entrada 674 (any 2)

Fa uns dies algú em va venir dient que flipava amb el fet que cada cop més, la gent que anava en transport públic es tanqués en la seva bombolla de música/lectura/diversió vària i obvies tot el que l’envoltava, amb el que li agradava a aquesta persona xafardejar i mirar el que tenia al voltant, no vaig poder més que resoldre-li l’enigma de la seva existència “El que passa és que la majoria troba més interessant abstreure’s que no pas veure segons que... com sempre el possible és molt més interessant que no pas el real, i no tothom té atacs marujils...”, total que es va cabrejar i va marxar renegant “Que no sabia perquè collons m’havia dit res...”; aquest matí quan he arribat a la feina he vist les llums enceses d’un despatx al atansar-m’hi he vist a un dels consultors davant la pantalla “Com va?” “Bé, bé” m’ha dit sense aixecar el cap del monitor “No em vas dir ahir que ja ho tenies tot llest?”, el tipus ha parat un moment aixecant el camp i mirant-me “Ja és avui?”, “Si, si el teu avui és un ahir, el meu avui passa a ser el teu demà...”, “Cagondeu!, necessito un cafè, en vols un?” “I una muda nova si vols anar a fer la presentació... i no, no tinc la teva talla” li he dit veient com analitzava la meva roba... a l’empresa tenim dos tipus genials, aquest i un de la planta superior, a més els tipus no es poden veure el que fa que cada projecte que se’ls assigna als dos acaba per ser d’una competència brutal, “malaltissa” com diu el gran jefe “Tot i que divertida...” acaba sempre per dir amb un somriure, i en això estic totalment d’acord amb ell, els tipus s’ho prenen tot a pit, no hi ha lloc per les errades no hi ha lloc pels dubtes o els “potser”, tot ha de funcionar i a més ha de funcionar bé, han arribat a un punt on encara que competeixin amb altres equips la competició és entre ells, poden treballar en projectes diferents, però cadascú ha d’acabar abans que l’altre, i ho ha de fer millor, això fa que treballar amb ells sigui un xic més difícil que el viatge de Dante a l’infern, ja que en aquest cas Virgili no està de la nostra part... total que ningú vol treballar amb equips propers a ells, els del propi equip acaben cremats, els dels altres equips queden com uns inútils al comparar-se amb ells, i ells saben que la veritable realitat és que per molt que vulguin cap d’ells és millor a l’altre, així que competeixen per l’èxit d’avui i el fracàs de demà el que no deixa a cap d’ells dos content, els conec força bé, i em pregunto la probabilitat de trobar dos monstres com aquells, un treballa des de la intuïció, i no pot evitar somriure quan troba una solució senzilla, planera, bàsica a problemes on d’altres han fracassat, l’altre en canvi treballa des de processos metodològics, com ell diu “Qualsevol problema degudament analitzat ofereix una solució...”, i al final acostuma a trobar solucions força complexes, embolicades i difícils d’entendre, són dos cares de la mateixa moneda... la llegenda oficinil diu que si mai s’arribessin a tocar hi hauria una eclosió espai-temporal que provocaria una fissura dimensional que faria que aquesta realitat desaparegués (suposo que per això treballen en pisos diferents...)