La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

divendres, 1 d’octubre del 2010

entrada 628-2 (any 2)

Mentre vèiem acabar de fer-se la carn a la pedra al restaurant on estàvem dinant l’Alan ha somrigut tot dient: “No és el mateix Lucia Lapiedra que la Lucia a la piedra...”, no he pogut amagar el somriure tot pensant que ja en portava forces en el que anava de dia, l’Alan és un enllaç que té la nostra empresa a Austràlia, descendent d’exiliats polítics té la intel•ligència dels ancestres i la visió del que us succeiran, aquests dies el tenim per l’empresa tancant alguns serrells i sempre que ve és un espectacle, avui un de l’empresa al veure’l no ha pogut més que dir-li “Bon dia illenc”, ell l’ha mirat i sense immutar-se ha contestat “Tècnicament crec que tu també ho ets... si entens com a illa qualsevol tros de terra rodejat d’aigua...”, el tipus no ha respòs intentant entendre per on anaven els trets, però just quan sortíem a dinar ens l’hem tornat a trobar i ha contra atacat “Possiblement els dos ho siguem, però la meva illa és més gran que la teva...”, l’Alan l’ha mirat de nou amb un somriure “Mira, jo em preocuparia més de que jo la tingui més grossa i no pas la illa, per algun comentari que li he escoltat a la teva dona... per cert, lletja la imitació del petó de Klimt que teniu al dormitori, encara no sé si el voyeur ets tu o ella, jo hi hagués posat una còpia de L’origine du monde... tot i que mai he estat de còpies o imitacions...”, l’altre ha trigat un xic a contestar i no l’hem escoltat, a l’ascensor no m’he pogut estar de preguntar com sabia lo del Klimt, “No li veus la cara de saber d’art el que surt a les capses de galetes...”, “No surt res a les capses de galetes!”, “Doncs ja saps el que sap d’art...”, he somrigut sabent que el verb és el seu entorn natural i que ningú com ell per moure-s’hi... després de dinar hem anat a fer un cafè i ens hem perdut una estona per un centre comercial, en la secció de roba masculina hem vist a una parella en la qual el noi s’estava emprovant un jersei, el tipus deia que era un jersei lleig i la noia li ha dit “El jersey no es feo, tu no eres afortunado...”, l’Alan, s’ha parat en sec mirant-la, la tipa ha clavat el seus ulls blaus en els d’ell i ha deixat anar un somriure capciós... l’Alan m’ha mirat “Si pots, contracta-la, et demani el que et demani dona-li, et puc assegurar que aquesta és l’una entre milions...”, me l’he mirada fent una imatge mental d’aquella noia, l’Alan té un sext sentit per aquestes coses i mai parla per parlar, així que molt possiblement ja tinguem noia nova a l’oficina, que no es dirà Farala ni serà divertida...

1 comentari:

maria ha dit...

No és només art allò pel qual es paguen molts diners...