entrada 653 (any 2)

Ahir parlava amb una persona sobre la música que es fa i que es desfà i mirant i mirant em van venir al cap uns tipus que fa anys van despertar les meves simpaties, i aprofitaré aquesta espai per recomanar-los (musicalment... en altres aspectes podria ser tot un esport de risc la seva recomanació), podríeu escoltar el seu “Put it in her arms”, si senyors parlo dels Dogs d’amour, grup que suposo que fins fa escassos segons no sabíeu ni qui eren, doncs res ja sabeu una cosa més, i sento dir que no cerqueu més que uns tipus amb mala llet per la vida que tenen per endavant, alcohòlics i amb un sentit de l’humor del més canalla, els estava escoltant quan em van venir a visitar i entre fums de bons cigars i efluvis de bourbon algú va demanar de passar estil, vaig somriure cercant el que tots volíem escoltar, mai quasi que quatre minuts van transcórrer en absolut silenci, amb una música que dóna per recordar allò que guardes només per a tu, ara bé, bé sigui pels tabac o per l’acohol tots teníem un somriure mentre els dits repicatejaven el sofà o les butaques i els peus intentaven no ser menys... “Tu els vas conèixer, no?”, vaig somriure, “Si, i els hi vaig dir que allò era un obra mestre, i ells senzillament van respondre que els europeus no aguantem l’alcohol a més de tenir una mala orella per la música...”, la cançó no era altra que el Chan, Chan o xan xan pels catalanopuristes... i així va anar passant la nit al final i quan ja no quedava tabac i un xic més de bourbon hagués estat massa bourbon van decidir plegar, “Una altra nit sense sang humana...” em van dir mentre remiraven la pantalla de la TV on feien una peli de vampirficció, “Saps, mai he entès aquesta idea dels humans de que les vampires estan totes bones...” “No cal que ho juris... només cal veure a la teva germana...”, vam esclatar en rialles “Eis i la pinta de metrosexuà dels vampirs...” allò encara en va fer riure més, si amb imatges com aquelles podem estar tranquils de que mai ens trobaran; “Mira ells s’ho perden o nosaltres ens ho guanyem...” va dir un prenent el fil de la conversa... un cop van sortir em va sorprendre el struggle for pleasure, vaig seure davant l’ordinador revisant alguns dels blogs que segueixo i descobrint que com una malaltia contamina cada dia més blogs, hi ha dos virus que es van estenent pels blogs que llegeixo, el primer és el de la censuritis, també conegut com aprovacionitis, descobreixo com cada cop més no es pot deixar un comentari sense passar pel sedàs de qui escriu el blog... i com deia aquell “No comento cap blog on em deixin comentar...”, i l’altre és la pura, senzilla i dura por, descobreixo com cada cop més posts desapareixen, morts pel propi creador, creador qui descobreix que el post no és el que ell voldria, sent possiblement molt més del que un voldria o podria suportar i aleshores res millor que matar-lo, perquè en un blog un vol escriure el que vol i no allò que li surt, perquè moltes vegades allò que ens surt explica molt més com som que allò que escrivim conscientment... i poc poden veure la realitat de la seva vida i menys encara fer-la pública perquè que un ho sàpiga és un tema ara bé, fer-ho públic n’és una altra força diferent...