entrada 677 (any 2)

Fa segles que vaig parlar amb un tipus qui deia que li agradaria veure el seu enterrament i de pas veure si aquells que tenia al voltant realment l’apreciaven o senzillament hi eren per interès, doncs res, fa un conegut que va fer aquesta prova empírica, va agafar el seu mòbil i va enviar un missatge tots els seus contactes, aquest venia a dir: “En XX ha tingut un accident fatal, enviem aquest missatge per tal de notificar-lis la seva defunció…”, el tipus passats uns dies va esborrar a tots el seus contactes del mòbil dient que pel cas que li feien o el que els importava no valia la pena gastar memòria i esforços en tenir-los, fa gràcia que molts tenen una vida orientada a senzillament tenir clar que quan morin siguin recordats, tothom vol ser recordat en el moment de la seva mort, tothom vol en el fons tenir clar que res serà com era quan hi falti, perquè en el fons tothom vol ser important pels altres i donar un sentit a la seva vida, sou així d’estranys els humans… fa poc estava en un bar i entre cervesa i cervesa un tipus se’m va seure al costat em va costar reconèixer-lo, “No em diguis que ja t’han deixat anar…”, ell va somriure “Mira, crec que mai em van obligar a estar tancat, però per veure el que s’ha de veure…”, el tipus té molta mala fama el darrer cop que va aparèixer va intentar ser bo, força bo, va intentar proposar allò que el seu enemic sempre deia i va fer tota na sèrie de miracles que encara avui es recorden (això si, un xic exagerats), va intentar que les creacions tinguessin el que el pare no els hi havia acabat per donar, i va descobrir astorat com aquelles creacions no volien la felicitat, no volien el coneixement, només volien mantenir el mon en l’estat lamentable en el que el tenien, i el tipus va acabar mort en una creu, un cop a casa seva va rebre la visita del creador “No recordava com havia deixat aquesta part de la creació…”, va dir amb un somriure, “Ja ho has vist, donar-lis la llibertat va ser el més divertit que mai he fet…”, el meu conegut va somriure “I ara ni ells saben el que volen…” “Però és que nosaltres mateixos sabem el que volem?, saps sempre vas ser el meu preferit, i no crec que enganyi a ningú si dic que ets com un fill per mi…”, el meu conegut va somriure, passats els segles encara passo alguna que altra estona amb ell, i ell sempre em diu dels humans: “Mira’ls, no saben on van o que fan, però mai he entès la facilitat que tenen per escollir sempre la pitjor opció…”