La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dimarts, 12 d’octubre del 2010

entrada 638 (any 2)

Hagués pogut arribar abans o després els discurs no ha canviat massa al llarg dels segles, de fet només escoltar el que s’estava dient i ja tenia clar el que s’havia dit i el que s’anava a dir, una situació que no per repetida deixava de tenir el seu encant i interès, de fet un no sempre descobreix el que valen la vida d’alguns centenars, milers, centenars de milers o directament milions de vides humanes per un altre humà, en plena temporada d’avisos d’atacs terroristes (avisos que els països destinataris diuen que són exagerats i que abans de fer-los públics ells haurien de decidir si fer-ho o no (pel bé dels seus ciutadans, valents collons)... bé, i en cas d’atemptat diran allò de que aquests actes són imprevisibles per molt que els hi hagin estat dient), per cert atacs finançats per països com el vostre que a base de pagar els porcs a preu de vedella o si ho preferiu els ecopijus, els tontets a preu de salvadors de l’Àfrica negra (si es diu negra és perquè negre ho tenen...), doncs res mentre ho recordava veia al tipus dubtar, no era el primer cop que m’enviaven per posar-hi fi, de fet a vegades arribem tard i se lia parda com deia aquella, encara recordo com vam fallar estrepitosament el novembre del 23, o el juny del 37 tot i que sense que serveixi en descàrrec meu jo no hi vaig estar posat en aquelles missions, de forma més propera en el temps us podria donar algunes altres dates... vaig veure al humà fent veure que s’ho pensava, com sempre intentant veure si hi podia treure més del que li oferien, i el que li oferien no era poc, ser el putu amo d’aquesta terra, de fet aquesta juguesca l’utilitzen un grup força cabron de vampirs amb l’esperança que els humans us acabeu per matar els uns contra els altres i deixeu aquest planeta tranquil de les vostres dèries i cabòries, aquests vampirs són els que no els hi van explicar que amb el menjar no s’hi juga tot i pensar que per molts humans que es matin sempre en quedaran els suficients per servir-nos d’aliment... la juguesca és fàcil, es busca un humà cabrejat amb els companys d’espècie i se li ofereix la possibilitat de tenir un exèrcit invencible, després se’l fa pujar al poder i ben orientat la lia (parda com ja he dit abans), i quan tot està en marxa els iniciadors desapareixen deixant al pobre manso al cap d’una guerra que ell mai s’hagués pogut imaginar, el resultat acostuma a ser el suïcidi o directament l’assassinat del tipus un cop el conflicte arriba cap a la seva fi, i de fet qui es creuria a un tarat explicant històries per no dormir, un tarat i fill de puta causant de moltes morts, perquè el que es tracta és aconseguir un cert equilibri que els humans amb el vostre desig de no morir trenqueu amb tots els avenços que aneu inventant... ben mirat no hi estic massa en contra però si una cosa sabem els vampirs és que com en el cas dels nens que qui juga amb ells acaba pixat, amb els humans qui juga amb ells acaba (normalment) cagat i pixat, i com que no som massa donats als water sports preferim veure els moviments des de la foscor... el tipus va agafar aire i amb un moviment solemne que va fer brillar les moltes condecoracions del seu uniforme va dir “D’acord!, la pàtria em necessita, la gent potser no ho entendrà al començament però a la llarga...”, vaig somriure, sempre m’han fet por els salvadors de la pàtria / condemnadors de la gent que hi viu... la situació era quasi tan divertida com quan al 73 un capità li va dir al Joe Doe que fes un perímetre de seguretat al voltant del campament amb les claymore, i el Jimmy tot rient em va dir “Avui no dormirem aquí company, aquest estirat no sap que el Joe no sap llegir...”, la nit va ser divertida molt divertida quan va ser necessari activar les claymore... vaig tornar a la realitat sortint de les fosques provocant un espant al nou “salvador” per dir-li d’alguna manera, que ell s’encarregaria de batejar-se com millor li vingués en gana, lleig per un heroi de la pàtria però assenyat per un covard que enviaria força gent a la mort sense patir per la seva seguretat, els altres van forçar el gest “Pensava que aquest cop tampoc arribaries...”, vaig somriure girant-me cap qui havia parlat, vaig separar un xic els braços no poden més que sentir-me un Ezio o Altair qualsevol... “Ja saps com acabarà això... no crec que pagui la pena allargar-ho...”, “Així sigui, que així s’escrigui i així es recordi...” va dir ell utilitzant la forma tradicional... i suposo que podria dir que aleshores va esclatar l’infern a la terra, però no la trobo l’expressió massa assenyada quan precisament la terra ja té de per si força d’infern...

2 comentaris:

Ana Carles ha dit...

Aiii, sempre desitjant la nostra mort..... no se pas que faria sense nosaltres, a part d'alimentar-se...

Molon labe ha dit...

Apreciada Ana, suposo que hauré de revisar la redacció, malauradament i sense que serveixi de precedent en aquest cas jo intentava evitar-ho...