entrada 667 (any 2)

No soc de cap lloc, i de fet tot pensant-hi no he trobat mai lloc d’on valgui la pena ser, cinc-cents anys per aquesta terra fan que un l’hagi vista quasi tota i amb un sospir de resignació conclogui que com a creació no està malament, ara bé, que el Deu de torn no acabava de tenir el dia quan la va dissenyar... fa gràcia que els humans i nosaltres tinguem com a fet comú que cada cert temps desapareixem, els humans per no tornar (tret que us creieu les tontades de la roda de reencarnacions), i nosaltres marxem per començar en un altre lloc, noves cares, nova feina, nova ciutat, vaja una fotuda nova vida que fa recordar que qualsevol vida passada va ser millor, tot i que avui en dia i amb les noves tecnologies un ha de ser força caut al fer aquests canvis perquè cada cop és més fàcil que qualsevol imbècil asubnormalat et pengi en una de les seves xaxiguais xarxes socials (i aquí és on lamento que els vampirs no tinguem la capacitat de no sortir a les fotos), xarxes que són de tot menys socials, perquè una xarxa que tanca a l’individu i li fa viure una vida que no és real no entenc que tingui massa de social en els cànons de vida actuals, molt possiblement sigui plenament social pels hikikomoris (au, ja podeu fer servir el google), però per la resta... fa uns dies vaig estar fent el cafè amb un tipus que em va explicar que ell és totalment diferent a la seva parella, i de fet això els ha portat a compenetrar-se, doncs res amb el temps els tipus ha anat fent coses contràries a la seva naturalesa per fer contenta a la seva parella, i aquesta ha anat demanant cada cop més, un dia ho van parlar i la seva parella li va dir que es pensava que ell havia anat canviant per comportar-se com un s’hauria de comportar o bé que ell veia tot lo bo que li portava la nova situació, el meu conegut va fer seva una frase que jo ja he dit moltes vegades “La gent no canvia, senzillament menteix” i es podria completar amb “... per tal d’aconseguir allò que volen”, el tipus va somriure i li va dir que “no”, que ell ja era força feliç tal com era, i que no hi havia només una interpretació de la realitat, al que ella va dir que només n’hi havia una de bona, ell va agafar aire dient “N’hi ha tantes de bones com persones que creguin tenir clar que és bo i dolent”, “Però només una que jo consideri bona...” va dir ella amb un fil de veu, “Això si...” va acabar dient ell... no li he preguntat com va acabar el tema, mai he entès als humans i no tinc clar qui guanya més en una parella si qui ofereix molt o qui dóna molt (que no és el mateix)... i avui llegint alguns blogs em fa gràcia veure de nou com la crítica dels altres no s’accepta i es critica no veient que les crítiques sobre les crítiques no deixen de ser pures i senzilles crítiques amb un valor igual a les inicials, a aquelles que precisament tant es critiquen, i aleshores aquell carregat de valor moral que respon a la crítica acaba perdent la seva moralitat i esdevé un crític més, i a més un crític agilipollat perquè pensa que ell té la raó, és a dir una imatge davant l’espill de la realitat amb el seu reflex que diu el contrari a ell... igual el mon no és una creació perfecte però el Deu que el va fer s’ha de partir el cul a gust...