entrada 657 (any 2)

Ahir va ser arribar a casa llençar el poc que portava i veure la pantalla de l'ordinador com feia pampallugues, un dels tipus que vaig conèixer no fa massa en unes jornades on diferents països explicaven els seus models m’havia enviat una informació que li havia demanat amb una puntualitat nòrdica que fa riure la britànica, germànica i s’acosta a la japonesa... el tipus és un d’aquells nòrdics estirats que es pregunta encara perquè collons deixen entrar a segons qui al seu estimat país i que es sent a gust amb persones fiables/confiables i poc llatines (de fet fiable/confiable i ser llatí crec que són fets inversament proporcionals), doncs res el tipus tot escoltant com els de l’arc mediterrani venien els seus caseraexperiments anava canviant el somriure per la cara de mala llet al veure com els presents li intentaven aixecar la camisa (un cop més), així que va escoltar als primers que explicaven els avenços que havien fet i els segons que amb un somriure es comparaven amb els primers, així que va escoltar com un ministre (que ja no hi és), venia a dir “Nosaltres hem aconseguit que els salari mínim sigui el doble que el que es paga en altres llocs (tot mirant als que primer havien fet l'exposició)... i demostra el bé que treballem i com ens orientem cap als treballadors a més de demostrar una gestió eficient dels recursos” (m’agrada com tothom “gestiona eficientment” els recursos), doncs res que el tipus nòrdic va demanar la paraula i va dir/escupir “No entenc com poden estar contents, el nostre salari mínim és quatre vegades el seu, el que fa que vostès estiguin més a prop d’aquells que critiquen que no pas de nosaltres... la veritat és que ens costa entendre com algú pot viure amb el que vostès paguen en salaris... i abans que em corregeixi li diré que he dit “viure” i no “sobreviure”...”, el ministre va anar passant per forces colors i en el dret de rèplica va estar a punt de deixar anar una bestiesa, tot i que veient a l’altre que senzillament i brutalment no havia dit més que la veritat va acabar dient “Estem en el camí correcte, creiem...” i allí ho va deixar, després vaig aprofitar per fer un cafè amb el tipus amb qui no va ser fàcil assaborir-lo, el sopar va anar força millor i allí va ser quan em va dir la frase de la nit “Saps?, un pot creure’s a la gent, però no pot confiar mai en ella... i menys si són fills del mediterrani...”, vaig riure tot pensant que allò mateix han anat dient tots els que han tingut alguna mena de contacte amb aquella gent... vaig repassar la informació que m’havia passat concloent que fins i tot quan se’ls hi demana una informació “informal” els molt animals la tracten com si fos totalment “formal”, de fet suposo que la paraula “informal” no està dins del seu diccionari, o senzillament es pregunten de que collons serviria una informació "informal", que sona massa a informació mediterrània... i després revisant els blogs tot somrient al veure que hi ha blocaires que apliquen la màxima de: “Molts són els llegits però pocs els escollits...”