entrada 678 (any 2)

Fa temps em van dir que no pots esperar que algú qui tingui por de les conseqüències del que diu sigui sincer, així doncs cal trobar a aquells que parlen sense tenir massa en consideració el que els hi pot portar el que diuen, i a més si el que diuen té una mínima utilitat ja és l’hòstia, perquè per dir tonteries ja teniu els polítics entre altres... doncs res que el passat dissabte estava jo, una tassa de cafè, un espai, una altra tassa de cafè i la secretària que havia salvat al minyó cabró d’acabar com es mereixia, ens vam estar mirant, suposo que quan un barrina que qualsevol cosa que digui ho pot engegar tot a la merda acaba per no dir res, vaig somriure “Mira, podem fer un joc dient el que veiem en el fum dels cafès...”, ella em va mirar sorpresa, així que vaig començar “Mira, un ocell...” (ni de collons ho semblava), la tipa va somriure “Ostres no hi sé veure res...”, “No saps o no ho vols veure?.. no esperis que la forma sigui perfecta es tracta de veure-hi més enllà de la senzilla forma, perquè no deixa de ser fum...”, ella es va concentrar un xic i al final va explotar “Un dofí!” (deuria ser un dofí diví, en la seva imaginació, perquè allò era un gos de totes, totes...), va riure “Mira mai m’hagués imaginat fer el cafè amb tu i menys jugant a les formes...”, jo mai m’hagués imaginat amb ella fent res, conec al seu cap i sé que no li farà cap gràcia que li estigui marejant al personal, i mirant-nos em vaig preguntar quants temes tindríem en comú... a mi em paguen per trencar, destrossar, transformar, pervertir i reconstruir la realitat per tal que d’una situació totalment negativa un acabi per aconseguir els seus objectius, no hi ha regles i tot està permès només amb aquesta premissa tot és possible, i ella en canvi pertany al mon de l’ordre, la seva feina es deliciosament repetitiva i perfectament monòtona, una feina on no hi ha dissonàncies, les meves cacofonies són peces monotòniques per a ella, el silenci ens va tornar a envair i ella abans de perdre el contacte definitivament va llençar la pregunta “I que em pots explicar de tu?”, vaig somriure i ella va arrufar el gest, vaig estar a punt d’explicar-li que porto més de cinc-cents anys en aquest mon dedicant-me a matar humans i a alimentar-me d’ells, i que amb els anys he vist coses que no la deixarien dormir en dies (en el millor dels casos)... “La versió comentada del director o la de tots els públics del Disney Channel?”, ella va somriure “La que sigui més entretinguda...” va dir mentre mirava la tassa de cafè amb un gest de desaprovació... ja no hi havia fum ni tampoc formes, el joc havia acabat...