entrada 710 (any 3)

Comentava amb un tipus que la gent publica la llista de llibres que llegeix i que clarament no puc competir amb aquests llistats de dues pàgines i necessitat d’apèndix on explicar de que van i qui són els que han escrit els llibres, el tipus amb un somriure i després de assaborir el vermut que ell mateix fa em va dir “Si perdessis menys temps escrivint les teves merdes i més llegint el que de bo han escrit altres segurament tu series més culte i els altres patirien menys, però suposo que aleshores ja no series un vampir...”, no vaig poder més que somriure cagant-me en tots els seus ascendents i descendents en ordre alternatiu i bescanviant el sexe dels cabronets (valents imbècils segons el meu company qui reconeix que amb els anys l’espècie ha anat perdent), estava pensant en la conversa quan vaig rebre un missatge, de fet si és fotut que et preguntin com va “el tema” quan un no el té massa controlat, encara ho és més quan un no té ni puta idea de com va, amb tot sempre queda la sempre fàcil resposta de “Ho tinc controlat”, en el meu cas no calia perquè mai dubtaven de que no ho tingués sota control... , i aquest cop el tema anava així, així, havia avançat però no el suficient, em quedava clar que el temps se’m tirava damunt i que no hi hauria segones oportunitats, tenia totes les peces damunt la taula, l’error és creure que les peces es mouen o encaixen sota unes regles, les regles es creen per tal de circumscriure les possibilitats a unes quantes i no tenir de considerar la universalitat de possibilitats, però per experiència sé que moltes vegades les opcions i les solucions surten d’aquesta simplicitat i aleshores un ni tan sols és capaç de veure-les o olorar-les... així que només queda esperar, avui llegia un post de com la gent intenta vestir-se de la millor manera i on es donaven uns consells força assenyats, fa temps em van demanar opinió sobre com quedava un vestit, vaig somriure i vaig demanar a una púber de les que hi havia per allí si em podia fer un favor sota la promesa que no se’n penediria, li vaig demanar que es provés deu vestides de nit, i després li vaig dir a la persona que anava amb mi que fes el mateix, la tipa no va plorar però va marxar cagant-se en mi de la botiga, al sortir vaig pagar les deus vestits a la noia tot assegurant que no menys de cent polvos tindria, deu per vestit com a mínim, i que recordés que al final ella també es veuria com la meva companya... i és que per molt que es vulgui amagar el vestit no és més que un embolcall, i hi ha paquets que per molt que s’intenti són de mal embolcallar, avui en una botiga una tipa estava donant-li consells de moda a una altra, que si aquest vestit (gris fosc de punt), que si res a sota només unes mitges o uns leggins (leotardos de tota la vida sense el peu), i que si unes botes del mateix tot que el vestit i tot el maquillatge i el coloret de color marró, fins i tot les ungles de marró brillant, la tipa s’anava animant i al final m’ha mirat “Segueixo sense tenir ganes de follar-te i si el bonic és el vestit no li dic el que pensaria de l’interior...”, la meva companya m’ha clavat el colze tot justificant-me, considerant que socialment no havia estat encertat he intentat arreglar el tema “Però mira, sempre hi pot haver algú desesperat o sense pasta per anar de putes...”, la meva coneguda m’ha pegat una puntada directament “Sortir amb tu és pitjor que fer-ho amb el meu fill... i mira que ell només té cinc anys!”, he somrigut, no disto massa d’un de cinc jo que també en tinc cinc, tot i que en el meu cas són segles....

entrada 709 (any 3)

Feia fred a Berlin com qualsevol fotut desembre, un fred de collons segons els humans, per a mi una temperatura com qualsevol altre qui estava amb mi va concloure “Ningú recollirà el proper any res que no hagi plantant aquest...”, i crec que aquest és el millor consell per un canvi d’any, no esperar res que no s’hagi treballat en el que deixeu... i d’aquella frase a la que em van dir ahir “Ningú hauria de passar el canvi d’any sol si no vol...” (igual van llegir el comentari que em van deixar i em volen fer pagar penyora...), però clar quan qui t’ho diu és un tipus que t’ha passat una informació vital per la teva recerca no pots fer més que posar ullets i acceptar a acompanyar a algú en aquest cony de dia, així que demà tinc celebració en aquest poble on estic i en un dels únics locals que restarà obert, tot suposant que entre pagesos i pescadors anirà el tema... aquests dies han servit per confirmar que en tota trencadissa amorosa hi ha els que ens surten reforçats i els que en surten cagats, els primers fan tot el possible per tal de demostrar que fan tot el que poden per posar-li fàcil a l’altre quan el que volen és que l’altre els hi posi fàcil, i els altres fan el seu posat més “dur” per fer veure que no necessiten de l’altre quan moren perquè l’altre els necessiti només un xic del que ells el necessiten, patètic, senzillament patètic, humà i patètic... ahir vaig deixar-me perdre per un dels locals del lloc, de fet no crec ni que estigués oficialment obert, la cambrera es va sorprendre’m a veure i mentre intentava amagar qui era la seva parella actual (mai he estat gelós), em va servir una copa sense preguntar “Vaja i que et porta per aquí?”, anava a inventar-me qualsevol excusa quan vaig notar un moviment darrera meu “Hola”, una morena de bon veure va passar per darrera meu tot posant-se al meu costat “No hi ha massa gent avui...” va somriure ensenyant la seva dentadura perfecte, sempre he tingut debilitat per les noies que es saben pintar i es saben moure, un conegut em va dir que una dona que es sabés moure tenia molt de guanyat en aquest món, la vaig convidar a una copa la tipa se’m va acostar deixant veure els seus canells i el tatuatge del braç, vaig recordar com feia uns anys vaig estar en una festa de comiat d’any on la meva parella portava la roba interior de henna, després d’algunes copes la tipa se’m va acostar “Vols que anem a un lloc més tranquil?” “Més que aquest local?”, aquí la cambrera es va aguantar el somriure mentre la meva nova coneguda va fer una ganyota “Parlava d’un lloc més...”, “Un lloc per a dos?” “Exacte!” va dir ella, “Mira, fa temps vaig estar veient un dels quadres més coneguts que et puguis imaginar, estava amb una persona que mirava a tots els entesos que perdien el cul definint l’obra mestre que tenien davant, al cap d’una estona el meu conegut em va dir que ja n’estava cansat de veure com d’estúpids són els humans, perquè aquell quadre era fals, tots volien veure el que volien, però ningú veia el que realment era, perquè ningú creia o volia reconèixer l’errats que estaven, això o no estaven tan preparats com creien...” vaig dir mentre baixava la mà i feia presa en l’entrecuix de la meva/u nova/o coneguda/t, ella/ll va forçar el gest “Ara que es començava a posar interessant...” la cambrera va explotar a riure tot convidant-me a una nova copa...

entrada 708 (any 3)

Estava passejant per la platja, la foscor m’envoltava però tenia clar que ni la foscor seria capaç d’evitar que trobés el que buscava o que allò que em cercava em trobés a mi, pels auriculars el “keep my composure” anava tronant, fa gràcia que tothom digui que no fa per mi, com si la gent fos capaç de saber que fa o no per a un... estava donant voltes a la conversa de la tarda, un em deia que tenia bronca amb la seva comunitat de veïns al haver penjat pel coll un pare noel, i que ara li volien fer despenjar tot dient que els nens deien que no els portarien regals els reis si veien com tractaven al pare noel, el meu conegut diu que la cosa va al contrari, que veient com han putejat al pare noel segurament els reis seran esplèndids... estava entre això i la pregunta que m’havien fet aquesta tarda, sobre si un que té un nen amb alguna deficiència cognitiva si és millor tractar-lo com un normal anormal, o com un anormal normal... li estava donant voltes quan he vist aparèixer una figura de la foscor he notat un calfred (i té collons que un vampir en noti algun) quan l’he vista... “Hola” he pogut dir al tenir-la al costat “Vaja, pensava que no em saludaries i hauria de passar de llarg...”, “Saps que no ets real...” “Bon començament de conversa, si poses la meva existència en dubte, això no et deixa en massa bon lloc, no?”, “Qui ets?” “Soc el que veus, o igual podria parablogejar-te i dir-te allò de: Qui soc jo?, “qui” és només la forma de la funció “què” i que soc?, algú que tu vas conèixer, i tu diràs “Això ja ho vec” i jo et contestaré: No em qüestiono la teva capacitat d’observació, senzillament assenyalo la paradoxa de preguntar-li a algú que ja coneixes qui és...”, l’he observada, era ella però no podia ser, el seu cos, la seva olor, la seva veu, la seva manera de moure’s “I la seva manera de fer tot el que recordes...” va dir ella amb un somriure “No em diràs que no es temptadora la idea d’una segona oportunitat, fins i tot per a un vampir...”, temptadora?, més que temptadora hagués deixat morir a la meitat dels humans per només una opció a tenir una segona oportunitat, ella va deixar que m’acostés va forçar un somriure, acostant el seu cabell a la meva cara “Soc el que sempre vas voler, soc el que vas tenir i vas perdre, ara depèn de tu si ho vols tornar a perdre...”, les onades anaven marcant el temps, el vent duia el seu cabell al meu rostre i l’olor del seu perfum, el seu perfum de sempre m’envaïa, vaig allargar la mà notant el seu tacte ella va tenir un calfred girant-se, “Sempre he estat teva, i saps, mai t’he tingut en compte el que vas fer... al final teníem clar que jo no volia ser com tu i tu no podies ser com jo, i que el temps era el nostre enemic...”, feia estona que havia decidit no escoltar, les paraules amaguen i alhora mostren la veritable naturalesa de les persones em van dir fa segles, vaig moure’m amb tota la meva velocitat, però no hi havia res a agafar, estava sol, si no fos per l’olor del seu perfum senzillament hagués pensat que havia patit una il·lusió, però les il·lusions no deixen olor ni pintallavis... allò ja començava a ser personal...

entrada 707 (any 3)

Fent el cafè amb un conegut comentàvem el que trigaran les erices cabrejades ha llençar-se al coll del darrer anunci d’una cadena de menjar ràpid, on una nena no accepta a fer res amb un nen fins que aquest la convida a menjar al restaurant en qüestió, de fet el missatge que queda de que les dones no accepten res que no impliqui que se les convidi al que elles volen em va sobtar que es publicités d’aquella manera, així que suposo que aviat sortiran les erices tot dient que anuncis com aquests denigren l’esperit femení, mentre anava a fer el cafè i tot passejant pel poble he pogut observar en una casa com tenien un pare Noel penjat del balcó (si ja sé, que això no té res d’original), ara bé, és senzillament brutal com els actes més nimis acaben per definir el personal, per a qualsevol que mirés un xic més enllà del ninot hagués pogut observar que tal com estava lligat i els tipus de nusos que li havien aplicat que en aquella casa hi havia una tendència més que clara al bondage i molt possiblement al shibari tot i que m’hagués calgut perdre-hi un xic de temps, temps que no tenia ni volia perdre, un cop dins de la cafeteria i mentre esperava he pogut observar a la Jessica de torn amb una diadema que m’ha fet plantejar el perquè els diaris no n’anaven plens que havien robat les joies de la corona... doncs res la nena amb la diadema i un elefant de peluix tot fent justícia a ser la reina dels elefants i ha tenir als súbdits al costat... a la taula més propera una dona es queixava de que el seu fill li havia dut la núvia per Nadal, i que la tipa li havia demanat si es podia canviar a casa d’ella i la mare tot acceptant estava indignada que la tipa hagués entrat al lavabo a les dotze de la nit i no n’hagués sortit fins a la dos quarts de dues (una trenta pels ncp), i la tipa tota indignada que la noia li hagués fotut part del perfum que ella guardava per... bé, poc m’importava el motiu pel que el guardava, només destacar que mentre uns guarden les coses per ocasions que mai passaran d’altres ho aprofiten pel que viuen... així que mentre ho anava escoltant i veient al personal que s’anava asseient i aixecant de les taules no he pogut més que concloure que si hi ha quelcom semblant a la vida seria un bar com aquell; la gent entra s’asseu amb sort amb algú deixa anar les seves tonteries, perd el temps i s’aixequen marxant per no tornar-hi, ha estat aleshores quan ha entrat el que esperava... “Com va?” ni tan sols excuses per arribar tard, els humans es pensen que pel senzill fet de tenir informació que un necessita es poden permetre segons quins luxes, però el deixaria parlar i un cop ja no tingués la informació no deixaria de ser un humà com a qualsevol altre, un humà del tot prescindible, el tipus ha demanat un altre cafè “El que busques està a prop, de fet m’han dit que l’han vist no fa massa...” conec la zona i no em va sobtar el lloc que em va dir de fet suposo que si jo acabés en un lloc com aquell també hi passaria estones per allí, el tipus es va aixecar tot abandonant el local, quan una de les nenes de la cafeteria se m’ha acostat tot cridant, “Mira, mira, un monstre darrera teu!” m’he girat cap a la nena i aquesta ha quedat parada s’ha girat poc a poc per tornar corrents cap a la seva mare mentre els altres gremlins de la zona li cridaven “innocent!, innocent!”...

entrada 706 (any 3)

Fa uns dies i aprofitant el viatge estava fent un cafè amb un conegut que es dedica als intercanvis, és a dir, dóna a canvi del que rep, és un tipus que senzillament bescanvia anys per desitjos, i no li falten peticions, em comentava que l’altre dia estava en un hospital i va veure una noia que no deuria aixecar els divuit anys fent un beure, els segles li van fer veure que allí hi tenia una oportunitat, la tipa tenia la seva àvia en una habitació i semblava que li quedaven pocs telediaris, el meu conegut li va oferir un tracte i ella ho va acceptar, va acceptar bescanviar deu anys seus i donar-los a la seva àvia, el meu conegut va acceptar i va dir que li faria de franc, que estàvem en ple Nadal i que encara no havia fet la bona acció, la noia després d’acceptar va començar a trobar-se malament, i ell li va dir “Has donat, els deu anys que et quedaven de vida, dins de deu anys haguessis mort d’una malaltia incurable...” va veure com ella el mirava “Possiblement si ho haguessis sabut no els haguessis donat no?, tot i que estic segur que ho has fet de tot cor i que res t’hagués fet canviar d’opinió...”, vaig somriure, i la pregunta bona hagués estat “L’àvia hagués donat o tornat els anys?”, fa temps em van dir que la diferència entre saber que segueixen a un i suposar-ho és la diferència entre la paranoia i percebre l’entorn, i avui després de visitar a un conegut a veure si em podia ajudar en la meva recerca, he tingut la sensació que algú m’estava seguint un cop de vista pel retrovisor he vist un motorista que anava copiant els meus moviments, el tipus anava acostant-se i allunyant-se deixant com a molt un parell de cotxes, no sé que m'ha molestat més, si que em seguissin o el fet que el tipus fent la goma m’intentés convèncer que no anava amb mi, he anat reduint la velocitat fins que ell tot pensant que havia de fer s’anava acostant, un cop de frens i el tipus ha tingut de sortir de la carretera per no picar-me, el moment per accelerar i deixar-lo enrere tot sortint de l’autovia, allò només podia voler dir que m’estava acostant al meu objectiu, mentre per la ràdio algú cantava “No recordo quan et vaig veure per primera vegada, només recordo quan vaig caure que et volia veure...”, un cop al meu refugi un missatge em donava la possibilitat de tenir l’oportunitat de trobar allò que buscava així que tot desitjant que no sigui una pèrdua de temps us deixo com a felicitació (amb retard) quelcom que fa temps que es va dir i que poc a poc i com totes les paraules dels humans ha demostrat que només es poden entendre com a quelcom bonic i poc més, fa gràcia que tot sigui imatge i que alhora de la veritat res es faci perquè senzillament res es pot fer i el més greu, res voleu fer...

IT WAS A CREED WRITTEN INTO THE FOUNDING DOCUMENTS THAT DECLARED THE DESTINY OF A NATION.
YES WE CAN.
IT WAS WHISPERED BY SLAVES AND ABOLITIONISTS AS THEY BLAZED A TRAIL TOWARD FREEDOM.
YES WE CAN.
IT WAS SUNG BY IMMIGRANTS AS THEY STRUCK OUT FROM DISTANT SHORES AND PIONEERS WHO PUSHED WESTWARD AGAINST AN UNFORGIVING WILDERNESS.
YES WE CAN.
IT WAS THE CALL OF WORKERS WHO ORGANIZED; WOMEN WHO REACHED FOR THE BALLOTS; A PRESIDENT WHO CHOSE THE MOON AS OUR NEW FRONTIER; AND A KING WHO TOOK US TO THE MOUNTAINTOP AND POINTED THE WAY TO THE PROMISED LAND.
YES WE CAN TO JUSTICE AND EQUALITY.
YES WE CAN TO OPPORTUNITY AND PROSPERITY.
YES WE CAN HEAL THIS NATION.
YES WE CAN REPAIR THIS WORLD.
YES WE CAN.
WE KNOW THE BATTLE AHEAD WILL BE LONG, BUT ALWAYS REMEMBER THAT NO MATTER WHAT OBSTACLES STAND IN OUR WAY, NOTHING CAN STAND IN THE WAY OF THE POWER OF MILLIONS OF VOICES CALLING FOR CHANGE. (WE WANT CHANGE.)
WE HAVE BEEN TOLD WE CANNOT DO THIS BY A CHORUS OF CYNICS…THEY WILL ONLY GROW LOUDER AND MORE DISSONANT ……….. WE’VE BEEN ASKED TO PAUSE FOR A REALITY CHECK. WE’VE BEEN WARNED AGAINST OFFERING THE PEOPLE OF THIS NATION FALSE HOPE.
BUT IN THE UNLIKELY STORY THAT IS AMERICA, THERE HAS NEVER BEEN ANYTHING FALSE ABOUT HOPE.
NOW THE HOPES OF THE LITTLE GIRL WHO GOES TO A CRUMBLING SCHOOL IN DILLON ARE THE SAME AS THE DREAMS OF THE BOY WHO LEARNS ON THE STREETS OF LA; WE WILL REMEMBER THAT THERE IS SOMETHING HAPPENING IN AMERICA; THAT WE ARE NOT AS DIVIDED AS OUR POLITICS SUGGESTS; THAT WE ARE ONE PEOPLE; WE ARE ONE NATION; AND TOGETHER, WE WILL BEGIN THE NEXT GREAT CHAPTER IN THE AMERICAN STORY WITH THREE WORDS THAT WILL RING FROM COAST TO COAST; FROM SEA TO SHINING SEA: YES WE CAN.

entrada 705 (any 3)

Tot el dia cercant per no trobar, i ja em comença a rebentar que després de dos dies de recerca la cosa estigui en el mateix punt en el que va començar, tot i que ningú em va dir que fos una feina fàcil i suposo que per això mateix me l’han encolomat a mi... si hi ha una cosa més trista que un bar de solitaris, és un bar de solitaris per Nadal, perquè un cop trets els que mantenen la pose de “Jo estic sol perquè vull” mentiders com tots els humans, hi ha els que reconeixen la seva condició de pàries, de tipus als que senzillament ningú vol veure o ningú troba a faltar, personatge que si no fos per la seva (més que dubtosa) contribució social podrien desaparèixer tranquil·lament, o en el millor dels casos podrien ser substituïts per qualsevol altre, he entrat a fer un cafè i a gaudir de la solitud d’aquests llocs per posar les idees clares i mirar d’esbrinar on la podria trobar, quan un dels tipus de la barra ha aixecat el cap i mirant-me ha forçat un somriure “Tot bé?” els conec i sé que no deixen de ser com gossos que porten força estona sense el seu propietari, així que retornant el somriure he contestat com a galeta de regal per tal que em donés la poteta “Si tot bé”, he fet un gest al cambrer perquè el convidés al que fos que begués aquell personatge, el tipus s’ha acostat i mentre esperava alguna forma d’agraiment m’ha dit “Buscant algú?, tothom busca algú encara que no ho sàpiga, i el divertit és que si no saps el que busques et pot passar pel costat i ni tan sols te n’adones...”, ja era mala sort, entre tots els bars un dia de sant esteve i entre tots els borratxos que un s’hi podria trobar m’havia tocat el putu filòsof etílic, he valorat si em tocaria fer de boig de la ciutat en cas de que me’l carregués, però el tipus ha reculat un parell de passes “Saps, sempre vaig creure que el dia que aprengués a viure sol seria un gran dia, que la culpa de tot el que em passava venia dels altres, i aquell dia va arribar i vols que et digui una cosa?, maleeixo a cada instant el moment en que vaig acceptar la possibilitat de viure sense ningú, perquè viure sense ningú porta al final a viure sense un mateix...”, he aixecat el got per brindar per aquella nova andanada de mots però sorprenentment el tipus ja no hi era, a fora he escoltat una frenada i he vist un moviment de la gent, de fet aquella sempre era una bona forma de no passar els Nadals sol... he demanat un altre cafè al cambrer rumiant quin seria el meu següent pas i quin podria ser el d’aquell que estava buscant... i per cert, que cada hivern fotin les mateixes merdapelis per tal d’atontar al personal i fer-lis creure el que no és, és una veritable merda i ho sento però algú ho havia de dir!!...

entrada 704 (any 3)

Dies com aquests es valoren quan un està en una cafeteria on una família al complert han anat a fer un beure tot deixant la casa dels pobres amfitrions feta un desastre i a aquests intentant posar-hi ordre, doncs res entre fantes, cokes, cacaolats, cafès i altres un pot escoltar diàlegs com “La cosina XXX anava com un puton no has vist com ensenyava les tetes?”, al que l’únic amb senderi i mala llet respon “Mira qui té tetes les pot insinuar, les que no en teniu les heu d’ensenyar... i a més envejar a les primeres...”, l’explosió de riure ha estat brutal, he aixecat el cap i he vist fora del bar a un quisso que m’estava mirant, tot sabent que era impossible hagués cregut que era el mateix que ahir tot baixant vaig estar a punt d’atropellar, i la seva mirada em va portar a fa uns mesos, aquell dia em van trucar, era un conegut que estava desesperat, al arribar a casa em va assenyalar un bulto que jeia dins de la cuina la seva dona ens mirava des de la porta de la cambra tot dient que allò li donava mal rotllo, m’hi vaig acostar i el vaig tocar, estava fred, segurament ja portava unes hores mort, semblava que estigués dormint, vaig escoltar un crit i vaig veure al Joan Jr, entrant a la cuina escapant dels braços de la seva mare “Dik!” va cridar, en teoria el gos es deia Kirk, però va quedar com a Dik quan el Joan Jr va decidir que aquell havia de ser el nom, l’hagués pogut parar però vaig deixar que es llencés damunt el gos cridant-lo i sacsant-lo, aquell gos li havia ensenyat moltes lliçons i ara mort i tot li ensenyava una de les més importants, i és que no hi ha res ni ningú etern... el nen em va mirar i després va mirar al seu pare, el pare va forçar el gest “Mira farem el que calgui...” va acostar-se i prenent el seu fill el va deixar a mans de la seva mare, “Creus que es pot considerar una deixalla orgànica?” em va dir, hagués rigut l’acudit sinó fos que el tipus ho deia seriosament, estava acariciant al Dik, era un gos llop, l’avi li havia donat al Joan Jr, havia dit que un gos no s’ha de valorar per la raça que sigui sinó pel gos que és, ric al pensar que els abans nombrosos gossos llop han anat deixant lloc a races cada cop més estrambòtiques que inclouen també als marits llepaxoxos, ara el personal si et veu amb un gos pel carrer et pregunta “De quina marca és?”, com si els gossos no fossin més que objectes subjectes a una moda i els que un cop demodé es poden llençar per canviar-los pels in o pel que estigui in en aquell moment, de moda; em vaig aixecar agafant al Dik “No pateixis ja me n’encarrego jo”, com em van dir fa temps el problema no és que hi hagi persones que tinguin gossos que no se’ls mereixin, sinó el fet que normalment els gossos no es mereixen els amos que tenen... el vaig carregar al cotxe després d’estirar una manta al seient de darrera, em vaig acomiadar pujant al cotxe, un cop fora del xalet vaig dir “Ja pots sortir...” passada una estona un caparró es va aixecar al maleter, al final hi havia algú del sexe masculí amb el que s’havia de tenir en aquella casa, em va fer caminar força estona fins que va trobar un lloc al bosc que considerés adient, com em deia “Hi estarà molt de temps, no podem deixar-lo en el primer lloc...”, la lògica dels nens és senzillament brutal, vaig cavar i després de dipositar-hi en Dik el vam cobrir de terra, de tornada a casa en Joan Jr va dir quelcom que per ell deuria ser una forma d’agrair-me el que havia fet però que em va deixar amb els queixals per terra “Saps, no sé perquè no podem triar als pares, si pogués et triaria a tu com a pare...”, i mentre recordava allò tenia al quisso mirant-me des del carrer mentre el personal anava desfilant i els cambrers recordaven que era Nadal i que tothom volia estar a casa...

entrada 703 (any 3)

Hi estava pensant, quantes de les tipes que he conegut en aquest any s’ho han fet amb mi senzillament perquè el que tenien a casa ja no els hi feia el pes... i el terrible és pensar on et deixa això, ets un substitut d’una merda, i no costa massa ser millor que una merda... i quantes després d’una relació “no afectiva” han acabat per no entendre el concepte “no afectiva”, molt possiblement els homes són incapaços d’avisar abans de ejacular en una bona mamada i les dones són incapaces de gaudir sense posar-hi sentiments... vaig aixecar la mirada i vaig trobar forces ulls mirant-me, vaig caure que allò era la reunió de final d’any, abans que la gent se’n vagi de vacances es fa un resum de l’any i hi ha imbècils que han de parlar de forma breu per tal d’animar (a no sé que) a la resta de directius intermitjos per tal de motivar-los de cara al proper any, vaig estar a punt de fer el xist fàcil i dir-lis “Aquest any si voleu ser bons no oblideu de posar un tripartidista a casa vostra... de fet diuen que substitueixen als pobres d’abans, tot i que toquen un xic més els collons, no us dic si us toca un verd el que us pot marejar a l’hora de netejar la taula... entre reciclatges, consum sostenible, dieta mediterrània i altres... o un d’esquerres (que té conya que la part esquerra del cos estigui controlada per la part dreta del cervell... ummm, crec que va així), doncs res, que un d’esquerres us pegui la bronca de perquè beveu champagne en lloc de cava... i dels sociates ni parlar-ne, ara bé tenir al Monti a taula com diuen els dels plàstics no té preu...”, algú gargamellejant (i no era un tipus amant dels pitufos) em va tornar a la sala, vaig agafar aire i com si estigués en l’animus tota la realitat que m’envoltava va canviar vaig començar a escoltar els crits dels ferits i veure cossos mutilats, l’olor a sang i mort em va anar envaint (suposo que això deu ser el més proper a tenir un brot...), vaig començar a parlar “Fa segles a centre Europa hi havia forces guerres, guerres no com ara entre països, sinó guerres entre tribus o pobles, en una d’aquestes una tribu famosa per com lluitaven en va apallissar a una altra, els supervivents d’aquesta es van refugiar en una muntanya i van decidir venjar-se, així que van entrenar durament en l’art de la guerra forces hores al dia, al cap d’un temps van tornar a lluitar i van perdre de nou, després de cercar refugi i no entenent el que els hi havia passat van decidir enviar a un dels seus per tal que espiés a l’enemic i descobrir quin era el secret d’aquells, val a dir que van enxampar al tipus i quan aquest es pensava que els seus dies tocaven a la fi el cap de l’altre tribu li va perdonar la vida, i és més li va oferir que podia mirar i veure tot el que volgués, així aquest va descobrir el veritable secret, quan va tornar amb els seus els hi va dir “El seu secret, és que entrenen tot el dia, no unes hores, no moltes hores, entrenen tot el dia, per a ells tot comença i tot acaba en l’entrenament per la guerra...”, així que ells van decidir entrenar encara més, van reduir les hores de son, les hores de menjar, les hores de relacionar-se, en resum les hores de ser humans i passat un temps van tornar a la lluita, aquest cop van guanyar, un cop acabat el combat se li va preguntar al cap que fer amb els presoners i ell va dir “Deixeu-los anar, no podem esperar ser els millors guerrers si no tenim els millors adversaris, si els matem i en quedem sense adversaris perdrem la por i la necessitat que ens ha portat aquí avui i aleshores esdevindrem un enemic fàcil per a qualsevol que ens vulgui atacar”, el cap de l’altre tribu sorprès li va dir “Saps, que això vol dir que a la mínima que puguem us tornarem a atacar...” “Això espero, perquè la pau ja no és un objectiu per a nosaltres, ara només estem preparats per sobreviure...”, el divertit del tema, és que mai més es van tornar a enfrontar però la por de que arribés un dia on fer-ho va fer que cap dels dos baixés la guarda i esdevinguessin uns exèrcits fabulosos i imbatibles...”, vaig mirar als tipus que no entenien res, allí asseguts tipus que han canviat les armes per telèfons i ordinadors amb efectes més devastadors, tipus que han canviat els colors de guerra per colors corporatius, les carpetes amb els colors de la branca d’on venien no distaven dels colors dels escuts de les diferents tribus, tipus sense armadura però amb trajos que indiquen clarament quin escalafó ocupa cadascú dels presents, diuen que abans un guerrer demostrava el seu estatus per l’espassa que duia, ara ho fan per la ploma o bolígraf, tipus que lluiten en una guerra sense ni saber-ho, i on ara la gent no mor, senzillament és despatxada... vaig agafar aire “Tothom espera que el proper any sigui millor que el passat... i sabeu una cosa? l’any serà allò que en feu del mateix, perquè de la mateixa manera que no acceptaríeu que algú us el putegès tampoc hauríeu d’acceptar que algú us el faci el millor de la vostra vida... teniu 365 dies amb 365 oportunitats per ser millors i demostrar-ho, i qui no accepti o no pugui acceptar un repte com aquest molt possiblement no es mereix aquesta oportunitat...”

entrada 702 (any 3)

Avui fent el cafè un tipus m’ha dit que li havia agradat el darrer vídeo que li vaig recomanar (i que vaig penjar no fa massa per aquí), tot i que m’ha remarcat que a ell li va agradar però a la seva parella no, és més, sembla que fins i tot es va molestar un xic, no he pogut evitar el somriure tot pensant que si bé algú va dir fa segles que la realitat està formada per l’harmonia de contraris, això en una parella tendeix a no complir-se, perquè lo xaxi que és ser diferent en un començament acaba quan un pensa “Kllons i no podria ser un xic més com jo?” i d’allí a trucar un advocat hi van nanosegons, conec al tipus i la seva parella, i no m’ha estranyat aquest comentari, suposo que en el seu cas es va donar la paradoxa del viatger, fa anys que me la van explicar, diuen que hi havia un home en una estació a qui se li va acostar una persona, aquesta li va oferir un tracte, li donaria un bitllet amb el que faria un viatge, aquest aniria tenint parades, i ell podria baixar en la que volgués ara bé, si no baixava en cap passat un temps quedaria tancat en el tren per la resta de la seva existència, el tipus va acceptar i va agafar el bitllet pujant al tren, va anar passant per parades i cada cop eren més maques, cada cop el que veia li agradava més i li provocava ganes de veure la següent, però aleshores va recordar que allò podia acabar en qualsevol moment i va valorar si li valia baixar en la propera o esperar la següent amb el perill de perdre-ho tot... el tipus va notar com el tren es parava i va baixar del mateix en un lloc que era força semblant al seu ideal, ell es va enganyar i de tan semblant al seu ideal el va convertir en tal per no recordar que un xic més de valor igual el portava al que realment era el que desitjava, ara be, també ho podria haver perdut tot... doncs res, suposo que el meu conegut va baixar del tren en l’estació equivocada i el problema és que el tren només passa una vegada... i mentre li donava voltes al tema m’han donat la notícia del Nadal, tothom de festa i jo currant, m’han adjudicat una setmana de festa i un bitllet cap al sud per tal que vagi a buscar una persona que ha desaparegut, així que mentre tots s’ho passeu de nassos jo estaré fotent els nassos en moooolts llocs per veure que trobo, i per començar res millor que un lloc que conec força bé... 41.0667,1.05 així que ja ho sabeu si hi sou a prop aprofiteu els jerseis de coll alt i no deixeu la finestra oberta no sigui que en lloc d’entrar el Fatboy Noel us entri alguna altra cosa a l’habitació... i per tal que vegin que me’ls aprecio el hi desitjo un fatal Nadal, que agafin qualsevol indigestió i se’l passin cagant i vomitant, això qualsevol ETS que els hi faci recordar aquests dies de pau i xerinola, i fins i tot els hi desitjo que estiguin bonets i no en falti cap fins dilluns on ja es poden morir tranquil•lament, com deia un conegut a un altre que tenia una empresa de serveis funeraris “L’anunci de: “Bones festes, bon viatge i millor trànsit”” no ha estat un de les millors idees...

entrada 701 (any 3)

Avui parlava amb un dels caps, el tipus ja té la maleta llesta per marxar al seu paradís particular, i he aprofitat per preguntar-li si li han “massificat” (m’agrada tocar els collons als pollosos...), el tipus s’ha posat seriós al dir-me “I tant, ja tinc dos veïns!, no sé on anirem a parar...” li he recordat que vaig llegir que gràcies a uns “oportuns” estudis mediambientals havien aturat uns projectes d’obres ell no ha pogut evitar el somriure “Si, mira ara ho intenten arreglar, saps l’intel•ligent no és arreglar i actuar quan el mal està fet, és fer-ho quan encara es pot evitar el mal, més econòmic i menys traumàtic, però és clar tothom creu que la cosa li sortirà bé i acabem com acabem... mai aprendrem”, aquí no he pogut estar-hi més d’acord, així que acceptant el cafè el tipus ha dibuixat el segon somriure “Saps qui mana en aquesta empresa?” “Tu?” ell ha rigut, “Jo?, que més voldria!, mira quants fa que tu i d’altres intenteu evitar el sopar de Nadal?, i quants cops ho heu aconseguit?”, aquí he notat el regust amarg del cafè i de les derrotes “Doncs bé, aquest any no hi haurà sopar, resulta que les secretàries han decidit que els diners del sopar els podem destinar a bones accions i ajudar als necessitats, i mira així serà...” m’ha comentat que una de les gilihaikus va anar de viatge no sé en quin cony de país i que va tornar “canviada” “molt millor persona” segons ella i va donar aquesta idea, sort que tenia la tassa ben agafada sinó li hagués tacat la seva preciada catifa i hagués deixat el seu joc de cafè orfe... així que elles havien aconseguit el que a nosaltres ens havia estat negat, perquè els cabrons que sempre es queixen dels altres i no paren de rajar de la gent són els primers en reclamar una merda sopar de Nadal on ningú menja bé, perquè ja sé sap que quan s’intenta acontentar a tothom s’acaba per putejar a tothom..., he sortit en estat de shock del despatx preguntant-me des de quan aquell poder en l’ombra, des de quan les masses controlaven l’empresa, no he pogut evitar mirar amb cara de sospita als imbècils amb els que m’anava creuant per l’empresa, suposo que pel senzill fet de ser més ja tenen un cert poder... però dos fets m’han fet respirar amb tranquil•litat, el primer veure les secretàries que sempre venen amb el darrer modelet amb pantalons i sense aixecar-se dels seus despatxos, i perquè?, ahhh, avui és 22, i els d’informàtica tenen la costum de pujar i fer el seu particular rapte de les sabines tot cridant “No vols que et toqui el gordo...” i és clar elles corrents com a gallines sense gall pel galliner... això i la conversa que mantenien entre elles, semblaria ser que parlar de pedofilia no és delicte, ho són forces altres coses però parlar-ne no, doncs res una de les tipes amb un parell d’ovaris ha dit “A mi m’és igual, per tal d’evitar sorpreses tots capats, els que han fet o els que diuen que poden fer o que pensen que poden fer...”, no he volgut entrar al drap, però si també poguéssim acomiadar pel que han fet o han pensat de fer o diuen que poden fer, forces ja no hi serien, i ella tampoc... perquè imprimir els quaderns d’estiu dels fills, enquadernar-los i ensenyar-los a tothom com si fossin un trofeu de caça no demostra precisament massa professionalitat... i el millor del dia el resultat del test damunt la taula amb una nota de la psicòloga on em deia que res d’anormal, i que planyia als que treballaven amb mi, tot i que em recomanava que vigilés respostes com “Davant la impossibilitat de fer sortir el seu cotxe de l’aparcament i tenint un cotxe a cada costat on un és seu i l’altre no: preferiria colpejar al cotxe que no és seu o al seu?”, la resposta era clara i sense necessitat de copiar... (i no, la resposta soc un conductor de collons i no en colpejaré cap no hi era...)

entrada 700 (any 3)

No sé que passa aquests dies però avui m’ha tocat anar a urgències, i no puc més que sorprendre’m que tot i els cursets, el temps i els canvis de mentalitat les tipes que hi treballen no han canviat amb el temps, li deia al meu acompanyant que el que per ell era urgent per elles era senzillament feina... un cop l’han agafat m’he quedat esperant-lo tot veient el panorama que s’havia instal·lat a la recepció d’urgències, des de una mare cabrejada per que l’assistenta l’havia trucat per dir-li que el seu fill tenia febre i havia vomitat, i clar la tipa havia tingut de deixar la feina i anar a buscar al fill, que allí ja no tenia febre i si ganes de tocar els collons i la tipa dient a sa mare (que l’havia acompanyat fent de bona àvia) “Doncs aquestes hores no els hi penso pagar...”, l’àvia donant-li la raó ha marxat tornant al cap d’una estona amb un parell d’entrepans i les tipes totes fines i tikis (sense mikis), han començat a endrapar-se els entrepans com si no haguessin menjat en dies, i han acabat per deixant que el nen (i per tal que no toqués els collons) anés estirant part dels entrepans, demostrant que tan malament no estava i que no hi ha res que un xic de fuet i de pernil salat no curi... després tenia un tipus que ha vingut amb una nena, després de donar el nom la tipa de recepció li ha preguntat el seu nom, ell l’ha dit i la tipa que aixecant el cap (no ho havia fet encara) li ha dit “No em surt ni com a pare ni com a mare...” (valents collons, perquè si li hagués sortit com a mare fem l’onada allí mateix), el tipus amb un somriure i sense saber on es fotia ha dit “Soc la nova parella de la mare” tot orgullós, orgull que ha perdut quan la tipa li ha contestat “Miri haurem de parlar amb la mare i/o el pare, i sinó amb serveis socials ja m’entén...”, el tipus no entenia res però al final han localitzat a la mare, doncs res mentre esperaven el tipus ha deixat que la nena pugés de peu damunt un banc i comencés a aporrejar una pantalla tàctil que tremolava cada cop que la tipa acostava les seves manetes tot cridant “Mira, mira, que surt ara!”, al costat tenia un tipus que li ha dit al seu fill de poca edat “Mira, espera’t mentre vaig al cotxe” i el tipus que li deixa el seu flamant iphone al nen qui veient com marxava l’ha llençat i òbviament ha anat cap a la porta, mentre em preguntava si sortiria i acabaria atropellat o bé es deixaria alguns ditets en la porta de vidre el pare ha tornar cardant-li una bronca i mirant-me a mi, com si jo hagués de vigilar al fill de puta aquell, tot i que escoltant la conversa del tipus era un fill de cornuda i possiblement de cornut si fèiem cas als trets físics del nen, mentre li donava voltes se m’ha costat una parella de vells amb el tipus tossint traient els budells per la boca i la jaia dient a una altra dona “I no volia venir, perquè diu que si ve no el deixaran marxar...” i la pregunta no és si el deixaran o no marxar, la pregunta és si tindrà temps per fer-ho... al final m’he acostat tot dient que el meu conegut portava temps dins, la tipa sense aixecar el cap m’ha dit “És amic o parella?”, bona pregunta... suposo que la resposta portaria a un desenllaç concret “Parella!” he dit, i la noia amb un somriure de complicitat i demostrant la seva condició sexual m’ha dit “Doncs així pots passar...”

entrada 699 (any 3)

No tinc massa clar encara perquè m’ha trucat i m’ha fet passar abans d’avisar a qui tocava, des de l’entrada del seu pis he pogut notar l’olor a mort i sang, i he tingut de reprimir un somriure al pensar el malbaratament de sang que hi havia hagut, l’Oriol m’ha conduit pel seu pis (que conec de memòria) fins la porta de l’habitació de la seva filla, l’ha obert una mica “Tu la coneixies bé, oi?, perdona si no entro...”, dins i estirada al llit estava l’Agnès, amb els llavis entreoberts i els ulls tancats amb aquella expressió de la gent que dorm, tot i que ella no estava dormint, o almenys amb el son dels vius, al llarg dels seus canells he vist els talls en vertical, no horitzontal, la cosa no anava en broma, al terra bona part dels seus cinc litres del preciat beuratge que dibuixaven formes a la catifa, i sobre el seu cap escrit amb un pobre pols la frase “Liberate Te Ex Inferis”, al acostar-me he trobat un sobre adreçat a la meva persona, dins una tarja d’aniversari reciclada on havia escrit “Cursum Perficio” mentre un ninotet amb cara idiotitzada felicitava l’aniversari i deia que esperava que en complissis molts més, he llegit les frases evitant un nou somriure al veure la ironia de les mateixes, vaig conèixer a l’Agnès fa un temps quan el seu pare em va dir que havia començat a treure males notes i que no entenia massa bé el motiu, li vaig dir que jo no era la millor influència, però ell va acabar per reconèixer que ella havia dit que només volia parlar amb mi, i ara la tenia allí davant, quasi que podia veure un somriure en els seus llavis, els braços penjats com a font del que necessito per alimentar-me, molt possiblement res en aquest mon sigui per casualitat i la seva mort i d’aquella manera portava forces dobles sentits, però no, no està bé beure dels morts, i menys d’ella, si la vaig respectar en vida no la menysprearia un cop morta, fora de l’habitació m’esperava el seu pare l’Oriol “Tu saps perquè ho ha fet?”, he intentat defugir la resposta però ell s’ha plantat davant meu i ha aixecat les mans, perdre una filla no deu ser fàcil i menys d’aquella manera, d’una manera que molt possiblement ni la mort la voldria si la pogués retornar, l’Agnès tenia molt per endavant i segurament ni tan sols Radamantis l’esperava, i molt possiblement fins i tots Tisífone se n’estaria de mal tractar-la, però les coses són com són i no pas com volem que siguin, ell hi ha tornat “Perquè ho ha fet!”, la gent hauria de saber que a vegades val la pena no fer segons quines preguntes, “Ho ha fet, perquè la vàreu enganyar, li vàreu vendre un mon de felicitat i de pau, un mon on tothom és bo, i ell va descobrir que això no és cert, aquest mon és de tot menys bo, “aquí no hi ha amor només tius calents amb polles que et volen follar” em va dir no fa massa, un mon que a ella no li agradava un mon que li feia mal, un mon on ella no hi volia ser... i tu encara t’ho preguntes, has oblidat el que feies no fa tan?, no mataves a noies de la seva edat? Ahh, perdona, en el cas de l’Agnès era una noia les altres ja eren dones, no sigui que fereixi la teva sensibilitat, tu saps de que va aquest mon i et vas enganyar pensant que podries explicar-li només lo bo i que el dolent no la trobaria i aquí en tens els resultat”, és estúpid intentar explicar perquè algú decideix acabar amb la seva vida, estúpid i d’imbècils, però els que queden volen saber el perquè, volen voler entendre el que ha portat a fer quelcom així i de pas respirar alleugerats al descobrir que no en són els culpables, i el més difícil d’entendre és que a vegades no hi ha res a entendre, només algú que decideix apagar el llum i sortir de l’escena, ja ho vaig dir que no era una bona influència, no crec en els humans, sou una puta merda però us necessito per viure (sort d’això), i gràcies a vosaltres les millors se’n van pensant que poc poden fer per millorar aquest mon...en dies com avui un descobreix que Deu no existeix o que si existeix té un sentit de l’humor un xic especial, com em van dir fa segles davant una imatge semblant “Davant d’això només pots pensar o que no importes a Deu o que senzillament t’odia tant que t’envia aquestes desgràcies, i no sé quina de les dues explicacions pot provocar més por...”, tot i que el que ho va dir era part interessada en un joc molt més profund i perillós..., i el divertit del tema era pensar en el veritable significat del seu nom...

entrada 698 (any 3)

Ahir baixant cap al concert vaig passar per davant de la Periquitos’ cage, on el Barça feia justícia a la dita “V de Barça” tot donant significat a la frase “Res és segur, tot és possible” o també a la de “Res és veritat, tot està permès…” així que tot passant pel cel per a uns i l’infern par a altres vaig arribar a la sala de concert, com deia un conegut “The really important is to be there” i poder dir allò de “I wish you were here”, doncs res, el concert força correcte tot i que al entrar vaig tenir la sensació d’estar en un concert d’institut, massa sala per a tan poca gent i més quan per cada fan i havia un acompanyant… però els artistes van complir, tot i que un no pot oblidar que el senyor Jared és un actor i capaç de fer creure que els espectacles són personalitzats a les ciutats per on passa tot i que fent una petita recerca per Internet un descobreix que els concerts no deixen de ser uns clònics, però el tipus es sap vendre i jugar amb el públic, així i que tal com ja vaig demanar en un altre post (auuu, una altra autocita), no van faltar ni aquesta, aquesta, aquesta, aquesta i aquesta cançons del seu repertori (aviso de la qualitat que no és la millor i si molt possiblement la pitjor…), em va fer gràcia l’excusa per no tocar Hurricane… molt possiblement i aprofitant la vena d’actor els vídeos seus tenen força més del que es vol veure o fer veure en una primera visionada, estava en el concert amb la meva acompanyant quan un tipus se’ns va acostar tot demanant-nos foc, ella li va oferir i vaig veure que el tipus estava acompanyat d’un altre que em va llençar un somriure (nota mental, no anar amb camisa de llenyataire a un concert d’emos adolescents…), la meva acompanyant va somriure “Au que ja has lligat…”, “Amb els dos?”, “Sempre has semblat un tipus força dur i resistent” em va dir ella picant l’ullet i marxant al bany, els tipus se’m van acostar i em van dir si volia una copa, vaig acceptar i un cop a la barra em van explicar que venien de ses illes i que tot i tenir la família en contra havien decidit anar a viure junts tot i que no es tancaven a conèixer noves companyies, vaig somriure davant aquest aforisme i ells s’ho van prendre per on no era, un em va agafar i em va dur darrera les grades, així mentre les ninetes sospiraven pel tipus de l’escenari i els membres de la banda aquells dos ho feien per un altre membre, vaig notar-ne un a la meva esquena mentre l’altre acotxava davant meu, vaig girar el cap i el tipus em va posar la llengua fins la gola, la vaig mossegar i amb una estirada li vaig partir, vaig notar la seva sang en la meva boca i com intentava apartar-se mentre el que estava de genolls sense mirar deia “T’ho passes bé eh?” amb un moviment sec li vaig trencar el coll i el vaig deixar caure, el de genolls va aixecar el cap sorprès el vaig agafar pel coll aixecant-lo, el tipus va intentar cridar però sense aire als pulmons, vaig mossegar-li el coll notant més sang en la meva boca, ell es va resistir però vaig notar l’excitació en els seus pantalons fins i tot morir el posava catxondo, el vaig deixar caure netejant-me els llavis i comprenent el perquè no bec sang d’home.. un cop davant l’escenari de nou la meva acompanyant em va venir a buscar “I ells?” vaig somriure, ella va arronsar les espatlles “Bé, espero que ho hagin gaudit…” “No ho saps bé…”, ella es va girar tot esperant que el Jared l’escollís per la darrera cançó, però tan ella com jo sabíem que això només passa a les pel·lícules americanes i ahir no ho era…

no matter how many times did you told me you wanted to leave
no matter how many breaths that you took you still couldn't breath

no matter how many nights did you lie, i'd wait to the sounds of pausing rain

where did you go? where did you go?

heart beat, a heart beat, i need a heart...

tell me what you kill to save your life?

tell me what you kill to prove your right?

crash, crash, burn let it all burn

this hurricane chasing us, so long to cry

no matter how many days i die, i will never forget

no matter how many lies i live, i will never regret

there’s a fire inside, of this heart, about to explode into flames

where is you God?

where is you God?

where is you God...?

do you really want?

do you really want me?

do you really want me dear?



do you really want?

a heart beat, a heart beat, i need a heart beat

you know i gotta leave, i can't stay, i know i gotta go, i can't stay


tell me what you kill to save your life?

tell me what you kill to prove your right?

crash, crash, burn, let it all burn, if sorry can't fix the things i so long to cry


You say you wrong, you wrong, I'm right, I'm right, you're wrong, we fight

Ok, I'm running from the light, running from the day to night

Oh, the quiet silence defines our misery

The riot inside keeps trying to visit me

No matter how we try, it's too much history

Too many bad notes playing in our symphony

So let it breathe, let it fly, let it go

Let it fall, let it crash, burn slow

And then you call upon God

You call upon God


tell what you kill to save your life

tell me what you kill to prove your right

crash crash burn, let it all burn, if sorry can't change things i so long to cry


entrada 697 (any 3)

Avui tot esmorzant un tipus m’estava explicant que un dels socis que té fa poc que va obrir un taller mecànic amb altres, de fet ell era el soci capitalista i els altres socis eren els que pencaven, el que fa un temps seria una societat comanditària… doncs res, el que estava amb mi va escoltar no fa massa un soroll al seu cotxe i pensant que no era res greu va decidir portar-lo a aquest taller enlloc d’anar al servei oficial (cal dir, que el cotxe que té és un xic especial, i que jo sempre li he recomanat que el porti al servei oficial), ell el va dur allí per estalviar-se dos euros i de pas si havia de donar negoci donar-lo a un conegut, el tema està en que van trigar força a arreglar-li i el seu conegut li va dir que havien estat fins a les tantes i que finalment van necessitar de fer venir un dels mecànics del servei oficial per tal que donés una ullada al cotxe, ell el va anar a buscar i quan li van donar la factura va quedar flipat i més encara quan el tipus del taller li va dir “I mira que només hem posat la meitat de la mà d’obra….”, ell que si té alguna cosa és que és força tonto i educat no va dir res, després va trucar al seu conegut i tot dient que la pensava pagar li va deixar clar que si algú no sap com funciona una cosa el millor que pot fer es senzillament reconèixer-ho i no voler fer pagar el temps que ha trigat a descobrir com funciona al pobre client, i més quan ara el dia que porti el cotxe al servei oficial s’haurà d’escoltar de tot… això m’ha fet recordar que en la meva feina els coneixements venen pressuposats, no m’imagino fent-li pagar a un client pel temps que passem per tal d’entendre la base teòrica del seu problema, li podem fer pagar pel temps que passem estudiant el seu problema, ara bé, mai pel temps que passem per adquirir els coneixements que venem… encara estàvem en la conversa quan un dels que hi havia ha saltat dient que ell en tenia una de millor, a la seva empresa han fet una important inversió en informàtica i el tipus va quedar acollonit quan va demanar un millor preu i el de l’empresa d’informàtica li va dir “No el puc baixar més, ara no et queixis que et posaré tots els programes gratuïtament” el que estava amb nosaltres li va agrair tot preguntant-li si també li donaria els números de llicència i l’altre tot ofès li va dir “Home no!, no veus que te’ls posaré de tapadillo!”, aquí l’altre va explotar tot dient que en la seva empresa els programes o els tenien oficials o senzillament no els tenien i el venedor amb un somriure li va acabar dient “Doncs així me’ls hauràs de pagar…”, brutal, senzillament brutal… els he deixat discutint que amb un panorama així ja direu on acabarà tot ja que avui tinc viatge, de fet avui tinc concert a Barcelona (i no, no és una excusa per anar a veure un partit), concert i sopar, que més es pot demanar… només espero que els 30´´-> O siguin la meitat de bons en directe del que són els seus discos…

entrada 696 (any 3)

Vagi per endavant que no intento justificar el dia de fúria de ningú, però avui no m’he pogut estar de recordar una història de fa uns anys, recordo com un client ens va venir tot dient que tenia problemes de cobrament i que això no li permetia d’estar al dia en els pagaments i que podria afectar als seus treballadors, després de validar la informació, va quedar clar que la part més gran provenia de tres empresaris que havien contractat els seus serveis i no li pagaven, el meu consell va ser senzill “I perquè no ho dius als teus treballadors?”, el tipus em va mirar sorprès i al final va acceptar, així que van fer una reunió amb la plantilla i els hi vam explicar com estaven les coses, al final de l’explicació es van mirar un xic sorpresos i un ens va preguntar “I això que diuen és veritat?, la feina que li vaig fer fa tres mesos encara no l’ha pagada?”, el meu client va dir que si i va mostrar forces més factures, el treballador va preguntar “I si les cobra nosaltres cobrarem?” “És clar que si i a més…” i aquí el vaig fer callar, perquè precisament el seu estalvi financer eren els meus honoraris, el tema és que el tipus passats uns dies va rebre un avís d’un dels advocats dels seus clients qui li deia que el denunciarien per extorsió i amenaces, el meu client va somriure i va dir que endavant… i és que a aquells que parlen de terminis, lletres, girs, factorings i altres merdes se’ls hi van presentar uns treballadors amb una filosofia senzilla i pràctica “Tu has gaudit dels nostres serveis, tu pagues…”, i òbviament al final van pagar, possiblement algú dirà que no era la millor forma, però era una forma, i una forma que va funcionar increïblement bé… sempre m’he preguntat el perquè us heu de creure unes regles que estan fetes per uns i pensades per fotre als altres, perquè al final i sota la por que tot se’n vagi a norris els que gaudeixen d’aquestes regles accepten una derrota en una batalla per seguir guanyant la guerra… avui també ha estat un dia de sorpreses, fa uns dies que tinc la visita d’un conegut d’una filial, doncs bé, el tipus avui marxava i m’ha sorprès veure’l a la porta del meu despatx quan ja el feia fora de l’oficina i el tipus amb un somriure em diu “Arribo tard, però no volia marxar sense desitjar-te un bon nadal i unes millors festes”, m’allarga la mà, m’abraça i marxa tan panxo, la meva secretària ho ha mirat tot astorada preguntant-se si aquell tenia clar que m’importava una merda ell, els nadals, les festes i sa puta mare (i perdoneu però algú ho havia de dir…), al final ella m’ha dit “No em diràs que no hi ha gent feliç en aquest mon…” i si voleu que us sigui sincer no he pogut respondre, tot pensant si allò volia dir que ens havíem de dutxar junts… també discutien avui la portada de la revista Life, sobre la persona de l’any i semblaria ser que el Sr. WL ha perdut en favor del Sr. Carallibre, i tot perquè segons els de la revista el primer veu amenaces i conxorxes on no n’hi ha i el segon promou l’amistat i creu en un mon de felicitat absoluta també conegut com a teletubilàndia, que voleu que us digui fa segles algú em va dir “No et fiïs dels que volen salvar o condemnar la teva ànima, ara bé, aquests darrers acostumen a tenir força més raó…”, així que coneixent als humans com els conec no crec que lo de la revista Life sigui banal… i finalment avui bronca a l’oficina, però bronca de collons, s’acaba l’any i tothom fa recompte de les hores que encara té per diferents motius, avui un tipus n’ha demanat amb una excusa tonta que li compenses una part el saldo d’hores que no gastat, i les erices cabrejades no han trigat a saltar tot dient que no era un motiu justificat, es veu que estar a casa cuidant a un fill malalt és un motiu força més justificat que voler anar de putes… tot considerant que no només s’han de quedar les mares amb els nens i en el cas de les putes no és igual de divertit si hi va la teva parella…

entrada 695 (any 3)

Ahir viatjant per la blogosfera em va venir al cap un conegut, el tipus té muntat un centre d’autoajuda amb un nom indi del mes xaxipirulin que (i sempre segons ell) traduït vindria a dir “espai nomes per a imbècils”, ara bé, d’imbècils en deu estar ple el lloc on estic perquè sempre té el xiringu ple, doncs bé, el tipus és tot un hipnotista (mentalista pels fashion, tot i que crec que els mentalistes toquen més pals...); bé al trapo, el fet és que el tipus i com diu en la seva publicitat: “Ajudo a que el millor d’un surti a l’exterior, amb un equilibri entre el que soc i el que realment soc...”, no em direu que com a publicitat no mola... la seva feina passa des dels atontats que ho han provat tot i que ara volen quelcom més “radical/natural” fins als xacristes que volen que els hi obrin o els del aero ioga que mentre estan penjat cap per avall diuen “Em sento diferent” i no puc més que pensar que ni cap per avall els hi arriba la sang al cervell a aquells... “Collons, clar que et pots sentir diferent que estàs cap per avall i no vius al hemisferi sud so kpullu”, doncs tornant al meu conegut, una de les seves línies de negoci és la hipnosi destinada a gent que vol perdre alguna fòbia o vol deixar de fumar o vol perdre pes o qualsevol altre història, i ell em deia que amb els anys la gent li ve amb la història de “Miri que jo ho intento, però i si em falla la hipnosi que em quedarà?”, i ell tot diligent i amb un somriure els hi diu “Ah, per això hi ha el pla B”, “El pla B?”, “Si, quan l’hipnotitzi diré al seu subconscient que en cas que vostè faci allò que no hauria de fer li ordeni llançar-se des de la finestra de casa, i si viu en un pis baix o en un xalet li ordenarà que es deixi atropellar per un cotxe, miri ho he estat pensant i crec que són formes força “accidentals” de morir, i de pas i si té una assegurança de vida deixarà arreglats a la dona i als fills...”, òbviament els tipus comencen a suar s’aixequen i marxen tot dient que necessiten pensar-s’ho, i com ell diu “Si algú no vol canviar no canviarà, tot canvi comença per un mateix... jo no puc ajudar a aquells que no volen ser ajudats...”, doncs bé, ahir en un blog algú intentava dir que la societat es cabrejava i sortia al carrer (notícia d’Itàlia i la moció de censura), i entre els comentaris n’hi havia que deien que allò seria un senzill dia i que l’endemà ja ningú se’n recordaria i que passat un mes tot seria igual, suposo que no estava massa equivocat aquest comentari, perquè els humans senzillament ja no saben que volen, i quan un no té clar que vol difícilment ho pot fer valdre, podeu preguntar a qui vulgueu, pregunteu, pregunteu si volen un revolució i suposo que us diran que si, ara bé, pregunteu si la volen fer ells, i ja us miraran diferent i si els hi dieu que igual la casquen ja no us dic el que us diran... i mentre tots viviu la vida de covardia que us han venut i penseu que res pot canviar perquè senzillament no fareu res per canviar-ho, podeu anar mirant les notícies que el bo del senyor WL us va passant per davant de la cara, i el divertit del tema, és que el personal va dient “Oh, el que fan, oh que dolents, quins governs que tenim!” i quan preguntes que pensen fer et responen “Res, que vols que fem?”, bé doncs tenir unes idees i defensar-les i si cal arribar fins al final (The End pels pel•liculers) perquè tenir unes idees no vol dir que un en surti guanyador, només demostra que un té criteri i unes idees que es creu i que defensa, tot i que avui en dia us va més la frase de: “Les idees són per ser venudes i bescanviades per tal de tenir una vida sense ensurts...”, i com que sembla que cal autocitar-se us deixo quelcom que vaig copiar fa temps (jo mai arribaré a escriure res com això, soc dels fast-blogers dels que escriuen molta merda i acaben per intoxicar al personal...)

“...he pensado que podríamos celebrar este 5 de noviembre... (Un día que, lamentablemente, ya nadie recuerda)... tomándonos 5 minutos de nuestra ajetreada vida... para sentarnos y charlar un poco...

...hay, claro está, personas que no quieren que hablemos... sospecho que, en este momento... estarán dando órdenes por teléfono... y que hombres armados ya vienen en camino...

¿Por qué? Porque mientras puedan... utilizarán la fuerza... ¿Para qué el diálogo? que en este país... algo va muy mal, ¿no? ...crueldad e injusticia... intolerancia y opresión...

...antes tenías libertad para objetar... para pensar y decir lo que pensabas... ahora, tienes censores y sistemas de vigilancia que nos coartan para que nos conformemos y nos convirtamos en sumisos...

...¿Cómo esto ha podido ocurrir? ¿Quién es el culpable?... ...bueno, ciertamente, unos son más responsables que otros... y tendrán que rendir cuentas... pero, la verdad sea dicha... si estás buscando un culpable, sólo tienes que mirarte al espejo...

...¿Por qué lo hiciste?... porque tenías miedo ¿Y quién no?... guerras, terror, enfermedades... había una plaga de problemas que conspiraron para corromper vuestros sentidos y sorberos el sentido común... el temor pudo con vosotros... y, presas del pánico, acudisteis al actual líder..., Sabatero...

...os prometió orden... os prometió paz... y todo cuanto os pidió a cambio fue vuestra silenciosa y obediente sumisión...

...anoche intenté poner fin a ese silencio... anoche destruí el Old Bailey... para recordar a este país lo que ha olvidado... hace más de cuatrocientos años... un gran ciudadano deseó que el cinco de noviembre quedara grabado en nuestra memoria... su esperanza era hacer recordar al mundo que justicia, igualdad y libertad son algo más que palabras... son metas alcanzables...

...así que si no abren los ojos... si siguen ajenos a los crímenes de este gobierno... entonces os sugiero que permitáis que el cinco de noviembre pase sin pena ni gloria... pero si veis lo que yo veo... si sienten lo que yo siento y si persiguen lo que yo persigo... entonces, os pido que os unáis a mí, dentro de un año... ante las puertas del parlamento... y juntos, les haremos vivir un cinco de noviembre que jamás... jamás nadie olvidará...

La llàstima és que això porti a que un pobre malalt dibuixi una V en una paret i acte seguit es deixi abatre a trets (ains, perdoneu es va matar ell mateix d’un tret accidental), i sabeu, el divertit del tema és que sense saber-ho ja esteu perduts perquè aquells contra els que hauríeu de lluitar us porten segles o bé mil•lennis d’avantatge i jo ho sé perquè des de fa més de cinc cents anys que els vec...

entrada 694-2 (any 3)

L’altre dia tornava cap a casa quan vaig veure (com sempre) la llum del menjador, i com prop de la finestra es dibuixava una figura que jo conec prou bé, allí estava la Neus com cada tarda de cada dia a la mateixa hora, palplantada tot mirant la carretera i veient passar els cotxes, va perdre el seu marit sense cap explicació, un dia el tipus es va aixecar i va dir que ja n’hi havia prou de fer-se mal, total que en menys d’una setmana el tipus havia marxat, a ella només li quedava el seu fill, qui després d’una nit de festa va topar frontalment amb uns beguts que van intentar veure quin era el cotxe que aguantava millor la topada, i que van acabar per fer un monument abstracte amb vísceres, ossos, tendons i altre teixit humà, un monument de com un senzill segon pot canviar la vida per mort, un monument que demostra el fàcil i el senzill que és passar de la llum a la foscor, d’un senzill “on” a un contundent “off”, diuen que costen d’acceptar aquestes coses i a la Neus li van donar la baixa, conec a la dona que li va a fer la neteja i la tipa em diu que mai ha passat tanta por com en aquella casa, la Neus no diu res, senzillament li obra la porta i es queda plantada al menjar sense expressió, i el dia que li va preguntar que feia allí de peu la Neus es va girar i amb l’únic somriure que li ha vist dibuixar des de que treballa per ella li va dir “Els estic esperant, ja veuràs com no trigaran”, això i el fet que cada cop que s’escolta algú a l’escala o entrant a l’edifici li pregunti “Son ells?” fa que la tipa es plantegi si val la pena treballar en una llar com aquella, em va dir que un dia va agafar el valor suficient per dir-li “Mira, Neus, són morts i no vindran...”, i la Neus ni es va immutar “Això diuen tots, però no és veritat... el que passa és que venen tard però ja cada nit els sento arribar i el hi dono la bona nit”, suposo que una consciència que no vol acceptar la realitat és ajudada per un inconscient que esdevé un veritable “conscient” per fer creure el que no és... això o tothom està equivocat i la Neus té una veritat que ens ha estat amagada a tots els altres... fa uns temps algú va dir una frase “Si quan neixes tu plores i tots riuen, hauries d’aconseguir que quan et moris tots plorin i tu riguis..” suposo que una bona frase carregada de bones intencions, tot i que en el cas dels vampirs tenim una solució força més senzilla, com és el fet de no morir i un cop perduts tots els éssers estimats perdem la sensació o el record del que és perdre a algú, i aleshores un descobreix que al final un cop passats els anys no importa perdre a la gent, perquè la gent hi és precisament per ser perduda, al final tots morireu no hi ha dies per a tots, i fins i tot nosaltres que tenim l’eternitat per endavant tenim clar que no l’arribarem a viure, tots som un senzills objectes amb data de caducitat, amb la gràcia que som incapaços de veure-la, perquè aquesta n’és una altra... m’agradaria saber quants serien el que són o farien el que fan si sabessin quina és la seva data de caducitat...

entrada 694 (any 3)

A prop de les dates que venen no he pogut més que preguntar-li a un de l’empresa “Ja has passat per la direcció del cole?”, el tipus ha trigat un xic a agafar-ho però ha acabat amb un somriure “Calla, calla, no me’n parlis...”, el tema està en que ell divorciat i amb un nen petit és un dels que tria (i dels primers) despatx i qualsevol altre cosa que l’empresa pugui oferir, no és dels desgraciats que reben ordinador, cotxe i mobiliari “heretat” aquest és dels putus cabrons que escull i els altres li paguen, així que no es queixa a final de mes del que cobra i sempre diu que “arriba bé” a final de mes, doncs res, el tipus no li pot negar res al seu fill (l’advocada de la dona, sempre advocada diu que és una forma de posar el nen en contra de la mare), i a ell el que li diguin tan li fot, i de fet el nen tampoc és excessiu en les seves demandes, res que no demani qualsevol nen, doncs res, el tema ve que l’any passat quan la professora va explicar als nens la història dels reis i els hi va demanar que els pintessin, la sorpresa va ser quan el seu fill va dibuixar al seu pare, tot dient que ell no calia que esperés als reis per tenir coses, que si volia res no tenia més que demanar-li al seu pare, i que aquest si que era un veritable rei (ainsss, l’amor de fill), la resta de nens van quedar amb la boca oberta i més quan el nen va dir que ell no tenia només joguets un dia a l’any, que ell els tenia sempre que els volia, davant la cara dels nens i per evitar un aixecament de juliol al desembre la professora va donar per acabada la classe i els va enviar al patí, per la tarda van trucar al tipus tot dient que volien parlar amb ell, doncs res que ja el teniu davant la dire i la profe aguantant un escàndol i veient com li deien que hauria de saber pujar (que no educar) al seu fill i que el seu comportament no era normal, i aquí ell va saltar “Em poden definir que és la normalitat?”, i és clar quan va tornar a casa el nen ja l’esperava amb un “Què t’han dit?” ell va intentar explicar-li el que li havien dit cosa que no el va convèncer, el nen va acabar dient “Mira, igual tu no ets cap dels reis però elles són unes tontes!” i amb la mirada que portava el pare tenia clar que l’endemà ja es podien començar calçar aquella professora i la directora partidàries d’un igualitarisme que ningú es creu, perquè tots els humans es volen comparar senzillament per veure que ells són més... ahir vaig estar llegint en un blog on una noia lamentava l’èxitus (i no sempre cap a l’èxit) d’un tipus, vaig estar a punt de deixar un comentari tot citant al bo del Solo “Millor ell que no pas jo...”, però no ho vaig trobar assenyat, de fet crec que amb un espai (aquest) amb força merda vomitiva (i d’això en teniu la culpa els humans), n’hi ha prou..., i de pas dir-li a una altra persona que aquí es demostra com amb poc giny i pitjors formes un pot escriure cada dia... (bé, sempre que es mirin als humans com el que són, actors que avui criden per l’escenari i que demà plegaran i dels qui passats uns mesos o anys (en el millors dels casos), ningú recordarà)....

entrada 693 (any 3)

Ahir tot fent el cafè un dels tipus em va dir quin seria el seu (en plural), regal de nadalreiscapd’any el tipus se n’anirà de viatge amb la seva parenta, o si voleu ser eriçament cabrejats correctes podeu dir que ella se n’anirà amb el seu paio a Angkor i no vaig poder amagar el somriure, de fet crec que és una destinació a la que (sempre que s’hi pugui anar en condicions), ningú hauria de dir que no, així que si us sobren alguns calerons i voleu fer un viatge que a més d’interessant us pot permetre de deixar amb la boca oberta a qui us pregunti on heu estat (per ignorància) i després us pitin les orelles dels comentaris (per enveja) ja sabeu on anar, i avís a navegants, no, no hi ha la Lara Croft... em va fer gràcia perquè el darrer cop que hi vaig ser va ser amb un tipus del que feia anys que no en sabia res i encara el recordo d’un sopar amb companys on el vaig retrobar, ell va venir tot afable al veure’m “Ostres, des de Princeton que no sabia res de tu!”, “Va ser Saratoga el darrer cop que ens vàrem veure...”, ell va arrufar el front “Possiblement, mira que vas tenir sort d’escollir el bàndol guanyador les dues vegades”, vaig somriure el temps amb els humans et permet de veure els que valen dels que ho intenten, mentre sopàvem ens vam anar posant al dia amb els altres, de fet n’hi havia que feia més de tres cents anys des de la darrera trobada i tot i no ser massa temps dóna per explicar, doncs res que després de preguntar al meu conegut com li havien anat els darrers anys ells va somriure enigmàticament “22 de novembre” aquella data no va passar a ningú per alt i tots el van mirar sorpresos “Au va!” li vaig dir tot picant-lo, el tipus va agafar aire per deixar anar “Jo vaig disparar, jo vaig matar en Kennedy”, tots van explotar a riure i un altre va contestar “No et fot, i jo al Manolete”, “Sempre he dit que les banyes et senten genials” vaig contestar fent riure als presents, allí teníem algú qui amb una senzilla feina havia esdevingut un mite, molt possiblement la mort de pocs humans ha portat a ser una llegenda com aquella i més fer-ho de la forma en que ho va fer... pública, notòria, en poques paraules un assassinat real... després d’allò es va retirar una temporada sense entendre com la mort d’un senzill humà podia implicar tot el que va passar i encara avui recorda que per ell no va ser més que un altre mort, ni més ni menys, vaig recordar com en aquell moment un conegut em va dir “Mira com ploren, tot dient el que hagués pogut fer aquella persona i no valorant el que realment ha fet...”, ara bé, a la taula n’hi havia un altre que després dels postres i sota els efectes dels licors va somriure al dir “5 d’agost”, i aquí es va provocar un altre silenci... ningú dels presents el podia superar, només ens quedava escoltar com havia anat, perquè segurament per aquella feina forces l’haguessin fet de franc i fins i tot altres haguessin pagat...

entrada 692 (any 3)

Avui estava parlant amb un tipus a qui li han recomanat que es prengui unes “vacances”,•és professor d’escolar i després d’una reunió amb algunes erices cabrejades li van dir que havia de dignificar els comptes que explicava i treure qualsevol matís sexista dels mateixos (i els havia de fer creïbles pels nens per tal de no inculcar un mon irreal en les seves tendres imaginacions), així que el tipus després de pensar-s’ho una estona, la setmana passada va explicar el conte del Flautista d’Hamelin, tot dient que en aquest cas era flautista i harmonista (umm, qui toca l’harmònica), si ja sé que hagués quedat més fashion de la death dir que era okarista però no hi va caure, i que total per tenir als nens contents i que el seguissin el tipus havia de saber bufar flautes i harmòniques, doncs res, no han trigat a ploure-li les queixes dels pares davant l’explicació del tipus quan i sempre segons ell el fons del conte té un clar contingut pedòfil... i ell senzillament el va voler fer entenedor per nens i nenes i treure el contingut sexista i un xic homo del conte inicial... doncs res, que ni que hagués dit lo d’okarista que se n’hagués sortit, i ara que té les erices i els papes i les mames dels monstrus cabrejats han decidit donar-li uns dies per tal que es centri i pensi en el seu futur (com si ja no hi haguessin pensat els altres sobre el seu futur), normalment quan et diuen que pensis en el teu futur en aquestes situacions ve a ser un “Busca’t una altra feina”, i ell que com diu “Ja en tenia plens els collons d’aquells que saben educar que t’hi cagues però que alhora són incapaços d’inculcar la més mínima cultura als seus fills...”, i amb aquest tema avui escoltava com ahir es va liar parda al concert de la LG, semblaria ser que molta gent es va quedar a la porta ja que havien comprat entrades falses, i el bo del tema és una tipa que sortia avui tot dient “Una vergonya com s’han aprofitat d’una aturada i la seva filla de dotze anys!”, i després d’escoltar el preu de la revenda no he pogut més que concloure que el sistema que creieu que funciona tan bé no va ni amb pedals, perquè a veure, una tipa que està a l’atur i es pot gastar cent eurets per entrada?, i que collons fa una nena de dotze anys en un espectacle on la sexualitat no es simulada ni res?, i més encara, qui collons es fia de comprar entrades per Internet o en una revenda sense tenir clar a qui els hi compra?, i com sempre quina era la solució?, doncs res que obrissin les portes i els deixessin entrar i de pas que la LG li firmés un autògraf a la Jessica o Vanity de torn perquè pogués anar avui al cole contenta dient “Els deures?, no, els deures no els he fet, ara bé, la LG em va signar el braç”, i totes flipant de que la signatura de la LG digui “Fuck you”... i així va el mon, i només estem a dilluns, si el cert és que no sé com espereu que ens avorrim, amb una pandilla d’humans capaços de fer-me somriure dia si dia també...

entrada 691 (any 3)

Els vaig portar a casa sense tenir massa clar si ella havia tingut més cura a l’hora de pujar la cadira de rodes al cotxe o d’acomodar la seva parella, un cop arribats a casa seva vaig aparcar prop de la porta, ella va somriure “Veus ara que ja els tenim aparcats podem anar tirant…”, després de mirar-me ella va dir resignadament “Saps, ets un avorrit…”, vam sortir i ella va fer un acció d’ajudar a baixar-lo del cotxe, el tipus va aixecar el braç “Ja puc jo…”, “El problema no és que puguis o no, el problema és que no tinc ganes d’estar-m’hi un parell d’hores veient com un coi de tortuga girada intenta posar-se bé…”, el tipus va acceptar la lògica aplastant i es va deixar fer, “Collons, serà que no fa temps que estem així, perquè encara em vinguis amb autoestimes de merda, a més ell ja et coneix…”, un cop dins de casa ella es va excusar pujant al primer pis, sempre m’ha sobtat que tot i el temps (i els recursos de que disposen), no hagin adequat la casa a les noves condicions d’ell, i més considerat que viuen en un xalet de tres plantes amb més de cent metres quadrats per planta, així que mentre ell té una part de la planta baixa ella en disposa de dos alçades (no hi ha res com el repartiment equitatiu dels béns), un cop sols ell va sospirar “Ja ho veus company, una veritable merda…”, vaig somriure “Mira, suposo que si fossis un producte del Sr. Portes series tot un vista…”, ell va riure “Sort que no m’has titllat de Finestra del Mil·lenni”, aquí vam riure els dos tot recordant com de desastres són allò que es fa amb la intenció de ser obres mestres… com em va dir un artista fa segles “Un no fa una obra mestre, un fa una obra que es torna mestre per si sola… prou feina tenim en fer-la com per damunt fer-la volent que sigui magistral, la senzilla por de no equivocar-nos al fer-la faria que segurament fos la pitjor obra de la nostra carrera…”, ella va començar a baixar les escales mentre començava a sonar…

When you don't see me...
It's not a matter of going to grow
It's not a matter of time or how I feel
I'm throwing off the shadow of a better man now
What you see is what you never had
Get real
Get another
I don't exist when you don't see me
I don't exist when you're not here
What the eye don't see won't break the heart
You can make believe when we're apart
But when you leave I disappear
When you don't see me...
Oh, it's kind of different when your there
You can lease the peace of mind
You bought a mask, I put it on
You never thought to ask me
If I wear it when you're gone
Get real
Get another
I don't exist when you don't see me
I don't exist when you're not here
What the eye don't see won't break the heart
You can make believe when we're apart
But when you leave I disappear
When you don't see me...
You never learned
You bought me
Everything and less
I turned
You couldn't let me move
I guess, I don't deny, it don't disprove
What you see is what you lost
If I were you I wouldn't try
Get real
Get another
I don't exist when you don't see me
I don't exist when you're not here
What the eye don't see won't break the heart
You can make believe when we're apart
But when you leave I disappear
When you don't see me...

“Suposo que et deus preguntar perquè no hem reformat la casa, oi?”, anava contestar però tenia clar que a ella tan li fotia el que digués “Mira, no hi ha cosa que em molesti més que m’interrompin mentre follo, així que si ell està aquí a baix i no pot pujar tots més tranquils, oi?” va acabar dient mentre jugava amb els cabells de la seva parella, aquest va fer un gest per escapar-se i ella va apretar fent més força i no deixant-lo marxar “Va, que ja ni acceptes una broma…” , ell al final va aconseguir escapar i va marxar “Vols una copa?” em va preguntar ella “Ja tornarà, de fet on vols que vagi?”, vaig somriure, molt possiblement forces estarien escandalitzats i fins i tot violents en una situació així, però jo no, com a vampir és per on passo cada dia, per mi tots els humans són encara pitjor que el pobre tipus de la cadira de rodes i entenc la situació d’ella, tot i que ella difereix de nosaltres en que per molt que ho negui l’estima, sap que mai més tornarà a ser el que era, però ja li val, suposo que poc del que va tenir li val més que molt del que mai ha tingut… sou així d’estranys els humans podeu odiar i despreciar a gust, però en canvi no podeu estimar o enamorar-vos a gust, de fet si ho poguéssiu fer seria tan com dir que també podeu deixar d’estimar i enamorar-vos a gust i la por d’acabar sol i entendre perquè ho esteu fa que us negueu a aquesta possibilitat i ho deixeu tot en mans del destí que mai ha demanat aquest privilegi…

entrada 690 (any 3)

Ahir va ser dia de testos, i em fa gràcia que sempre i un cop l’any (i com no, per aquestes dates), ens envien els testos que hem de contestar des de la seu central, tot i el perill que el tema els hi surti com això… un agafa el qüestionari amb paciència, de fet ja adverteixen que un ha de ser sincer (em pregunto qui collons ho és), i més veient els èxits en certes contractacions un creu que haurien de contractar precisament a aquells que no surten massa ben parats en els qüestionaris… doncs res, a més de llegir l’avís de les preguntes “test” valents collons un test amb preguntes test que han de servir per validar si un diu la veritat, i que moltes vegades no deixa de ser la mateixa pregunta només que canviant l’ordre de les paraules, ara bé, aquest any s’han entrenat per ser discrets i subtils… pregunta 32 “Has pensat mai en solucionar un conflicte amb un altre persona de l’empresa de forma violenta?”, i seguint amb el mateix tema la 49 “Has pensat mai o desitjat que algun dels membres de l’organització pateixi un accident o una malaltia?”, i la millor la 112 “Has pensat mai en matar a un dels membres de l’organització?”, això sense considerar la 69 “Veus a les persones de l’altre sexe que treballen sota al teu càrrec com a objectes sexuals més que on pas com a companys/es de feina?”, i jo preguntant-me si realment val la pena ser sincer… l’altre nit em vaig acostar a la tipa aquesta no podia contenir la seva excitació “Suposo que ara vens pel premi…” vaig somriure, com em van dir fa temps “Hi ha tipes amb les que és millor matar-se a palles que no pas follar-se-les, “No crec que fos massa correcte… i més quan tens parella”, ella va explotar en una rialla “I quan t’ha importat?, ahhh espera, que com que l’imbècil està impedit tens remordiments… no pateixis està en zona blava, amb tiquet i anti congelant i tampoc crec que l’importi massa, ja fa temps que té clar que no pot defensar com un home el que no pot follar com a tal…” vaig estar a punt de corregir-la, però m’hi vaig estar “I perquè no el deixes?”, “I ser encara més mala puta?” “Així doncs encara l’estimes…”, ella va somriure “No erets tu qui deia que l’amor no existeix?, no em vinguis amb els trucs de fira que tantes mamades t’han donat… si em vols follar crec que el servei de noies està disponible, jo poso el cony i tu els condons, si no ho vols fer i per manca de pretendents em podries acompanyar a buscar el carretó de la compra, veus en això és genial…” la vaig seguir sense entendre perquè no havia dit o fet res, suposo que la gent que té el seu propi infern en la terra no mereixen més càstigs, la seva parella estava parlant amb una noia, ella s’hi va acostar “Hola, qui és la puta?”, ell va forçar el gest mentre la noia amb qui parlava es va aixecar, ella va seguir “T’havies d’acotxar per parlar-li a cau d’orella o per ensenyar-li l’escot?”, l’altre es va excusar tot marxant, “Tu condueixes” em va dir deixant la cadira de rodes per a mi, vaig somriure, algú em va dir que si la vida et puteja tu sempre li pots donar un tomb més al tema, i ella ho feia d’una forma brutal… mentre els kasabian posaven el so a la nit

entrada 689-2 (any 3)

Avui una de les erices cabrejades ha vingut amb la notícia de que no menys que una de cada quatre femelles ha patit al llarg de la seva vida una agressió masclista greu… ja no hem volgut preguntar que s’entén com a tal, el divertit és que ara les tipes estan en un dilema, ja que cal veure si el senyor WL (figura de la llibertat on els hi hagi) entra en aquesta categoria i com a tal cal castrar-lo (i no només figuradament), o bé cal entendre que les acusacions són un xic exagerades i aleshores dubtar de bona part de les mateixes, la tipa no ho tenia massa clar i ha acabat dient que cal valorar cada cas en les seves particularitats, fet que em diverteix quan per ella qualsevol agressió és una agressió i mereix el càstig com a mesura prèvia a la raonabilitat de la mateixa… i mentre fèiem el cafè avui s’han entretingut a dividir aquells que caguen sense massa esforç (quasi que amb la senzilla ajuda de la gravetat) en diferents grups en funció dels seus gustos musicals, al final han quedat cinc categories i no m’han mirat massa bé quan he dit que a mi no em desagradaven algunes de les cançons…

Test 1
Test 2
Test 3
Test 4
Test 5 o la variant

Ahir va tocar sortir de festa, i em va fer gràcia de veure a l’aparca parelles prop de la barra, suposo que hagués pogut preguntar pel Fiti però ella m’hagués contestat el de sempre “A veure quan fan zones blaves per ells…”, la vaig veure demanar una copa i com l’imbècil de torn la convidava, com a tots els humans li agrada sentir-se desitjada, li agrada portar el control fins l’extrem i finalment decidir si val la pena o no fotre un polvo amb el primer subnormal amb una polla en condicions, m’hi vaig acostar sense tenir massa clar el perquè, ella em va veure i va dibuixar un somriure, es va acostar al tipus que tenia al costat i li va deixar anar una tontada a cau d’orella, el tipus va canviar la cara i se’m va acostar “Crec que no et vol veure…” em va dir, l’estúpid no havia vist que ella si que em volia veure, i el que volia a més era que jo li fes el treball brut d’apartar-li l’imbècil aquell, el tipus va aixecar la mà posant-la al meu pit “T’he dit que…” no va acabar la frase, vaig immobilitzar la seva mà i contra el meu pit luxant cap a l’exterior el seu canell mentre el girava vaig donar un cop ascendent al seu colze… canell, colze, espatlla, tres de tres, vaig mirar als tipus del voltant, a veure qui era el següent valent que apostaria la seva seguretat per un cony que s’estava humitejant… fa gràcia que davant adjectius senzills com bàsic i pur hi ha gent que anteposa d’altres força complicats com educació, civilització… però aquesta pel·lícula que ens volen vendre es pot fer saltar si se sap cuinar la situació adequadament i la possibilitat d’un polvo fa que els mascles perdin l’oremus… suposo que milions d’anys d’evolució no es poden compensar amb centenars d’educació aquesta només serveix per emmascarar el que realment sou…

entrada 689 (any 3)

V:
Hola, querida dama. Hermosa noche, ¿No cree? Perdone mi intrusión. Tal vez le apetecía dar un paseo. Tal vez solo disfrutaba del paisaje. No importa. Creo que usted y yo deberíamos tener una pequeña charla. Ahh…olvidaba que no hemos sido debidamente presentados. Yo no tengo nombre. Me puede llamar V. Señora Justicia…le presento a V. V…le presento a la señora Justicia. Encantado, señora Justicia.

Sra. Justicia:
“Buenas noches, V.”

V:
Bien. Ahora ya nos conocemos. De hecho he sido fan suyo durante mucho tiempo. Oh, ya sé lo que piensa…”Pobre chico. Se ha enamorado de mi…como un adolescente.” Disculpe, señora. No es nada de eso. La he admirado durante mucho tiempo… aunque solo a distancia. La observaba desde las calles de allí abajo cuando era un niño. Yo le decía a mi padre: “¿Quién es esa señora?”. Y el contestaba: “Es la señora Justicia”. Y entonces yo decía: “¡Qué bonita es!”. Por favor, no piense que era sólo algo físico. Sé que no es esa clase de chica. No, yo la quería como persona, como un ideal. De eso hace ya mucho tiempo. Me temo que ahora hay otra…

Sra. Justicia:
“¿Qué? ¡V! ¡Qué vergüenza! ¡Me has traicionado por una pícara vanidosa y llorona de labios pintados y sonrisa viciosa!”

V:
¿Yo, señora? ¡Permíteme que discrepe! ¡Fue su infidelidad la que me lanzó a sus brazos! ¡Ja, Ja! ¿Eso la ha sorprendido, no? Pensaba que no conocía su pequeño escarceo, pero no. ¡Lo sé todo! La verdad, no me sorprendió en absoluto saber que le gustaban los hombres de uniforme.

Sra. Justicia:
“¿Uniforme? ¿Por qué? No sé de qué estás hablando. V, tú siempre has sido el único para mi…”

V:
¡Mentirosa! ¡Zorra! ¡Puta! ¡Niega ahora que te liaste con él, con el del brazalete y las botas militares! ¿Y bien? ¿No dices nada? Muy bien. Al final te has desenmascarado. Ya no eres MI Justicia. Ahora eres SU Justicia. Te has acostado con otro. Bien, es un juego para dos.

Sra. Justicia:
“¡Me ahogo! ¡Sob! ¿Qu-quién es ella, V? ¿Cómo se llama?”

V:
Se llama Anarquía. ¡Y me ha enseñado que es mejor amante de lo que tú jamás fuiste! Me ha enseñado que la Justicia carece de sentido sin Libertad. Es honesta. No rompe promesas como tú, Jezabel. Solía preguntarme porqué nunca me mirabas a los ojos. Ahora ya lo sé. Así que adiós, querida dama. Incluso ahora me entristecería nuestra separación, si no fuera porque ya no eres la mujer que una vez amé. Toma un regalo de despedida. Lo dejo a tus pies.

La estatua que reinaba en lo alto del Old Bailey salta por los aires entre cenizas y fragmentos de piedras)

V:
"Las llamas de la libertad. Oh, mi preciada anarquía... oh belleza, no te había conocido hasta ahora"

“Anarquía significa sin líderes, no sin orden....”

entrada 688 (any 3)

Sembla que la Forrest que va fer el darrer miracle de l’atletisme espanyol anava més vimaminitzada i mineralitzada que el super ratolí ( i que no és el darrer invent de l’apple…), i el divertit del tema és que encara n’hi havia avui que la intentaven defensar tot dient que el seu ofici es breu i que amb lo poc de net que hi ha doncs res, que qualsevol campió ho ha de ser amb quelcom més que no pas per senzills mèrits… i que voleu que us digui, de fet és un tema recurrent en tot sopar de vampirs que s’apreciï, l’intent dels humans d’allargar l’inevitable tots volen quedar-se en el millor de la seva vida sense caure en que quan decideixen que aquell és el millor de la seva vida ja fa uns segons que ha passat, com a nens que quan els hi pregunten quin és el seu plat preferit diuen allò que no poden o no acostumen a menjar, senzillament pel que els hi és escàs i no pas perquè realment els hi agradi, com deia un conegut “Si sempre follessis amb ties bones al final trobaries l’encant de les lletges…”, per sort (o desgràcia) conec poca gent amb aquest problema, doncs res, ara a esperar que treguin la llista dels tipus que han anat passant per la botica per ser “citius, altius, furtius” i de pas una enganyifa, un frau, un bluf, herois un dia i dolents la resta de la seva existència, i un es pot preguntar quan hi ha d’interès particular en èxits com aquests i quan de voler agradar als altres, altres que no trigaran gens en deixar-los a l’estacada tot dient que ells no en sabien res i que ja els poden registrar, ara el divertit és veure la fina frontera entre el que està permès i el que no, i més encara quan un veu que a certs ídols que cal potenciar se’ls hi permeten de fer coses que a altres els hi estarien del tot vetades, fa anys passejant per un país que ja no existeix i que per casualitat va donar el seu prefix internacional a un altre que m’és proper un tipus em deia “Tenim els millors atletes per demostrar que som els millors…” vaig somriure preguntant pels plans d’entrenament i els “suplements” dels seus atletes i el tipus va somriure “T’he dit que tenim atletes, quan una persona entra en aquest grup deixa de ser persona i s’assimila molt més a la categoria d’objecte, el seu objectiu no és més que aconseguir les fites que se li han proposat i tots els mitjans són permesos… a més, quan més atletes té una societat més apàtica n’és la seva població tot creient que en el fons tots tenen quelcom dels atletes que veuen cada dia per la televisió…, ensenya com de bo és un atleta perquè l’admirin i després destapa el seus vicis per tal que el cremin, i mentrestant la gent no farà cas al que realment importa, perquè la gent només vol admirar i odiar a parts iguals”, així que ja ho sabeu, en plena crisi i estat d’emergència i forces altres coses ara només es parlarà si una tipa o dos o tres o molts es dopaven per tal de batre marques que fa anys que ja no estan a l’abast de cap humà, i tothom posa els ulls com a plats dient “No potser!” com si qualsevol atleta pogués mantenir el ritme que porten a base de caldo de la iaia…

entrada 687 (any 3)

M’ha sorprès despertar-me avui amb el Jared dient a tots els objectes de la casa…

I believe in nothing
Not the end and not the start
I believe in nothing
Not the earth and not the stars
I believe in nothing
Not the day and not the dark
I believe in nothing
But the beating of our hearts
I believe in nothing
One hundred suns until we part
I believe in nothing
Not in sin and not in God
I believe in nothing
Not in peace and not in war
I believe in nothing
But the truth and who we are

M’ha fet gràcia ja que en un no res tindré el gust de veure’ls en directe, així que si algú s’anima ja ho sap, i suposo que no deixaran l’oportunitat de cantar aquesta i aquesta cançó, ara el problema està en convèncer als meus acompanyants d’arribar a una hora prudent i poder estar el més a prop possible de l’escenari, perquè en aquests concerts no estar on hi ha la gent i no pas els espectadors és com anar a sopar i pensar més en la cartera que en la carta… ahir vaig escoltar el discurs de gràcies per un premi que havien atorgat a una persona, un veritable gust per les orelles, em va fer gràcia que una elegia a la lectura fos narrada… el divertit del tema ha estat aquest matí quan els mateixos que han criticat forces vegades aquest premi i a qui l’han atorgat tot dient que està força polititzat han dit que el tipus se’l mereixia i que el premi estava molt ben escollit, no puc més que sorprendre’m com de ràpid passem de dir que el donen per motius aliens als mèrits (quan l’escollit no és del nostre gust) a dir que ha estat del tot ben guanyat (quan l’escollit ho és), suposo que com sempre deu ser un intent estúpid dels humans de justificar el fet que vosaltres sempre teniu la raó i que si us porten la contrària alguns obscurs fets hi deuen haver… aleshores l’he vista al marc de la porta amb una tassa de cafè i una de les meves camises, he intentat recordar el seu nom, tot preguntant-me la probabilitat d’encertar un nom a l’atzar… “Sabia que no seria fàcil…” ha dit ella amb un somriure deixant la tassa mentre tornava al llit “Ja em diràs com puc fer que recordis el meu nom sense que calgui que te’l tatuí…”, en Jared tornava a cantar tot dient que no importa res, que no cal creure en res, res en excepte en la veritat i tenir clar qui es cadascú de nosaltres… i aleshores una altra frase ha tornat al meu cap “Vi veri universum vivus vici…”

entrada 686 (any 3)

Avui mentre fèiem el cafè i algú comentava que ja havien detingut al Sr. WL, semblaria ser (i sempre pel que diuen) que el tipus que va dir allò de: “El coneixement per davant de tot”, va amagar certes “veritats” i és que ja ho diuen els vells “Disme de que fardes i et diré en que vas kgat” a part dels atacs de pixeria brava que ha demostrat aquest senyor; un dels presents deia que massa coneixement té el mateix efecte que massa ignorància, les veritats com les mentides si no es saben administrar malament, i com ell diu: “Tot rutlla mentre la mà dreta no sap el que fa l’esquerra”, com sempre alguna ànima caritativa l’ha criticat per l’extremisme de les seves declaracions, comentari ofuscat pels crits dels animalons que un cop agafat el cotxe, fer una cua de kllons entrar en un país estranger (i que s’estranyen si els hi demanen la documentació a la frontera, com si això fos un barri més d’on viuen), doncs res, un cop passada la frontera intenten ser allò que no són, intenten fer de turistes “educats” i no deixen de ser ciutadans de poble, perquè hi ha gent de poble força ciutadana, però molt de ciutat amb mentalitat de poble o de mas directament, i per molt que vulguin dissimular sota la xaxi fashion roba d’esquí que han comprat i tot i que no han trepitjat cap pista (i no crec que ho facin), intenten barrejar-se entre els “indígenes” vestits i fent l’índio que un no pot més que resar perquè aquella no sigui la nostra veritable imatge, i no puc més que somriure al pensar que aquests són els que se n’enfoten dels guiripolles (ara ells) que van cada estiu al seu país… amb tot la propietària de la cafeteria ho té clar, el cafè que a nosaltres ens costa 1,2 euros ells el paguen a 1,6 euros i després de mirar-la sorpresos paguen com a pepes tot fardant de que és car el cafè i pensant que així són més… i no deixen de ser uns pobres desgraciats de ciutat que han venut unes quantes hores o dies de la seva vida per venir a un altre país i voler ser allò que no són, però mireu mentre es vagin creient les llegendes urbanes i facin gasto res a dir que d’alguns animalons hem de viure, encara recordo quan ja fa temps una d’aquestes personatges em deia “No entenc com amb tu mai agafo cues…”, i la resposta era força senzilla “No agafem cues perquè sempre anem en direcció contrària als altres…” i això em va recordar el que em va dir un tipus que sabia força bé de que va el tema “Si anem on va tothom per molt que hi hagi entre molts s’haurà de repartir, si anem on no va ningú fins i tot poc que trobem serà més del que ens tocaria en el repartiment d’on hi ha molt, i això sense considerar que no hi haurà ningú per tocar-nos els collons”, doncs res, avui sopar i a aguantar tota la pandilla d’imbeciloides que sent uns ningú a casa seva ara ens han vingut a visitar tot intentant ser algú….

entrada 685 (any 3)

Aquest cap de setmana he descobert que “deixar aparcat” a algú agafa el seu veritable sentit quan aquest algú va amb cadira de rodes, suposo que una es casa amb un “caminant” i ningú li diu que pot acabar amb un “rodant”, i a més amb el tot que això comporta, com li van dir “S’obre un nou mon de sexualitat on una trempera ja és i no esperis molt més…”, així que no hi ha com anar a locals amb forces desnivells i deixar “aparcat” al tipus donar les claus als coneguts i anar a fer un volt… suposo que algú ho titllarà de cruel, però el mon és aixina, i qui no ho vegi clar que es comenci a preparar per la castanya… avui he recordat una història que em van explicar fa segles, em van dir que en una terra llunyana hi havia un monstre que va demanar la vida d’una jove com a sacrifici (si, ja sé que com a història és una merda i que ja està més que trillada… però mireu encara ven), doncs res que la llegenda deia que un heroi arribaria al poble i rescataria a la princesa però no sense perdre la seva vida, i tal com van les vides forces van pensar que la princesa ja s’ho tenia ben guanyat, tot i que a ella no li feia massa gràcia el tema i d’aquí la frase “Què li passa a la princesa?...”, doncs res que el dia va arribar i la princesa va decidir sacrificar-se pel seu poble (alguns diuen que el fet que vigilessin el palau i no li traguessin l’ull de sobre va ajudar, que tothom sap com són les princeses… no us fieu mai d’aquelles que fan petonets a les granotes), doncs res que la van portar per sacrificar, i vet aquí que per allí hi passava un cavaller (sinó la història s’acabaria molt ràpidament), també diuen que la princesa al veure el monstre va pensar “joer, amb tius més lletjos he follat…” però aquesta és la versió alternative progressive djmonster remix que no ens toca avui, doncs res que el príncep es va plantar davant el monstre i li va dir “Què et creus tu que te la follaràs peaso feio del caraju” (aquí també hi ha diferents versions sobre el diàleg monstre calent príncep polla tiesa davant la princesa en semi boles i un estat extàssic revolcant-se pel terra…, si, si, el que em va explicar el conte era un xic calentorro però que hi voleu fer), doncs res, que com que cap dels dos volia perdre’s aquell cony i menys encara compartir-lo la van liar parda, va semblar que el monstre se’n sortiria però al final el príncep va guanyar matant-lo i com a bon heroi després va anar cap a la princesa tot dient-li “Sou lliure” i amb un somriure de “al teu palau o al meu?”, la princesa va tornar un xic en si donant gràcies a que s’hagués complert la profecia, es va acostar al príncep buscant els llavis d’ells amb els seus, el príncep es va deixar dur i va ser aleshores quan va notar una punxada al costat es va separar veient la ferida al seu costat, va mirar a la princesa tot sorprès “Perquè?”, “Perquè?” va respondre la princesa “La profecia diu que heu de morir al salvar-me i ja que l’heu mort no deixarem oportunitats a que la història no acabi bé… i no patiu que jo mateixa m’encarregaré que sigueu recordat i que la vostra heroïcitat no sigui oblidada”, va ser aleshores quan el cavaller va veure quin era el veritable monstre d’allí, un només havia volgut tenir allò que sempre li havien negat, un altre havia volgut tenir el que acostumava tenir amb demostració de força inclosa i finalment el veritable monstre l’estava somrient amb el seu somriure més angelical…

Selecció musical per avui:

Link1
Link2
Link3
Link4
Link5
Link6
Link7