entrada 679-2 (any 2)

Fent el cafè i intentant ignorar a la subnopolles de sempre que esmorza, dina i fa forces d’altres coses amb el seu cap, qui lamenta el dia que la seva filla el va engegar, ella té el que vol i ell també així que suposo que tots feliços, però quan ella en veu alta es queixa del que pensa la gent i dels comentaris que s’ha d’escoltar no puc més que pensar que hi ha gent imbècil i que es pensa que la resta estem un pas per darrera seu, quan només algun éssers unicel·lulars hi queden (i no voldria faltar-lis al respecte); avui m’he sorprès deixant com a comentari en un post:

"El amor es confianza, responsabilidad, sopesar tus opciones y sentimientos, vivir el resto de tu vida en consonancia con ellos y sobre todo, no hacer daño a la persona amada, ¿es eso el amor?, 
multiplicalo por infinito, llevalo hasta el fin de la eternidad y a penas tendras un atisbo de que hablo."



"El amor es pasión, obsesión, no poder vivir sin alguien. ¡Pierde la cabeza! Encuentra a alguien a quien amar como loca y que te ame de igual manera. ¿Cómo encontrarlo? Pues...olvida el intelecto y escucha al corazón. Porque lo cierto es que vivir sin eso no tiene sentido alguno. Llegar a viejo sin haberse enamorado de verdad... en fin, es como no haber vivido. Tienes que intentarlo, porque si no lo intentas, no habrás vivido."


Valents collons el dir una cosa així, i més que ho digui jo (repeteixo que les frases no són meves), ahir estava fent el cafè amb una parella fins que la tipa es va aixecar i va engegar a la merda al seu manso i amb un somriure em va dir “Au, que ara ja t’ho podrà explicar el cabron aquest...”, el tipus no va esperar ni que ella sortís per la porta per dir-me que mentre baixaven a fer el cafè havien agafat una noia fent dit, on jo visc és força normal fer-ho i de fet el fer dit és una de les formes que la gent utilitza per desplaçar-se, i no està massa ben vist preguntar allò de “Quan val el servei?” quan un troba una noia fent dit, i si voleu una recomanació tampoc és massa bona idea dir allò de: “Te cojo?”... doncs res que la van agafar (ainsss que aquesta no és la millor paraula, o potser si...), res, que un cop a dalt del cotxe i veient que la tipa anava prop d’on havíem quedat van continuar baixant, el tipus es va perdre cada cop més mirant pel retrovisor a la noia que tenia darrera i ella al final li va llençar un somriure amagat, ell va correspondre, notant una pressió a la cama, va ser aleshores quan va recordar que no hi anava son en aquell cotxe, de fet hi anaven forces personatges, ell, ella, l’altre, el desig, la consciència, ètiques, morals vàries i forces altres que feien que els somnis fossin senzillament somnis (i per definició un somni no està per ser viscut, sinó senzillament per ser somiat), un cop van arribar al destí la noia va baixar del cotxe i es va acostar a la seva finestra, ell va baixar el vidre i ella li va donar un petó “Al menos que la bronca que te va a caer se deba a algo” li va dir ella amb un somriure... doncs heus ací la poca cosa que va posar dels nervis a la seva parella, i com em van dir fa segles “Quan algú té por de perdre una cosa, és que encara no ha descobert que ja l’ha perduda...”