La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

divendres, 19 de novembre del 2010

entrada 669 (any 2)

Avui estava veient com els salvats culpen als salvadors d’haver-lis portat quelcom més que ajuda humanitària, i poca broma amb les queixes… si fos un xic més paranoic podria concloure que igual hi ha alguna cosa darrera aquest fet (em pregunto si les farmacèutiques tenien sobre estocs per tractar el còlera), i fent el xist dolent podria concloure que d’aquell còlera ve aquesta còlera…, algú dirà que també hi ha un xic de justícia divina (davant l’errada de la primera catàstrofe), però el divertit és veure com es queixen d’aquells que han anat a ajudar-los i no veuen com ho porten, perquè he vist alguns animals de granja més adecentats que els tipus que anaven sortint per la tele (i que consti que no vull faltar als animalets de granja, faltaria més…), però clar com sempre el més fàcil és culpar als de fora que no pas a uns mateixos / un mateix; aquest matí per les cares del personal i tal com baixaven els cotxes he vist que l’hivern ja ha vingut anticipant-se a la seva data fent una visita matinera, i sempre que es presenta amb el seu mantell blanc no puc més que pensar en dos vegades que ha estat el meu entorn quan gràcies a les gràcies dels que manaven ens vam trobar abandonats a la nostra sort en mig d’un país que havíem començat a conquerir i del que ara marxàvem per què no ens conquerís ell a nosaltres, el fred (com el calor) no tenen pietat tot i que segons el que he vist és el fred qui fa patir més, la mort per congelació acostuma a ser més lenta i més conscient que no pas la mort per un cop de calor, mentre fugíem la primera vegada al 1812 un dels que manaven i que també havien patit per fer complir les ordres impossibles em va dir: “Saps, possiblement no ho saben, però ja estan morts, som les restes de l’exèrcit que havia de guanyar i ha perdut, ni ens esperen ni ens volen, perquè ningú vol veure com els seus exèrcits són incapaços de fer allò que desitgen…”, no vaig comptar els que van arribar però diuen que no passaven els 60.000, i tampoc vaig perdre el temps a comptar els que eren en un començament, més que res perquè tenia coses millors a fer, tot i que eren forces més; la segona vegada encara va ser més escandalosa, perquè quan tothom deia que era una bogeria el que manava senzillament va dir “No existeix el mot impossible per un soldat del nostre exèrcit, els nostres soldats guanyaran o moriran i en qualsevol dels casos ho faran de la millor manera possible…”, al final a començaments del 1944 vam tornar a sortir per potes, deixant a forces darrera nostre amb una falsa esperança que al final es va poder mesurar en 65 kilòmetres, suposo que mai una salvació ha estat tan a prop i alhora tan lluny, al final quan vam arribar van cridar a qui anava amb mi sense dir res el van afusellar… poden passar segles, però els humans continuen pensant que davant una mala notícia, la manca de coneixement de la mateixa por arribar a fer que aquesta sigui ignorada i per simpatia no existeixi…