animalons que ahir van sortir a intentar cantar i que per sort no van provocar una pluja semblant a la d’Austràlia (caldria veure si van fer algun bolo per allà) es diuen (agarrense los machos i seanme buenos!, com deia en Pancho Villa cada cop que obria una ampolla de mescal): Charlie, Jefferson, Josh, Roxio, Ramil, Nirah, Niccó, Naxxo, Nahuel, Moneiba, Geno, Sira, Coraluna, Alexxa… i jo em pregunto però que collons els hi dóna a la gent per posar noms així, perquè això és tenir un fill i no saber com putejar-lo… això o han estat el propis angelets que han decidit tunejar-se el nom tot pensant que igual els hi funciona i els imbècils dient “Jo no soc un producte…” en això tenen raó “Tu ets un idiota so singinpollas!”, i si, n’hi ha que tenen noms més normalets però els menys… i després escoltar les opinions dels que els criticaven que quasi que em cauen els collons quan un vellot li diu (more or less) a una de les cantants més joves (18 anyets) “Tu con lo guapa que eres i ese cuerpazo cantas muy bien” ????, valents collons… això si, la tipa té un polvo que echa pa tras… doncs li estava donant voltes quan un conegut ha entrat al despatx “Brutus, tu tambien hijo mio!” m’ha dit amb un somriure, ha pres cadira i hem parlat de que poden passar molts segles i fins i tot algun mil·lenni, però que la gent segueix sense cagar davant una bona exhibició de pa i circ… i això és el que els hi donen, pa i circ i fer-lis creure que la seva opinió serveix per a quelcom, i magistral el fet de deixar nominada a una pobre noia cega que segurament despertarà la vena sentimental a tots els oteropollas que creuen que això és un programa musical i no una enganyifa per tal de fer rics a uns i vendre els somnis d’altres, tot i que aquest cop sense l’inefable Risto i les seves més que planificades sortides de to i un tipus en plan avi cebollita més vell encara (si fos possible) que el que tirava els trastos a la pilipina, que valent demostració d’argumentari quan li va dir babejant “Y que os dan de comer para que salgais así?”, una demostració de que com deia aquell “Profesional, muy profesional…” i pels que encara llegeixen i els hi van aquells programes us deixo una cançoneta….
diumenge, 16 de gener del 2011
entrada 726 (any 3)
Al final vaig sortir tot coneixedor del que m’anava a trobar, sortint de casa em vaig preguntar perquè collons s’han de posar les sèries més interessants en aquells canals en els que un menys hi pensa… amb tot us recomano la sèrie de Misfits, no us agradarà però tampoc crec que us hagi agradat cap de les recomanacions que he fet així que… una més al sac; un cop dalt del cotxe va sonar la Janelle Monae, i vaig recordar la conversa de la tarda, tinc un conegut que treball en el disseny de campanyes publicitàries i em va fer caure en com d’animals arriben a ser alguns publicistes, em comentava un anunci on un tipus sembla tenir problemes d’erecció, i on es va qüestionant quin en pot ser l’origen, després d’alguns exemples, acaba amb un “I si…” i el tipus que es gira cap a la seva parella i somriu (missatge subliminal, el motiu de no trempar és la tipa que té al costat… de fet per molt bo que sigui un plat un n’acaba afartat si sempre el té damunt la taula, per molt que li canviïn l’acompanyament… tal com diu el meu conegut, un veritable desastre de campanya), vaig entrar en el local i ara eren els The Charlatans els que sonaven, no vaig trigar a localitzar a un grup de coneguts m’hi vaig acostar saludant als que m’anaven sortint al pas, “Ostres, i la filla?” li vaig preguntar a un dels presents, tots van somriure, suposo que no vaig ser l’únic a fer la pregunta, el tipus va arronsar les espatlles “Us heu posat tots d’acord o que!”, més endavant em van explicar la història, jo sabia que el feia un temps que s’havia divorciat, de fet tant com temps que l’empresa que tenia va començar a anar malament, ara bé, el destí és així de cabron, per un petit canvi en la tecnologia, els dispositius que ell venia van passar de ser minoritaris a majoritaris i la seva patent, de valer quasi bé que res a ser molt valorada… i ara el tipus nada en l’abundància i l’ex el festeja per veure si el pot tornar a enxampar… doncs bé, el tipus per deixar-ho tot clar i tocar el que no sona va fer-se client d’una agència de… (erices cabrejades, stop here…), i la Sarah Blasko va començar a cantar… doncs res el tipus es va fer client d’una agència d’acompanyants, i fet i fotut va contractar els serveis d’una jove a la que ell quasi que dobla l’edat, un cop entre copes em va dir que el negoci li costava 3.000 euros per cap de setmana, de dissabte/divendres (segons agenda) a diumenge i que havia pactat que tant si quedaven o no ella estaria per ell i ell pagaria la necessités o no, la tipa té el do de saber estar (i això ja és molt), intel·ligent, llesta i amb bona conversa, contradiu fins on cal, no insisteix tot i que queda clar que ella moltes vegades té més raó que tots els que hi som junts… el tema segons em van dir venia que ell mai havia prestat massa atenció a qui la portava i qui la venia a buscar, però la darrera setmana s’hi havia fixat i havia vist que ella venia amb un tipus que no la perdia de vista fins que entrava al seu xalet i que puntualment l’esperava els diumenges, després de forces preguntes i alguna amenaça de trencar l’acord la tipa va reconèixer que el tipus era el seu pare, ell inicialment va pensar que li aixecava la camisa i ho va investigar, el resultat era clar, filla d’una família on tots estaven a l’atur i realment era el pare qui la portava a fer els seus “negocis”, fet que ell no es podia treure del cap, ni la imatge ni com ell la mirava quan sortia del cotxe, es preguntava que ha de pensar un pare en una situació com aquesta… ara eren els Jamaica els que posaven música a la nit, no vaig voler entrar al drap, suposo que a això porta tenir escrúpols i voler veure-hi més del que hi ha en una relació contractual o de negocis, tot i que alguns diran que el tema és que encara hi ha gent amb estómac… i com si el DJ hagués captat el fons de la situació Aloe Blacc va entrar a tot drap…
dissabte, 15 de gener del 2011
entrada 725-2 (any 3)
Umm, igual m’he passat amb l’escrit anterior, igual si que hi ha un moviment humà darrera de tot, i al final una justícia divina/humana posa a tothom al seu lloc, i es dóna compliment al que ja he transcrit moltes vegades, a les famoses paraules:
Si (Rudyard Kipling)
--------------------
Si puedes conservar la cabeza cuando a tu alrededor todos la pierden y te echan la culpa; si puedes confiar en tí mismo cuando los demás dudan de tí, pero al mismo tiempo tienes en cuenta su duda; si puedes esperar y no cansarte de la espera, o siendo engañado por los que te rodean, no pagar con mentiras, o siendo odiado no dar cabida al odio, y no obstante no parecer demasiado bueno, ni hablar con demasiada sabiduria...
Si puedes soñar y no dejar que los sueños te dominen; si puedes pensar y no hacer de los pensamientos tu objetivo; si puedes encontrarte con el triunfo y el fracaso (desastre) y tratar a estos dos impostores de la misma manera; si puedes soportar el escuchar la verdad que has dicho: tergiversada por bribones para hacer una trampa para los necios, o contemplar destrozadas las cosas a las que habías dedicado tu vida y agacharte y reconstruirlas con las herramientas desgastadas...
Si puedes hacer un hato con todos tus triunfos y arriesgarlo todo de una vez a una sola carta, y perder, y comenzar de nuevo por el principio y no dejar de escapar nunca una palabra sobre tu pérdida; y si puedes obligar a tu corazón, a tus nervios y a tus músculos a servirte en tu camino mucho después de que hayan perdido su fuerza, excepto La Voluntad que les dice "!Continuad!".
Si puedes hablar con la multitud y perseverar en la virtud o caminar entre Reyes y no cambiar tu manera de ser; si ni los enemigos ni los buenos amigos pueden dañarte, si todos los hombres cuentan contigo pero ninguno demasiado; si puedes emplear el inexorable minuto recorriendo una distancia que valga los sesenta segundos tuya es la Tierra y todo lo que hay en ella, y lo que es más, serás un hombre, hijo mío.
I per tal que les gaudiu us deixo dos links on estan recitades en la llengua dels imperis el continental i el illenc, i no té pèrdua veure qui ho patrocina... perquè com em van dir fa temps “Les paraules haurien d’estar al servei del poble i no pas el poble al servei de les paraules...”
Link 1
Link 2
Si (Rudyard Kipling)
--------------------
Si puedes conservar la cabeza cuando a tu alrededor todos la pierden y te echan la culpa; si puedes confiar en tí mismo cuando los demás dudan de tí, pero al mismo tiempo tienes en cuenta su duda; si puedes esperar y no cansarte de la espera, o siendo engañado por los que te rodean, no pagar con mentiras, o siendo odiado no dar cabida al odio, y no obstante no parecer demasiado bueno, ni hablar con demasiada sabiduria...
Si puedes soñar y no dejar que los sueños te dominen; si puedes pensar y no hacer de los pensamientos tu objetivo; si puedes encontrarte con el triunfo y el fracaso (desastre) y tratar a estos dos impostores de la misma manera; si puedes soportar el escuchar la verdad que has dicho: tergiversada por bribones para hacer una trampa para los necios, o contemplar destrozadas las cosas a las que habías dedicado tu vida y agacharte y reconstruirlas con las herramientas desgastadas...
Si puedes hacer un hato con todos tus triunfos y arriesgarlo todo de una vez a una sola carta, y perder, y comenzar de nuevo por el principio y no dejar de escapar nunca una palabra sobre tu pérdida; y si puedes obligar a tu corazón, a tus nervios y a tus músculos a servirte en tu camino mucho después de que hayan perdido su fuerza, excepto La Voluntad que les dice "!Continuad!".
Si puedes hablar con la multitud y perseverar en la virtud o caminar entre Reyes y no cambiar tu manera de ser; si ni los enemigos ni los buenos amigos pueden dañarte, si todos los hombres cuentan contigo pero ninguno demasiado; si puedes emplear el inexorable minuto recorriendo una distancia que valga los sesenta segundos tuya es la Tierra y todo lo que hay en ella, y lo que es más, serás un hombre, hijo mío.
I per tal que les gaudiu us deixo dos links on estan recitades en la llengua dels imperis el continental i el illenc, i no té pèrdua veure qui ho patrocina... perquè com em van dir fa temps “Les paraules haurien d’estar al servei del poble i no pas el poble al servei de les paraules...”
Link 1
Link 2
entrada 725 (any 3)
Us podria avorrir amb una llarga sèrie d’anys que tots tenen en comú que algú va dir que havien estat dates que havien canviat el món, i molt possiblement fos així o igual van deixar el món tal com algú volia que quedés... avui estava escoltant a uns tipus que en saben força d’això en “el club de conversa” que tenen muntat (no em direu que no té un nom del tot innocent), allí on cada cigar emet el seu peculiar aroma, allí on dir que tot el tabac fa la mateixa olor és com dir que totes les dones són iguals, de fet la frase que utilitzen és “Com dir que totes les putes follen igual...”, i després es pregunten perquè la majoria són carn de divorcis costosos i de putes felices de tenir-los com a clients, i damunt d’ells una cita “Tot té un preu”, sempre m’ha semblat un atac pels púbers que s’hi poden deixar caure i com ells diuen “Tots la primera vegada que vam entrar ho vam llegir amb un somriure creient que era fals, i hem acabat convençuts que no hi ha cap veritat més universal, i si com diuen la vellesa porta a la saviesa tot queda clar...”, jo els hi hagués recomanat com altres clubs quelcom més en la línia de “Laisser faire, lesser passer” (o com ovaris s’escrigui) o en la seva versió extensa “Laisser faire, lesser passer, le monde va de lui même” , que el francès sempre queda més finolis per aquestes coses... però com ells diuen “Les coses clares, endolcir la realitat no la torna una realitat més dolça la torna una realitat més enganxifosa...”, doncs res, avui parlaven amb un somriure de com van les manifestacions i les revoltes als països del nord d’Àfrica... i no deixa de ser divertit que en una època de crisis i de mercats inoperatius hi hagi revolucions en llocs on els mercats són inexistents i on suposo que ara tot creient-se com els que veuen per la televisió el personal es llençarà a un consum de productes que no cal que us digui d’on sortiran, llegeixo i vec com hi ha tipus que glossen amb un cert romanticisme una nova revolució de les masses que foten fora a dictadors, com diuen ells: “El despertar del poble per recuperar la seva llibertat, perquè la llibertat del poble no pertany a ningú més...” (no em direu que no fan trempar o humitejar, tot depenent del sexe, frases com aquestes, o trempar a baix a uns i a dalt a altres...), bé, aquesta i moltes altres tontades que van dient i es queden tan panxos, i sincerament que voleu que us digui, veient la televisió l’únic que he vist són imatges de pillatges, les masses que no tenen res aprofiten un fet “justificable” per cometre tota una sèrie d’actes “injustificables”, els pobres no reclamen la seva llibertat o drets, els pobres senzillament prenen allò que creuen que els hi pertany i em fot gràcia que això que allí no deixa de ser un acte de sobirania popular i que fa córrer de gust a forces si es fes aquí provocaria que el personal demanés que sortís l’exèrcit al carrer i que no es limitessin a fotre quatre trets a l’aire com fan allí, tot i que suposo que ara em direu que vosaltres no us podeu comparar a ells, que vosaltres sou tot un exemple de les democràcies ancestrals europees... he viscut moltes revolucions, moltes, i si en totes hi ha un punt en comú és que al final les grans paraules, i els gestos a favor de la comunitat acaben pervertits per les necessitats i els actes individuals, i al final tothom acaba com estava, això si, dient que estan molt millor perquè cap humà reconeixerà que ha fet una revolució per acabar pitjor del que estava, que pobres o no tots teniu un estúpid sentit de l’orgull...
divendres, 14 de gener del 2011
entrada 724 (any 3)
No em va sorprendre veure una trucada perduda al mòbil, ara bé, el missatge deixat al mòbil tot “convidant-me” a una cita si que em va sobtar, tanta pressa no és normal en els meus clients, en aquest negoci les formes s’han de mantenir encara que estiguem a cinc segons de que ens obrin les portes de l’infern, una de les màximes que tenim és “Allò que no deixa rastre no ha passat”, vaig arribar al lloc on em citaven, no entenc aquestes ganes de voler passar desapercebut i portar un aparell que indica que allí hi pot haver molta gent però que hi ha algú que se’n surt del que hom entén per “molta gent”… el vaig localitzar en una taula al acostar-me un tipus se’m va creuar posant la seva mà en el meu pit, vaig somriure just un segon abans que el que estava assegut a la taula el tipus que em va parar va caure a terra amb un parell de dits trencats, el meu amfitrió es va aixecar “Sento l’incident.. porteu-lo a curar i no el vull veure més…” va ordenar, després em va oferir una cadira, la conversa va anar per diversos temes, sempre m’ha agradat aquesta manera d’encarar els negocis, un parla del que li sembla però tot indefectiblement acaba en el que les dos parts volen, ell un “favor/servei” i jo que algú (algú més) em degui un favor que segurament em cobraré algun dia… el tipus em va passar una adreça electrònica “Veuràs, des de fa temps que aquest tipus va deixant opinions que com a mínim són molestes… i un cop analitzades creiem que seria convenient que l’ocell quedés mut… o més ben dit, sense dits…” va fer una ganyota “Si pot ser prefereixo que quedi en un metàfora el que t’he dit… però si l’individu no s’avé a raons… tu mateix…”, vaig agafar l’adreça aixecant-me, la reunió havia acabat, un cop fora el local vaig somriure, ja n’és de cabron el destí… aquella adreça era la del meu blog, i ara s’esdevenia quelcom interessant si tingués doble personalitat, la que intenta oferir la seva veritat fugint d’aquella que es dedica a apagar aquests fars… vaig somriure pensant que hi ha feines que són refotudament complicades…
------------------------------------------
Tornaven cap a casa, la seva dona, el seu fill (qui li havia dit que aquella nit es quedaria estudiant) i ell, gaudia del soroll del seu nou cotxe, gaudia de les mirades dels de dins i més de les que deixaven anar la gent de fora, no es podia queixar, la seva vida havia estat força fàcil per a ell, i ara creia que era el més proper a un prohom del que mai hagués pogut imaginar… d’aquí la sorpresa de rebre una nota (una nota en plena era digital!) d’un tipus amb qui feia anys que ja no tenia contacte, havien quedat per veure’s i ell havia aprofitat per anar-hi amb el seu flamant nou cotxe, el tipus li va demanar de quedar en una zona de naus industrials, després de les salutacions i d’explicar-se com els hi anava la vida (ara no sabia si l’altre havia dit res o i si només havia parlat ell, possiblement la vida de l’altre poc tenia a veure amb la seva…), li havia dit i d’això n’estava segur, que l’equip de música del cotxe no anava massa fi, el seu conegut es va oferir a donar-li un cop d’ull, ell no ho va veure clar no fos que… però collons, havia estat manipular-lo i ara sonava de collons, l’altre va sortir del cotxe força nerviós i li va donar una clau USB “Mira quan estiguis sol m’agradaria que escoltessis el que hi ha, crec que et interessar… ara tinc de marxar” va acabar dient donant la reunió per acabada, ell no ho havia vist clar, però després l’havia trucat la seva dona preguntant-li on era i recordant-li que havien quedat amb la família, el tipus es va excusar i els va anar a recollir; ara i després d’haver sopat i amb un xic d’alcohol tornaven cap a casa, i sense saber el perquè va buscar la clau USB i la connectar a l’entrada de l’equip de música, la seva dona se’l va mirar i ell va somriure “Ja veuràs com t’agradarà…” (no li havia dit que era música?), no s’escoltava res, de sobte un brunzit el va sorprendre a ell i a tots els dels cotxe “Tot segueix com està planejat tornen del que ell creu que es la seva família, aquesta nit el fill farà el seguiment i el vigilarà ja que a ella li toca descansar, el tipus no sospita res del pla i la seva situació, tot segueix… atenció detectem una interferència…” el brunzit va incrementar-se i la seva dona va arrancar la clau “Què és això? Qui t’ho ha donat?” va dir cridant, ell no entenia res volia parlar però les paraules no li sortien “Deixa’l mare que està conduint, a casa ja ho parlarem…” “Si, quan arribem a casa ja parlarem…” va dir ella amb un somriure “Tu condueix que jo t’ho guardo…” ell va veure com ella es mirava el que ell havia desitjat sempre un ordinador de a bord que entre altres coses recordava tots els trajectes que havia fet el cotxe, el semàfor que estava vermell es va posar verd, ell va dubtar entre moltes coses, però quelcom li deia que allí no hi havia més coneguts que ell mateix… va veure com les portes de casa seva s’obrien i aquell castell inexpugnable que tenia per casa i del que tan orgullós es sentia li semblava ara una presó amb barrots d’or…
----------------------------------------
Va connectar l’ordinador i va escriure l’adreça, va veure que la pàgina no havia canviat, havia passat per la sorpresa, el divertimento i ara tot i que ho volgués negar estava en una fase d’una certa intranquil·litat, seguia forces blogs, i sabia que cap blocaire és de fiar, “No hi cap blocaire de fiar a l’excepció d’aquells que deixen els blocs” li havien dit feia temps, però davant seu hi havia el missatge que feia ja uns dies es mantenia impertèrrit, sense canvis, i sota els primers comentaris de certa burla començaven a aparèixer d’altres amb el to canviat, el tipus que escrivia el blog havia anunciat que el deixava tot dient que era el moment de tancar una etapa, i acabava dient que agraïa a la gent que l’havia llegit tot acomiadant-se i dient senzillament que s’anava a matar… allò li va fer gràcia, de fet com a tècnica de màrqueting era excel·lent, però el tipus no havia donat cap senyal més de vida, havia seguit altres blogs per veure si ell els visitava, si hi deixava comentaris, però res de res, fins i tot havia pensat en intentar descobrir amb altres que havia passat, però sempre li venia al cap que o igual havia acomplert el seu avís o igual se n’estava enfotent d’ells o senzillament ho havia deixat i ara era molt més feliç… i ells allí com a tontos preocupant-se d’aquell desgraciat, va sortir de la pàgina tot i sabent que l’endemà hi tornaria a entrar…
------------------------------------------
Tornaven cap a casa, la seva dona, el seu fill (qui li havia dit que aquella nit es quedaria estudiant) i ell, gaudia del soroll del seu nou cotxe, gaudia de les mirades dels de dins i més de les que deixaven anar la gent de fora, no es podia queixar, la seva vida havia estat força fàcil per a ell, i ara creia que era el més proper a un prohom del que mai hagués pogut imaginar… d’aquí la sorpresa de rebre una nota (una nota en plena era digital!) d’un tipus amb qui feia anys que ja no tenia contacte, havien quedat per veure’s i ell havia aprofitat per anar-hi amb el seu flamant nou cotxe, el tipus li va demanar de quedar en una zona de naus industrials, després de les salutacions i d’explicar-se com els hi anava la vida (ara no sabia si l’altre havia dit res o i si només havia parlat ell, possiblement la vida de l’altre poc tenia a veure amb la seva…), li havia dit i d’això n’estava segur, que l’equip de música del cotxe no anava massa fi, el seu conegut es va oferir a donar-li un cop d’ull, ell no ho va veure clar no fos que… però collons, havia estat manipular-lo i ara sonava de collons, l’altre va sortir del cotxe força nerviós i li va donar una clau USB “Mira quan estiguis sol m’agradaria que escoltessis el que hi ha, crec que et interessar… ara tinc de marxar” va acabar dient donant la reunió per acabada, ell no ho havia vist clar, però després l’havia trucat la seva dona preguntant-li on era i recordant-li que havien quedat amb la família, el tipus es va excusar i els va anar a recollir; ara i després d’haver sopat i amb un xic d’alcohol tornaven cap a casa, i sense saber el perquè va buscar la clau USB i la connectar a l’entrada de l’equip de música, la seva dona se’l va mirar i ell va somriure “Ja veuràs com t’agradarà…” (no li havia dit que era música?), no s’escoltava res, de sobte un brunzit el va sorprendre a ell i a tots els dels cotxe “Tot segueix com està planejat tornen del que ell creu que es la seva família, aquesta nit el fill farà el seguiment i el vigilarà ja que a ella li toca descansar, el tipus no sospita res del pla i la seva situació, tot segueix… atenció detectem una interferència…” el brunzit va incrementar-se i la seva dona va arrancar la clau “Què és això? Qui t’ho ha donat?” va dir cridant, ell no entenia res volia parlar però les paraules no li sortien “Deixa’l mare que està conduint, a casa ja ho parlarem…” “Si, quan arribem a casa ja parlarem…” va dir ella amb un somriure “Tu condueix que jo t’ho guardo…” ell va veure com ella es mirava el que ell havia desitjat sempre un ordinador de a bord que entre altres coses recordava tots els trajectes que havia fet el cotxe, el semàfor que estava vermell es va posar verd, ell va dubtar entre moltes coses, però quelcom li deia que allí no hi havia més coneguts que ell mateix… va veure com les portes de casa seva s’obrien i aquell castell inexpugnable que tenia per casa i del que tan orgullós es sentia li semblava ara una presó amb barrots d’or…
----------------------------------------
Va connectar l’ordinador i va escriure l’adreça, va veure que la pàgina no havia canviat, havia passat per la sorpresa, el divertimento i ara tot i que ho volgués negar estava en una fase d’una certa intranquil·litat, seguia forces blogs, i sabia que cap blocaire és de fiar, “No hi cap blocaire de fiar a l’excepció d’aquells que deixen els blocs” li havien dit feia temps, però davant seu hi havia el missatge que feia ja uns dies es mantenia impertèrrit, sense canvis, i sota els primers comentaris de certa burla començaven a aparèixer d’altres amb el to canviat, el tipus que escrivia el blog havia anunciat que el deixava tot dient que era el moment de tancar una etapa, i acabava dient que agraïa a la gent que l’havia llegit tot acomiadant-se i dient senzillament que s’anava a matar… allò li va fer gràcia, de fet com a tècnica de màrqueting era excel·lent, però el tipus no havia donat cap senyal més de vida, havia seguit altres blogs per veure si ell els visitava, si hi deixava comentaris, però res de res, fins i tot havia pensat en intentar descobrir amb altres que havia passat, però sempre li venia al cap que o igual havia acomplert el seu avís o igual se n’estava enfotent d’ells o senzillament ho havia deixat i ara era molt més feliç… i ells allí com a tontos preocupant-se d’aquell desgraciat, va sortir de la pàgina tot i sabent que l’endemà hi tornaria a entrar…
dijous, 13 de gener del 2011
entrada 723-3 (any 3)
Un es pregunta perquè agafa el telèfon quan sap que no l’ha d’agafar, quan passat present i futur són iguals de clar, tenia tan clar que sabia, com sé i com sabré que l’hagués tingut de deixar sonar fins la sacietat, fins que el so s’hagués suïcidat però a vegades les cames i les mans tenen ganes de posar en entredit al cap i al forat que tenim els vampirs en lloc de cor, i de fons sonava... no serà una nit fàcil, gens fàcil...
Let me hold you
For the last time
It's the last chance to feel again
But you broke me
Now I can't feel anything
When I love you,
It's so untrue
I can't even convince myself
When I'm speaking,
It's the voice of someone else
Oh it tears me up
I try to hold on, but it hurts too much
I try to forgive, but it's not enough to make it all okay
You can't play on broken strings
You can't feel anything that your heart don't want to feel
I can't tell you something that ain't real
Oh the truth hurts
And lies worse
How can I give anymore
When I love you a little less than before
Oh what are we doing
We are turning into dust
Playing house in the ruins of us
Running back through the fire
When there's nothing left to save
It's like chasing the very last train when it's too late
Oh it tears me up
I try to hold on, but it hurts too much
I try to forgive, but it's not enough to make it all okay
You can't play on broken strings
You can't feel anything that your heart don't want to feel
I can't tell something that ain't real
Well the truth hurts,
And lies worse
How can I give anymore
When I love you a little less than before
But we're running through the fire
When there's nothing left to save
It's like chasing the very last train
When we both know it's too late (too late)
You can't play on broken strings
You can't feel anything that your heart don't want to feel
I cant tell you something that ain't real
Well truth hurts,
And lies worse
How can I give anymore
When I love you a little less than before
Let me hold you for the last time
It's the last chance to feel again
I més si després sona això...
watch my back so i'll make sure
you're right behind me as before
yesterday the night before tomorrow
dry my eyes so you won't know
dry my eyes so i won't show
i know you're right behind me
and don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
you walk the surface of this town
the high heels above the ground
and high horses that we know
keep us safe until the night
you know them all, i know it all
stay put and play along
'cause i'm looking for my friend
now i got you, got you
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
i dry my eye, dry my eye
dry my eye, dry my eye
dry my eye. .
dry my eye, dry my eye
dry my eye, dry my eye
yeah,
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
let me go, let me go
let me go, let me go
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
No serà una bona nit... però n’hi ha cap de bona??
Let me hold you
For the last time
It's the last chance to feel again
But you broke me
Now I can't feel anything
When I love you,
It's so untrue
I can't even convince myself
When I'm speaking,
It's the voice of someone else
Oh it tears me up
I try to hold on, but it hurts too much
I try to forgive, but it's not enough to make it all okay
You can't play on broken strings
You can't feel anything that your heart don't want to feel
I can't tell you something that ain't real
Oh the truth hurts
And lies worse
How can I give anymore
When I love you a little less than before
Oh what are we doing
We are turning into dust
Playing house in the ruins of us
Running back through the fire
When there's nothing left to save
It's like chasing the very last train when it's too late
Oh it tears me up
I try to hold on, but it hurts too much
I try to forgive, but it's not enough to make it all okay
You can't play on broken strings
You can't feel anything that your heart don't want to feel
I can't tell something that ain't real
Well the truth hurts,
And lies worse
How can I give anymore
When I love you a little less than before
But we're running through the fire
When there's nothing left to save
It's like chasing the very last train
When we both know it's too late (too late)
You can't play on broken strings
You can't feel anything that your heart don't want to feel
I cant tell you something that ain't real
Well truth hurts,
And lies worse
How can I give anymore
When I love you a little less than before
Let me hold you for the last time
It's the last chance to feel again
I més si després sona això...
watch my back so i'll make sure
you're right behind me as before
yesterday the night before tomorrow
dry my eyes so you won't know
dry my eyes so i won't show
i know you're right behind me
and don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
you walk the surface of this town
the high heels above the ground
and high horses that we know
keep us safe until the night
you know them all, i know it all
stay put and play along
'cause i'm looking for my friend
now i got you, got you
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
i dry my eye, dry my eye
dry my eye, dry my eye
dry my eye. .
dry my eye, dry my eye
dry my eye, dry my eye
yeah,
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
let me go, let me go
let me go, let me go
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
don't you let me go, let me go tonight
No serà una bona nit... però n’hi ha cap de bona??
entrada 723-2 (any 3)
Avui feia el cafè amb uns paios que han passat pel despatx i no he pogut més que riure de les seves darreres experiències, el primer va fer un experiment per demostrar el grau de imbecil·litat del personal, va dissenyar una pàgina web on oferia la possibilitat de validar la seguretat d’un mot de pas, i de fet res a dir perquè ho clavava, tu hi entraves, posaves el mot de pas i et deia en quan de temps te’l podien reventar, ara bé, no content amb això demanava un compte de correu per enviar-hi la resposta, i clar no costa de lligar que forces idiotes volien provar precisament com de consistent era el seu mot de pas, i si això li afegeixes que dones el teu correu electrònic el mínim que et pot passar és que per gilitecnopolles et trobis el correu (i el cul virtualment) rebentat, doncs res ens estàvem partint mentre ell ens explicava totes les misèries que la gent té en les seves bústies, l’altre ens ha explicat la seva darrera experiència professional, el tipus té un estudi de disseny gràfic, i fa poc va participar per dissenyar el logo d’unes jornades feministes, doncs res, com que qui ho organitzava demanava força pasta pública va decidir organitzar un concurs, per aquells que no ho sàpiguen un concurs públic bé a ser un merder de collons, es necessita publicitat, concurrència i altres floritures, i per qui es presenta ja no us dic, ha de demostrar la capacitat financera, tècnica, oferir el projecte, dir en que ha treballat, mostrar la plantilla, oferir informes positius de clients públics, demostrar que està al corrent de pagament a la seguretat social i estat en totes les seves subdivisions (central i perifèric), i després dir qui participarà, donar preus, etc, etc, doncs res que ell s’hi va presentar per la seva filla qui hi estava molt interessada, així que el tipus fins i tot va anar a l’obertura de plecs, i passats els dies li van dir que ell era el que estava més ben col·locat però que s’havien decantat pel que havia quedar quart en les valoracions “tècniques” i “teòriques”, però que havien replantejat el concurs i havien decidit afegir el concepte “coneixement del tema” i “afinitat amb l’acte”, així doncs, havien decidit contractar una empresa on hi havia només dones, saltant-se les tres primeres que òbviament masclistes com eren havien presentat un projecte pensat per homes que era poc adient per un acte destinat a les dones, segones les paraules d’una de les tipes “Només imaginar les dones reunides sota un símbol pensat per una ment masculina era una forma de demostrar que les dones sempre estan per sota els homes...”, el tipus els hi va dir que ja parlarien amb la seva advocada (marcant l’a final), tot dient que tot i ser una dona els tenia ben posats (els collons pels masclistes o els ovaris per les feministes)... i mentre acabàvem el cafè un m’ha dit “Has llegit lo de la Pastora?”, fa gràcia com un/a apareix en un llibre, aquest llibre té un premi i el personatge es torna de la nit al dia en un heroi del que tothom sap, doncs bé, semblaria ser que lo (quin ingeni lo dels de la terra ferma de mantenir l’article “lo”), doncs bé, sembla que lo lady gago dels pirineus, va passar una temps per aquestes terres i que van ser el homes de harrelson andorrans qui lo van lliurar a la benemèrita, i tot perquè lo tipus havia volgut cobrar-se un préstec a un del país i és clar, els d’aquí poden fer el que els hi roti, però els de fora només poden fer el que els hi deixin... així que lo van detenir li van furtar la pasta que li quedava sota el principi de “despeses de gestió” (valents collons) i perquè no molestés més la van passar a la guardiacivi, per tal que els hi fes la feina, i després em direu que el humans sou genials... i això no ho arregla ni l’era d’aquari....
entrada 723 (any 3)
Dinant amb una paio tant previsible, tant, que quan no ho és passen hecatombes com el fet que es trobés a la seva parella en plan cougar (o com nassos s’escrigui) girl amb un jovenet que va resultar treballador d’un conegut comú, i això el dia que va decidir canviar la seva rutina i saltar-se la classe de no sé que collons acabat en cross total training... total, que ell segueix amb la seva parella i al tipus el van acomiadar, doncs res, ahir en un centre de menjar ràpid on el tipus sempre demana el mateix i on ara treballa el noiet folla-parelles, i la veritat és que no sé com té collons de menjar res d’allí amb l’altre voltant-li els entrepans... però suposo que igual passa per esport de risc una cosa com aquesta, doncs res, allí estàvem quan una tipa va explotar amb un “Uaaala”, que ens va fer girar i ella allí amb la boca oberta (em callo o millor no escric el que vaig pensar...), després de veure en primera persona el que deu ser un abocador orgànic la tipa va tancar la comporta que era la seva boca i tota mona va cridar que una tipa amb uns malucs sensacionals ha deixat al seu nuvi i ara semblaria ser que comença a sortir amb un tipus del barça, mira per on igual sense adonar-se’n farà un trio amb l’zlatan (o com collons s’escrigui el nom), i una altre de les tipes d’allí cridant “Si, si, si (redueixo els si’s perquè ella en va dir forces més), podrem anar a barna i veure-la!!” aquí van fer totes uns moviments com les foques aquelles que piquen de mans esperant la pilota i vaig estar a punt de llençar-lis un tros d’entrepà com a premi... però elles van seguir “Quefor, no?, avui és el nostre dia de la megasort que igu!” (n.traductor: igu vaig descobrir després que volia dir “increïblement guai”)... encara estava en estat de shock quan una tipa acotxada i ensenyat un raja de cul que hi cabia no una moneda sinó tota la cartera anava cridant “On està la mama?, on estàaaaaaaaaa, aiii que bufona!” i això a un gos!... i després parlen que les baralles de gossos són maltractament animal, em vaig sentir com el tipus de the walking death tot preguntant-me que collons hi feia allí, el meu conegut amb un somriure em va dir “Això perquè vegis que vol dir ser membre de l’espècie humana...”, i va canviar el gest al trobar el regal que li havien deixat al entrepà, amb un regust conegut pel sexe femení... i aleshores vaig recordar una frase que havia llegit i amb la que no hi estava gens d’acord (en un principi però veient aquell circ...), en aquesta un tipus deia que l’educació ha d’estar en mans de professionals que han de decidir que i com ensenyar, i que els pares mai haurien de poder decidir sobre l’educació dels seus fills (bé, tot i com sempre escriu el tipus sota la premissa de: els que ensenyen, ensenyen el que jo crec que han d’ensenyar i els pares volen allò que jo crec que no és correcte, perquè en una situació a la inversa segurament canviaria els papers sense que li ballés cap tecla...)
dimecres, 12 de gener del 2011
entrada 722 (any 3)
Tinc un conegut que s’operarà aviat, el tipus és de bona família (és a dir no tan sols natiu sinó de casa, i aquí ja sabem el que això vol dir..), doncs res, que la seva àvia va voler anar a parlar amb el metge (tot i les queixes del tipus), però ell savi com ningú sap que amb una tipa que degollava porcs i els destripava sense despentinar-se (que tampoc anaven massa pentinades) no val portar-li la contrària, així que el va acompanyar i un cop a soles amb el metge la dona li va allargar un sobre i li va dir “Espero que miri la sang que li transferiran al meu xic, no voldria que li posessin segons que...”, el metge i ell van quedar acollonits, el primer va començar a dir alguna cosa que ella va interrompre aixecant la mà “Vol dir que no hi pot fer res i que em puc endur el sobre?”, el metge lògic com tot científic va somriure dient que miraria que hi podria fer... ja a fora l’àvia li va dir al seu net “Ara no ho entens, però el nom que t’hem donat no és lo important, ni el nom ni la posició, el que importa és la sang que duus dins...”, el tipus m’ho va explicar tot fent una copa, senzillament brutal; llegia sobre el fet de tenir de dir el que s’ha de dir i la sensació que dir-ho no allibera sinó que encara us fa sentir pitjor, fa temps algú em va dir “La gent no s’hauria d’enganyar, allò que no es vol dir per molt que un cregui que ho ha de dir, senzillament no es vol dir, i pocs es poden enganyar tot creient que un cop fet un se sent millor, perquè un mai es pot sentir bé després de fer el que no vol fer, per molt que ho hagi de fer...”, i ja per tancar la paradeta avui m’han preguntat quina és la possibilitat que en un embaràs doble cada nen sigui d’un pare diferent (i de la mateixa mare, que no ho penso recargolar més), vaig mirar al tipus tot preguntant-li si era pregunta del Trivial, o bé tenia quelcom a veure amb la seva parella, l’altre em va engegar a la merda i apurant la copa va callar... i si, ja sé que us deu importar una merda, però he vist que vaig cometre un error al posar els llibres que igual llegeixo aquest any i em vec en l’obligació de posar-ne alguns més (total ja veure’m si els llegeixo), per tal de no menysprear alguns regals i poder llegir la tercera part després de la primera i la segona (o triple sort o triple desgràcia)... així que aquí van els nous...
Nocturna (Guillermo del Toro i Hogan Chuck)
Oscura (Guillermo del Toro i Hogan Chuck)
13 balas (David de Wellington)
99 ataúdes (David de Wellington)
Au, que no us queixareu que ja no tindré tant de temps per torturar-vos amb escrits sense puntuació amb totes aquestes lectures...
Nocturna (Guillermo del Toro i Hogan Chuck)
Oscura (Guillermo del Toro i Hogan Chuck)
13 balas (David de Wellington)
99 ataúdes (David de Wellington)
Au, que no us queixareu que ja no tindré tant de temps per torturar-vos amb escrits sense puntuació amb totes aquestes lectures...
dimarts, 11 de gener del 2011
entrada 721 (any 3)
Ahir parlava amb un tipus que està acabant un projecte que a ell el farà més ric i a vosaltres us farà viatjar més segurs, a veure, el tipus ha millorat el sistema de reconeixement facial que hi ha en alguns aeroports, de fet el que ha fet el tipus és optimitzar alguns algoritmes de cerca i ha dissenyat un programa que fa (pkgarse): el tipus arriba al taulell, sense que se n’adoni massa se li fa una foto aquesta es compara amb la del document oficial que es passa per un scanner, el sistema reconeix la data del document oficial i envelleix al tipus (ole, ole la tecnologia) a la data actual comparant la imatge de la foto inicial amb la resultant i indicant si hi ha sospites de que el tipus no sigui el mateix o que per exemple tot i que el document sigui antic el tipus no hagi envellit (una putada pels vampirs com jo...), bé, no content amb això el sistema és capaç d’enllaçar amb altres bases de dades per tal de cotejar la informació entre elles i al vostre país (DNI, carnet de conduir...), i aquí ve el millor el sistema ofereix la possibilitat de veure les fotos de l’entorn familiar per validar qui l’acompanyen i de pas obté la informació del tipus de xarxes socials (o algú es pensava que tota la merda que pengeu a la xarxa queda allí sense ser utilitzada?, no heu llegit que el senyor del carallibre s’està plantejant de vendre les dades de la seva xarxa a multinacionals?, que no farà ell pel seu país...), i tot això abans que el tipus deixi l’edifici... en cas de sospites i sense avisar el passaport abans de ser retornat queda marcat amb una petita partícula (que no diré que sigui radioactiva) i que permet fer el seguiment del tipus, i tot això en nom de la seguretat, si és que qui no dorm tranquil és perquè no vol... també llegeixo com ara salten al coll de certs polítics pels aldarulls transoceànics del darrer cap de setmana, semblaria ser que tot és una conxorxa de les dretes tal com l’assassinat del Lutero Rei o del nuvi de la barbie amb cognom nnedy.... i el divertit del tema és que ahir mentre ho escoltava i ja amb els collons inflats li vaig preguntar al tipus, “Si tens tan clar on manen el que segons tu destrossen el món, em pots dir on estan els que el salven, no en plan teòric, sinó en quin país manen realment..., perquè et recordo que en un dels teus exemples socialistes s’acaba d’acusar i acceptar el fet que els serveis d’ordre han torturat a detinguts, i el divertit, és que si això passa en un dels teus paradisos del mal es deu a que el sistema sencer està podrit i va en conta del ciutadà, i en canvi si passa en un dels teus models senzillament són actes de quatre personatges que no tenen massa clar de que va el tema...”, el tipus em va mirar tot obrint la boca i dient que no hi havia cap país on el govern fos perfecte però que hi havia països on quasi, li vaig demanar que me’n digués algun, i el tipus després de pensar-s’ho va callar, senzillament perquè no n’hi ha cap, i senzillament perquè la merda d’estat ideal que tots teniu al cap només existeix a teletubilàndia, i com em van dir fa segles: “Si una cosa desitjada no es produeix és o bé perquè no es vol o senzillament perquè és del tot impossible...”, i per cert, els humans per naturalesa sou corruptibles, manipulables, injustos i imperfectes, i de la unió d’unitats com aquestes no es pot esperar un estat incorruptible, fiable, just i perfecte...
dilluns, 10 de gener del 2011
entrada 720 (any 3)
Fa temps algú em va dir que els viatgers es poden classificar entre aquells que fan el possible per fer-se entendre i aquells que exigeixen ser entesos, i el divertit és que quan més surenys més del primer grup i quan més nòrdics més del segon, avui parlava amb un conegut que gestiona Hotels i em comentava que gràcies als turistes abans imperials, per passar a comunistes i ara capitalistes recalcitrants està salvant bona part de la temporada, tot i que la gent que els tracta té una queixa generalitzada “Podrien parlar un xic millor l’anglès o qualsevol altre idioma...”, i el meu conegut sempre dóna la mateixa resposta “Qui paga per unes vacances, com a mínim pot demanar que l’entenguin i més quan un no va d’hostal...”, amb tot reconeix que a vegades tractar amb segons quins personatges no és fàcil, i no sé ben bé si es refereix als seus treballadors o als turistes... avui llegia un article del Henry McCarty i no puc negar-li que tot i jove tingués raó en allò de “No soc un bon exemple i mai he fet coses bones o que calgui que siguin recordades, però tinc clar que seré recordat, i molts dels que m’han perseguit acabaran sent oblidats, i molt possiblement recordat com jo només ho serà aquell qui em mati...”, vaig somriure mirant l’infecte cafè i intentant que el tabac donés un gust acceptable a aquella espècie de quitrà que tenia entre les mans i que acabaria al meu estómac, “Saps, t’envejo...” va seguir “Abans només creia que un havia de viure la vida ràpidament i de forma plena, era com un nen que entra en una pastisseria i comença a menjar amb ànsia tots els pastissos amb la por que l’agafin o el sorprenguin, amb el temps i veient que no passa res el nen tendeix a menjar cada cop més lentament, escollint i assaborint el que menja, però aleshores descobreix que en la seva ànsia inicial s’ha atipat i ara no pot gaudir dels pastissos que té davant... un descobreix els seus errors quan ja no té temps de solucionar-los oi vampir?”, vaig somriure, tot humà té el dret de cometre errors, de fet gràcies a ells es valoren els encerts, són les dues cares de la mateixa moneda, el món victoreja als piadosos perquè veu que hi ha veritables monstres, i de fet tot i odiar-se i voler-se eliminar saben que els uns sense els altres no són res, “Ha arribat l’hora...” li vaig dir “Se’m fa estrany que això acabi així, quan fa que ens coneixem?, tu vas ser qui em va recomanar al vell Tunstall, no? i no em negaràs que els que van cometre aquell acte no mereixien com van acabar...” “No estic aquí per jutjar els actes dels homes...” ell va somriure “Quasi que ho oblidava, tu no jutges tu només compleixes sentències, una forma fàcil de viure, oi? I per cert com m’has dit que et fas dir ara?”, “Garret, Pat Garret” “Saps, potser divertit que algú que no ha de constar en cap història en sigui el protagonista d’una...”, vaig somriure de nou “No pateixis, sempre n’hi haurà que es voldran penjar la medalla, no crec que hi hagi forces més tipus com tu...”, “Saps, fa un temps hagués gaudit d’aquestes paraules, però ara em pregunto quants tipus de persones hauria pogut ser si no hagués fet segons que... però almenys m’has de prometre que el final serà divertit!”; no, no ho va ser, ho vaig lamentar forces anys, no vaig trobar ningú semblant fins passades algunes dècades, i encara avui hi ha gent que fa judicis sense saber de que parla, la qüestió és opinar amb aires de saber-ho tot, i és aleshores quan enyoro el soroll d’un tret i la veu juvenil dir: “No sé si tenia raó o no, però a algú més li començava a donar mal de cap com a mi?”...
diumenge, 9 de gener del 2011
entrada 719 (any 3)
Fa temps em van dir que una novel·la es pot considerar bona o dolenta en funció del que fan el seus protagonistes, si aquests actuen de forma contraria al que faria la majoria dels mortals la novel·la perd interès, aquest fet i com em van dir no vindria al meu cas (perquè els vampirs semblaria ser que no actuem com la majoria dels mortals, i no sé si prendre-m’ho com un elogi o no), on jo de forma normal faria tot el contrari del que diuen els escriptors, si m’han paralitzat amb una pistola elèctrica (phaser crec que es diuen), i tingués un tipus força més gran que jo damunt meu aixecant-me el cap per fer-me’l picar contra terra, senzillament esperaria el moment que me’l baixés per fer el mateix moviment mentre giravolto el cos, segurament acabaria damunt el tipus i ell de cap a terra, després no fugiria, aniria cap a l’agent de la CIA mort i li prendria l’arma, martellejar/carregar, treure el segur i disparar tot girant-me un tipus que fa bultu és de fàcil tocar, i sinó quedaria un xic aturat temps suficient per apuntar i pitjar el gallet de nou, pel meu gust dos trets un a cada espatlla i després dos més, un a cada genoll, un cop fet això li demanaria educadament que em digués tot el que vull saber si es nega un tret a l’estómac i li recordaria que aquella és una de les pitjor formes de morir i on cada minut compta per ser salvat, suposo que fent això m’estalviaria algun que altre patiment tot i que l’escriptor acabaria la novel·la dues centes pàgines abans... avui veia per la tele que un tipus ha decidit prendre’s la justícia a la seva manera i ha protagonitzat l’enèsim intent d’acabar a saber amb que... i mentre feia el cafè una tipa em deia “I a més el tipus escrivia en un blog...” l’he mirada tot dient “I suposo que tenia un cotxe, que follava i que era humà...”, però ella ha seguit “Ja, però escrivia en un blog...”, així que des d’aquí us deixo un avís ja que ara esteu al centre de la picota, i tot blocaire que vomiti segons que en els seus espais electrònics pot ser acusat d’eventual atemptador contra el poder establert i d’això a que us vinguin a buscar o us pengin una B a la roba hi va poc... de fet és una pràctica gens nova la de fer que imbècils actuïn tot semblant persones cultes per tal que el personal acabi per cremar als cultes que no volen més que ensenyar que no hi ha només una via i que no tot s’ha de veure amb els mateixos ulls; las tipa m’ha mirat nerviosament “Però tu tens un blog, no?”, “Si” i veient la seva mirada no he pogut més “Mira, el tinc sota un pseudònim femení, perquè parlo de sentiments, de la meva vida, de cuina i coses així...”, ella ha respirat aliviada tot i que sense baixar la guàrdia “Em podries donar l’adreça...” “Com no!” i aleshores el dubte ha estat quina adreça de les moltes ensucrades que hi ha donar-li per tal que veiés que un té el seu cor i no semblés un imbècil integral sortit de teletubilàndia... la tipa amb l’adreça ha marxat tota contenta i suposo que avui des de casa seva mirarà el blog i deixarà anar la llagrimeta fàcil al llegir el que s’hi escriu, i molt possiblement això li faci creure que la majoria dels blocaires són persones sensibles, i de bon cor, que només desitgen el bo i millor per la resta, vaja uns acollonants homes de pau a la blogosfera, i ella acabi per veure que no hi ha cap perill i així i sense voler-ho he salvat aquest i altres blogs (de res), perquè la gent només vol veure allò que vol i un cop ho veuen no es preocupen si hi ha un més enllà, de fet ja ho deien fa temps “Non Terrae Plus Ultra”...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)