entrada 640 (any 2)

Hi ha frases que d’òbvies un creu que obviar-les és senzillament obví, i és clar, passa el que passa... així que ho torno a escriure parafrasejant a la dita “A escrits estúpids ulls clucs (i vigileu on poseu els peus...)”, així doncs ja podeu anar desfilant cap a blogs més xaxipirulis (crec que els CAT van donar els seus premis i allí n’hi ha de força interessants), i tornant al que no interessa, ahir mentre esperava que arribés l’impresentable de torn vaig donar un cop d’ull a l’establiment de menjar ràpid, no hi havia massa gent (tot i que sempre he cregut que en èpoques de crisi aquests són els que omplen), al costat meu una tipa lluitava contra dos monstres un que era autònom i l’altre que ho era tan com la mare que el tenia en braços al costat un ordinador, pel model vaig concloure que era un ordinador d’aquells que les empreses cedeixen als treballadors, ordinadors vells i dels que ja no s’espera res brillant, el monstre més autònom va començar a repetir fins la sacietat que havia d’anar al bany, la dona va intentar fer-li entendre que s’aguantés només una mica fins que arribés el pare, però els monstres no entenen de segons que i va seguir tot dient que si no el portaven al bany, faria un self service escato per als presents, vaig somriure al pensar quants dels presents identificarien quelcom escato al seu menú, veient com menjaven tenia clar que aquella gent degustava tot just després de cagar el que havien menjat, la tipa em va mirar i mal entenent el meu somriure va agafar aire i se’m va acostar “Segur que no t’importa” va dir tot allargant-me el monstru sense autonomia i marxant amb l’altre sense donar temps a rèplica, i allí em teniu amb un meacaga mirant-me i jo tot pensant si era el postre, i sabent que si una cosa es pot complicar tendeix a fer-ho aleshores va arribar el meu conegut partint-se “Vaja, sabia que t’agradava la carn poc feta, però això...”, la mare va tornar i entre somriure i “Gràcies” es va endur al monstre, un cop sols el meu conegut em va allargar el diari “Has vist lo del partit Itàlia - Sèrbia?, no hi vens d’allí?”, vaig somriure “Jo?, crec que et confons...”, “Doncs entre això, lo dels miners que han creat un nou esport d’aventura el “tuneling”, i les eleccions els diaris en van plens, i per acabar d’arrodonir-ho ara obren el tema de la immigració... i mira que no els entenc”, vaig somriure, el meu conegut és un expert en vendes, de fet podria vendre el que volgués a qui volgués és d’aquells que té la màxima de: “Tenim dos orelles, dos ulls i només una boca, aleshores cal escoltar el doble, veure el doble i dir la meitat, tot i que també tenim dos mans i una sola boca, el que vol dir que mai podrem menjar tot el que agafem... el creador és així de catxondo...”, el tema de la immigració ell no l’entén o no el vol entendre com molts, però en el seu cas és força divertit ja que el país d’aquest tipus no dóna la residència si no va associada a un contracte de treball, així que: no treball no residència... això i que tots els demandants de feina no nacionals han de passar per unes proves mèdiques que seleccionen només als sans per tal de no castigar la sanitat pública del país (tot i que diuen que això ara ho estan canviant), a més la mendicitat està prohibida així com forces altres coses, i l’entrada de treballadors està establerta sota el sistema de quotes, vaja, un paradís que tothom critica a crits però que en veu baixa tots voldrien... ell em va fer tornar a la realitat, “Ho has vist?, no hi he caigut fins avui, saps que si demanes un menjar feliç (que no un final feliç), et pregunten si és per nen o nena, ja ho veus fins i tot els menús infantils són sexistes, segur que les gilifashion erices cabrejades que coneixem no deuen portar els nens a aquests llocs...”, vaig somriure, com si el fet de que els regals dels menús fossin sexistes fos el problema més gran d’aquell tipus d’establiments...