entrada 632 (any 2)

L’altre dia estava llegint en un blog l’opinió d’una mestre sobre els alumnes que tenia, i vaig recordar el que em van dir fa segles: “Cada societat té els alumnes que crea i que per tan es mereix...”, jo i com a càstig diví (tot i passar-m’ho a vegades divinament) també pateixo als alumnes ja que em toca de fer formacions, i sempre he pensat el mateix, la gran majoria senzillament no volen ser-hi i ja posats a demanar a mi també m’agradaria poder triar als alumnes que tinc perquè bona part em sobren, és a dir un pèrdua per ambdues parts... però els hi soc franc davant la pregunta si cal que vinguin els hi responc: “Tu mateix, tu sabràs quines possibilitats tens d’aprovar, ara bé si són baixes suposo que hi deu haver forces altres maneres de perdre el temps que no pas escoltar-me...”, com deia aquell “Val més dos que et vulguin escoltar que centenars que tan els hi foti el que dius”, a prop d’on visc hi ha un centre educatiu on la màxima dels mestres és “Tothom pot estudiar, però no tots poden ser alumnes”, quan un pare/mare deixa el seu fill el director li fa una sola indicació “Pensi que el seu preciós fill, ara passa a ser un altre dels alumnes...”, m’agrada aquest matís i deixa clar que el reietó de la casa acaba de ser destronat (i les pares a callar i pagar, i passats uns anys rebre algú de qui sentir-se orgullós o almenys algú preparat per la merdamon que us ha tocat patir)... però tornant a la persona que es queixava, doncs res, com deia un altre “Si per molt que t’agradi la feina i molt capaç que et sentis, la feina no rutlla cal que t’ho rumiïs (i no facis el rumiant...)”; ahir baixant a donar classes anava conduint tot observant com els dos carrils es tornaven en un de sol (estant degudament assenyalat), amb tot i com que es feia una sola cua els tipus sense preses anaven canviant de carril, i els espavilats (i ara parlem de cues com fa uns dies feia una coneguda en el seu blog), venien llençats i saltant-se el seu “cediu el pas” i intentaven anar-se posant entre cotxe i cotxe, sempre m’ha fet gràcia aquest intent de demostrar el “Jo més” o directament el “Pacojones los mine”, doncs res que m’anava acostant al final quan un vehicle que venia pel meu costat va intentar passar-me, en aquests casos hi ha dos teories “Manté la posició aquell qui té el vehicle més vell (sempre que no sigui un clàssic)”, o bé, “Manté la posició aquell a qui menys li tocarà la butxaca una eventual reparació del vehicle”, el tipus va fer la intentona de posar el morro, i jo vaig somriure “Si no la entraràs tota no juguis...” com deia una coneguda als seus amants, el tipus va clavar els frens veient com no tenia cap intenció de parar i aleshores va deixar anar la seva ira/frustració amb el clàxon i fent gestos amb els braços, suposo que era el moment de parar el cotxe, baixar i intentar explicar “educadament” quines eren les regles d’una circulació assenyada, però un brunzit al mòbil m’indicava que ja només quedaven cinc minuts per començar les classes, i fet i fotut els alumnes no en tenien cap de culpa, i un sempre pot semblar estúpid per arribar abans de l’hora, però arribar tard només et deixa com un mal educat i com algú que no mostra cap respecte, i poc en pots esperar sinó en demostres (allò de mico veu, mico fa...), així que vaig seguir el meu camí sabedor que per molt gran que sigui aquest mon als fills de puta te’ls acabes per retrobar sempre...