La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dimecres, 20 d’octubre del 2010

entrada 643 (any 2)

Avui llegint un post m’ha vingut al cap el que em van dir fa temps: “Si li ofereixes el poder absolut a algú per fer i desfer, i veus que prohibeix més que tolera o que destrueix més que construeix, et caldria pensar si és una bona idea donar-li tan de poder, o de si és tota una sort que no el tingui...”, de fet suposo que tothom quedaria retratat si tingués un oferiment com aquest i forces s’escandalitzarien davant certes demandes o actes... i això mentre aquest matí feia el cafè amb un tipus que ara és el centre d’atenció de l’empresa, el tipus en qüestió té una vacant en la seva secció i ja li han plogut alguns candidats i com ell diu “De moment ho porto bé, ja que les recomanacions que rebo de a qui triar encara no han estat insinuacions i menys encara consells “d’amic””; avui em comentava que de la gent que ha vist hi ha els que li cauen bé (siguin o no capaços) i els que són capaços tot li caiguin bé, malament o senzillament no li caiguin, ell es decanta per pensar que els capaços si tan ho són segur que tindran millors feines a fer i que posar-se segons a qui a prop i per la senzilla i fotuda costum de comparació amb el del costat no pot ser una massa bona idea; ara bé, dels que li cauen en gràcia (siguin o no graciosos) tampoc té clar per qui decantar-se, és més avui em comentava si estava bé acceptar diners per la feina o qualsevol altre “conveni”... al final li han dit que té llibertat per contractar a qui li roti i que el responsable darrer del que pareixi o directament cagui el departament serà ell, de fet no és la primera vegada que contracta a algú i sempre ho ha fet sota la premissa del primer cop d’ull, com ell diu “Necessites més de dues-centes paraules per canviar l’opinió deixada per les deu primeres paraules dites...”, la seva assistent la va contractar quan senzillament li va preguntar “Què necessitaries per ser feliç?” i la tipa amb el seu somriure perfecte li va contestar “Tenir el que vulgui sempre que vulgui i com ho vulgui....”, ell li va retornar el somriure i es va aixecar de la taula i ella li va preguntar “No era la resposta correcta?”, “No ho sé, però tenim molta feina a fer” li va contestar ell mentre li presentava a la resta de l’equip, si, ja sé que algú dirà que no és massa científic però suposo que si algú ha de passar forces hores amb algú altre el que interessa és moltes vegades senzillament el poder-les passar..., i de fet el tret li va sortir força bé perquè encara la tenim en plantilla i no en tenim cap queixa, i com ell diu sempre “La susceptibilitat i certes feines mai han estat bones companyes, i si quan dius “anem amb retard” algú s’ho ha de prendre malament és senzillament perquè és incapaç de veure que pura i simplement va amb retard, i molt segurament si en lloc de pensar tan en el que diuen i com ho diuen fes la seva feina no tindria cap problema ja que la feina estaria al dia...”, doncs res avui fent el cafè i discutint quin va ser el moment en que els treballadors assalariats van decidir que podien actuar com a patrons (això si, sense tants collons, ole, ole rodolí)...

3 comentaris:

Ana Carles ha dit...

Que dolentes son les primeres impressions, tot i que poques vegades s'equivoquen...

Molon labe ha dit...

Dolentes o bones, tot depèn de les impressions i de l'impressionables o impressionants...

c.e.t.i.n.a. ha dit...

Home, és un criteri bastant més encertat que els test de personalitat!

De fet a molta gent la pots descartar només veient amb quina desgana seuen a la cadira.