entrada 632-2 (any 2)

Avui em tocava cafè, així que després de recollir al personatge que el pagava i mentre esperàvem l’ascensor ens ha vingut a veure un vailet qui tenia tota la seva família rere seu “Perdoni no sabrà pas si hi són en aquell despatx”, el meu conegut ha arronsat les espatlles tot dient que acostumaven a entrar i sortir força sovient i que el millor era anar-ho provant, un cop a l’ascensor ha somrigut “Veus, la crisi porta coses bones, la família que cerca feina unida resta unida...”, el despatx segons m’ha dit és d’un tipus que té una pseudo-empresa de treball temporal, i el tipus té el negoci del segle, pel senzill fet d’entrar a la seva xaxipiruli borsa de treballadors un ha de pagar 20 eurets de res (un petit càlcul i el resultat no estava malament, pare, mare, i dos nens igual a 80 euros, i a més treballant quan et surt dels ous, perquè els que cerquen feina no tenen res més a fer), després ja se’n carrega ell d’oferir-te una merda feina a la que la majoria diuen “No” no podent després queixar-se que no se’ls hi ha ofert una feina, i els que accepten perquè no tenen més remei es veuen en una feina mal pagada, putejada i que només fa feliç a l’empresari que descobreix que l’abolició de l’esclavitud tal com la virginitat de les núvies vestides de blanc té forces matisos... el meu conegut és psicòleg i no nota massa la crisi, com ell diu “Quan més putejats més tarats...”, ell sempre fa la gràcia dient que ells i els oncòlegs són dels pocs metges on val la pena d’anar-hi acompanyat, ja que trobar-se a algú sortint d’una consulta d’un psicòleg no dóna massa lloc a dissimular, i en canvi si hi vas acompanyat sempre pots agafar un posat condescendent per tal de fer creure que el tarat és l’altre, doncs res que un cop a la cafeteria no hem pogut més que escoltar als de la taula del costat, el meu conegut ha sentenciat amb veu baixa “Esquizoide amb brots paranoics i diria que fins i tot al•lucinògens...”, de fet només calia escoltar-lo i no ser un especialista per fer un diagnòstic com aquell, l’angelet era un que havia participat en un gran acte que no era cap altre que unes xerrades sobre la vida extra terrestre, un grupet d’animalons que s’havien divertit i havien fet divertir tot dient que la Nefertiti era una ET (guapa de collons però una ET), que els alemanys havien tingut material i tecnologia no terrícola, que els americans tal i que russos qual, el tipus anava aixecant la mirada de tan en tan intentant descobrir si entre els presents hi havia cap element sospitós, element del sistema amb l’encàrrec de fer-lo callar... el meu conegut ha estat a un pèl de fer una trucada i veure la cara del personatge quan entressin els bates blanques, però s’hi ha estat, al final el tipus ens ha mirat tot dient “Ens coneixem?”, el meu conegut li ha dit que l’havia vist en les xerrades (ell hi havia anat a trobar possibles futurs clients), i el tipus s’ha relaxat un xic després que el meu conegut li fes cinc cèntims del que havia trobat més interessant, al final el tipus ha sentenciat “Miri, és més fàcil que hi hagi vida extraterrestre que no pas vampirs, que com tots sabem no existeixen...”, aquí és on no he pogut més i he explotat a riure “Ni que ho digui, vostè si que sap del que parla” li he dit mentre ell em mirava tot sorprès...