entrada 663 (any 2)

Ahir vaig quedar bocabadat amb una nova versió de la cançó popular de “Baixant de la font del gat” “interpretada” (crec, i per dir alguna cosa) per algú que en lloc dir “... Marieta de l’ull viu”, podria dir lo de “.... Marieta del ojet viu” (ainsss, xist del dolents), sembla ser que des de que els del Cori es van decantar per una pornstar ara tots els partits han decidit fer el mateix, i d’altres s’han decantat per la Mary Delastone... no em direu que no comença entretingut el tema, i no vull pensar en el happy endings dels actes on participi aquesta persona... tot uns bukkakes electorals... i no em vull imaginar com contra atacaran la resta de partits, suposo que els happyhaikus oferiran orgies en els seus mítings per tal de desfer-se de la pressió... totes aquestes mostres de testosterona (masculina i femenina), que quan hi ha vots, escons i pasta pel mig homes i dones es tornen en el mateix, uns senzills i cabronets monstres fent l’egipci, jo dono la mà per endavant i la paro pel darrera (sempre m’ha fet gràcia l’expressió de “fer l’egipci”); això em recorda a que fa segles vaig passar per un poble que havia patit un pandèmia que havia deixat la població força curta, i sobretot havia afectat als homes, per acabar d’adobar-ho en aquell poble els tipus tenien un sentit de l’honor i del deure que feia que hi hagués lluites dia si, dia també, el capitost d’aquella panda d’energúmens un dia entre gerra i gerra em va dir: “Saps, he descobert que només hi pot haver guerres quan sobren homes, quan aquests manquen les guerres són un luxe que no es poden permetre...”, i aquella nit vam dissenyar la idea més estúpida que us pugueu imaginar, vam ordenar a la gent del poble segons la seva importància i vam assignar a cada home un animal (animal més fort a més imprescindible fos el tipus), el tema estava en que aquell animal anava al seu escut d’armes, i quan hi havia un combat cada combatent mostrava l’escut i aquell amb l’animal més potent guanyava (això ens va portar a dissenyar tota una sèrie de puntuacions i de possibles aliances entre persones i situacions...), si ja sé que per molts és una gran tontada i en aquells temps ens van prendre per subnopolles imbecilitants, però avui en dia seríem els putus masters de qualsevol joc de rol, ens podeu dir visionaris... doncs res que el tema va ser divertit de veure com cadascú ensenyava el seu escut en combats ficticis i com no hi havia més morts reals... tot això va funcionar fins que la població es va refer i els del poble del costat es van quedar sense recursos, i van decidir tornar a l’antiga tradició de atac-saqueig-violacions-robatoris-incendi-destrucció (l’ordre no altera el resultat final), i el joc dels escuts de poc va servir, però va donar validesa a la màxima que “Les guerres només es fan quan sobren homes i que són la forma més senzilla de re-equilibrar el que els homes desequilibren...”, aquest matí hi estava donant tombs al tema amb la cançoneta enganxada al cap (ja tinc ringtone per dies) quan un tipus m’ha vingut tot indignat dient que li havien explicat com tinc associat a cada número de mòbil la imatge de una tipa amb boles, i que si era veritat que quan ell trucava sortia una asiàtica amb poca roba i un somriure d’orella a orella, li he dit que si tot al•legant que em predisposava menys a enviar-lo directament a la merda veure aquella imatge que el seu careto al meu mòbil, el tipus ha quedat en silenci i als pocs segons m’ha dit amb un somriure “Pots passar-me la galeria de fotos??”