entrada 647-2 (any 2)

Al llarg dels segles i complint la màxima de la teoria dels grans nombres (i d’aquí demano al Sr. Centpeus que expliqui el que són els nombres borrosos) he defensat tantes causes perdudes com gossos guanyadors, i m’han pagat tants salvadors com comdemnadors de la pàtria, i avui hi he pensat tot veient com fan un sèrie sobre un dels herois que no van saber interpretar el tauler on jugava, un cop algú em va dir “No em preocupa si el meu enemic serà un heroi d’aquí uns segles, el que em preocupa és que sigui un heroi demà…”, fa no masses anys per a mi tot i que forces per a qualsevol humà, estava fent un cafè en una de les capitals de la vella Europa on els estudiants estaven fent córrer a tothom, al costat tenia un jovenet que intentava assaborir el cafè que a mi em sabia a glòria, veient als que l’envoltaven vaig tenir clar que no era un tipus qualsevol, jo estava amb un company i havíem acompanyat els cafès amb la millor sang daltònica, el vaig mirar tot preguntat-li “Minyó que et passa?”, els que l’envoltaven van acostar-se però ell els hi va fer un gest i es van mantenir a una certa distància “El problema, és que tinc d’anar a veure a algú per tal que li digui el que volem per parar tot això…” “I?”, “Doncs que senzillament no sé el que vull ni el que volen els altres… i tot i això volen que en sigui el seu representant”, vaig somriure assaborint el cafè “El problema moltes vegades és força més senzill del que volem creure o veure… igual no saps el que vols o el que volen, però segurament si que tens clar el que no vols, i mira que a vegades és un primer pas força senzill i clar…”, ell em va retornar el somriure demanant un altre cafè “Ets estrany desconegut però igual tens raó, i tot comença en tenir clar i saber el que no es vol…”, l’endemà els diaris n’anaven plens, del jove que s’havia reunit amb el cap de la república, i aquest davant els mitjans li havia demanat quines eren les seves demandes tot esperant que el que demanés fes contents a alguns i descontents a forces altres perquè sé sap que mai es pot demanar per a tothom, el noi el va mirar i amb el mateix somriure que en la cafeteria va dir-li “No tinc clar el que volem, però sé el que no volem, i no volem res del que s’està fent fins ara, volem un canvi en tot i veure si el canvi és la solució…”, allò no era el poder establert que s’esperava i el govern va trontollar sense caure però va ser un primer pas, un pas del camí que encara avui es camina…