entrada 676-2 (any 2)

Maleïts humans, una i mil vegades maleïts, ahir va caure un germà de la foscor, encara puc escoltar als imbècil tot recitant: “Jehovà és la meva llum i la meva salvació, de qui tindré por?. Jehovà és la fortalesa de la meva vida, de qui m’he d’aterrir?”, com si a qualsevol Deu li importessin el més mínim les seves creacions que s’han reproduït en aquest mon com a rates, i el divertit es veure com aquestes es creuen que el seu creador pot perdre el temps parlant amb ells, com si vosaltres el perdéssiu parlant amb els vostres gossos, gats o qualsevol animaló que tingueu a casa (marit/muller no compta)… ahir en William va morir en mans d’aquells que creuen que sobrem en aquest mon, d’aquells que han decidit matar a tot allò que els hi sigui una amenaça i vestir-ho de la millor manera possible… i aquesta tarda aixeco la copa pels bons moment que vam passar junts i no em ve més que una cançó al cap…

Eso es he tocado fondo
Y no se como salir
De este abismo
Tengo el alma destrozada
Siento que no puedo seguir
Estoy perdido

Tu me salvaste
De el infierno volví a nacer
Cuando no creía en nada volví a creer
Sanarás mi pesar
Tu amor lo va a vencer
Me salvaste del infierno

Alterados mi sentidos no recuerdo
Que es reír no soy el mismo
Deprimido confundido
No quedan ganas de vivir
Por que dios mio

Tu me salvaste del infierno
Volví a nacer
Cuando no creía en nada
Volví a creer
Sanarás mi pesar
Tu amor lo va a vencer
Me salvaste del infierno

Gracias por llegar a mi
Gracias por estar aquí
Yo jure que era mi fin
Gracias por amarme así
Gracias por estar aquí
No se que haría sin ti

Tu me salvaste del infierno volví a nacer
Cuando no creía en nadie me hiciste creer
Sanarás mi pesar
Tu amor lo va a vencer
Solo tuuu

Me salvaste del infierno
Volví a nacer
Cuando no creia en nada volví a creer
Sanarás me pesar tu amor
Lo va a vencer me salvaste del infierno

I molt possiblement la notícia ha tingut força a veure aquest matí, després del cafè he anat a fer les compres setmanals estava fent tanda quant la dependenta (que em coneix, i sap com me’ls gasto) ha volgut fer l’acte bo del dia fent-em passar per davant d’una tipa que malgastava el temps més que no pas els diners, aquesta s’ha queixat i m’ha tocat esperar, al costat tenia un parell de brivalls mal educats i pitjor pujats, els tipus han dit a sa mare (que és l’únic segur en un part, la mare, perquè el tema del pare…), doncs res han dit que sortien a jugar, jo anava darrera d’ells un dels brivalls s’ha girat i amb un somriure de fill de puta m’ha llençat una cossa (possiblement i tècnicament era una puntada de peu, però considerant de qui venia em quedo en el concepte de cossa), senzillament he aixecat el peu deixant-lo en planxa el que ha provocat el primer gest de dolor, després sense saber com la meva mà ha sortit llançada cap al pit del nen qui ha sortit projectat contra una paret, podia assaborir el terror i anava a acabar la lliçó quan algú m’ha saludat “Hola”, l’he vista, és la secretària de no sé quin cony d’empresa amb la que mantinc relacions professionals, l’he vista aterrida, he intentat forçar un somriure, ella se m’ha acostat “Vols fer un cafè?”, no sé si està casada, si té parella o amb qui polles està, però l’he acceptat, ella ha somrigut “Amb el fred que fa sempre va bé un cafè…” he somrigut, si ella pogués notar el cor que ja no tinc molt possiblement sabria el que fred vol dir…